L’espia que canta

«Patriot», una sèrie de dues temporades que va escriure Steven Conrad i que es pot repescar a Amazon, es va emetre entre el 2015 i el 2018 sense causar gran efecte. Aquests dies, tanmateix, ha reviscut en alguns comentaris de Twitter fins el punt de generar un petit nucli de fans entusiastes. N’hi ha per tant? El plantejament d’entrada —un agent de la CIA ha d’infiltrar-se com a empleat en una fàbrica de tuberies de Milwaukee per poder transferir diners que influiran en el resultat de les eleccions iranianes— és el típic d’un thriller d’espionatge internacional. No obstant, alguns indicis ja ens fan adonar que la sèrie té una ferma vocació excèntrica. Són aquests diàlegs que s’estableixen pixant davant dels urinaris. O els interludis musicals en els que el protagonista, en funcions de cantautor, va entonant amb la guitarra els últims esdeveniments que hem presenciat. O encara, les localitzacions a Luxemburg, Amsterdam o Anvers, rodades totes a Praga i mostrant sense cap vergonya el Pont de Carles i el castell.

Malgrat el títol entre neutral i genèric, «Patriot» és ple de personatges estrafolaris, de diàlegs (filosòfics) per a besucs i de sortides de to inesperades. De vegades fa pensar en una temporada particularment sedada de «Fargo», però amb escenaris europeus. Durant una estona fa gràcia; almenys fins que t’adones que tot s’allarga en excés, es dilata arbitràriament i finalment no sembla que vagi enlloc. A la segona temporada, que passa a París (i és el París de debò) intenten tancar una mica les trames, però no m’han convençut.

En general els actors no són gaire coneguts. El protagonista Michael Dorman ara fa una sèrie d’astronautes a Apple TV («For All Mankind») i també hi surt Terry O’Quinn, famós per ser el Locke de «Lost». Debra Winger hi té un paperet i sap greu que no li donin feines més interessants. La veritat no m’explico perquè aquest «Patriot» ha agradat tant a segons qui. És ben bé que hi ha d’haver gent per a tot.