dimarts, 8 de setembre de 2009

De la importància d’ofendre



L’Associació de Biblioteques Americanes (ALA) celebrarà aquest final de setembre, i com ho ha estat fent des del 1982, la Setmana dels Llibres Prohibits (Banned Books Week) per recordar que la Llibertat per Llegir és un dret democràtic adquirit que cal defensar en tot moment davant d’aquells grups de pressió que intenten bandejar certs títols de les biblioteques públiques perquè resulten contraris als seus principis.

Durant aquesta setmana es mostren els llibres que per un o altre motiu han rebut denúncies i peticions de ser enretirats dels prestatges, tot i que la prohibició rarament s’ha fet efectiva gràcies als bons oficis dels propis bibliotecaris. Tot i això crec recordar haver llegit en algun lloc que el controvertit “Tintín al Congo” (que als negres africans fa tanta gràcia) en algunes biblioteques el tenen tancat amb pany i clau, només a l’abast dels erudits que el sol·licitin.

Amb motiu de la celebració s’elabora un top 10 dels llibres més perseguits durant l’any. De la majoria d’ells no tinc cap referència encara que pel context entenc que molts són llibres adreçats als adolescents que algú ha considerat inadequats per la seva edat, ja que parlen de sexe, de drogues o de suïcidis.

El segon lloc de la llista l’ocupa la trilogia fantàstica “His dark materials” de Philip Pullman. Així com les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis sempre han estat considerades d’inspiració cristiana i a les obres de Tolkien se’ls hi ha trobat un rerefons teista, els llibres de Pullman diu que presenten una visió atea del món. A mi em sembla que són ganes de filar molt prim, tractant-se de llibres que la majoria de lectors no es pren com a manuals de teologia. Em fa pensar en quan el Vaticà va criticar els llibres de Harry Potter.

El títol que encapçala la llista, la bèstia negra que ha suscitat més peticions d’ostracisme, el llibre més escandalós de la temporada, és un conte infantil anomenat “And Tango makes three” de Justin Richardson i Peter Parnell (aquí l’ha editat RBA com “Tres con Tango”). El llibret explica la història verídica d’una parella de pingüins mascles del zoo de Central Park que va “adoptar” un ou abandonat i va exercir de pares de la criatura pingüina que en sortí. Confesso no haver llegit aquest relat tan entendridor, però puc imaginar-me perfectament la seva innocuïtat, fet que només reflecteix la tèrbola ment dels seus censors.

Això m’ha fet pensar en un apunt que vaig llegir fa unes setmanes a un que passava sobre els 12 motius pels quals les biblioteques són bones pel país (es tractava d’un text original americà). Citava el motiu 10: “Les llibreries ofenen tothom”. Al principi em va xocar, vaig haver-lo de llegir un parell de cops abans d’entendre on volia anar a parar. El motiu s’explicava en els termes següents: “Aquesta voluntat i el deure d’ofendre connoten una tolerància i una voluntat de tenir en compte tots els aspectes d’un tema que siguin bons per la nació en qualsevol context; és particularment valuós quan es combina amb l’igualitarisme i l’amplitud de mires que caracteritza les biblioteques.” Vaig acabar donant-li la raó i fins i tot aplaudint-lo. Hauríem de malfiar-nos d’aquelles biblioteques on tots els textos confirmen els nostres prejudicis: la provocació, l’enfrontament són el llevat que fa avançar el nostre pensament. Si defensem la llibertat d’expressió hem de permetre que fins i tot els parers que trobem més aberrants tinguin oportunitat d’explicar-se (després ja buscarem la manera de rebatre’ls dialècticament).

Algú dirà que aquestes coses afecten sobretot els Estats Units, on la correcció política és senyora i els fonamentalistes religiosos tenen una cua de palla i un poder intervencionista més que considerable; però els paral·lelismes al nostre país són fàcils d’establir. Tant des del catolicisme carca que s’ofèn per les propostes tèbies i raonables de l’educació per la ciutadania com des d’aquesta esquerra insípida del “tots i totes”, no manquen cossos policials que busquen un pensament unidireccional que ens banyi tots en una sopa de consens i d’estupidització universal. Per tant, benvinguts siguin els pingüins i que “adoptin” molts més ous. I que, si el primer fill els hi surt antisistema, que el segon es faci capellà. I tots (una mica) més feliços.

9 comentaris:

  1. Precisament aquest diumenge llegia a La Vanguardia que la biblioteca de Brooklyn, l'última de NYC que mantenia Tintín al Congo als seus prestatges, havia claudicat. Ara només serà possible llegir-lo amb cita prèvia.

    Aquest estiu vaig veure un exemplar de la versió anglesa de Tintín al Congo en un aparador. Duia una faixa advertint que no era un llibre més de la sèrie, sinó un exemplar de col·leccionista i que no es podia considerar una lectura per a nens (els exemplars en altres llengües no duien cap faixa).

    Estan bojos, aquests romans!

    ResponElimina
  2. Pel mateix que es prohibeix Tintín al Congo, doncs, hauríem de començar a prohibir el 75% de llibres i pel·lícules, i el 90% de quadres i escultures ... Potser el que caldria és fer-ne una senzilla contextualització. Ja ho dius tu ben bé, tenir la cua de palla.

    Per si de cas, als meus fills els vaig llegir l'original de la Caputxeta, i no li vam obrir la panxa al llop per a salvar-la.

    ResponElimina
  3. Clídice, m'has intrigat, vau deixar la Caputxeta dins o la vau extreure amb microcirugia?

    ResponElimina
  4. No puc evitar-ho. A mi també em sembla lamentable que dos pingüins adoptin un ou enlloc de menjar-se'l. No voldria que la meva filla fos educada en valors d'aquesta mena. Què seria d'ella si anés per la vida adoptant ous? Acabaria donant de mamar al primer assedegat que trobés. Encetaré una campanya contra RBA i demanaré l'avortament preventiu de previsibles nonats nocius per la societat.Amb una legislació com déu mana el senyor Rodrigo no podria manipular els nostres fills.

    ResponElimina
  5. Jaume, a Amèrica et veig molt futur ;p

    ResponElimina
  6. El llop la va païr ben satisfet. Al cap i a la fi els llops ens agraden força i la beneita aquella no sabia que una criatura pel bosc no hi pot anar sola? i la iaia? quines ganes de tocar la pera a la seva edat, malalta, vivint enmig del bosc? i la mare? que feien de Serveis Socials sense anar a prendre-li la criatura? Una mica de seny home! ^^

    (Si, si, ja sé tot allò del rotllo que la caputxeta representa la regla i bla bla bla)

    ResponElimina
  7. S'ha de ser retorçat i obscur per que 'ofengui un conte tan innocent!
    En tot cas, llarga vida a les biblioteques iq ue ens puguin seguir ofenent epr molt temps!

    ResponElimina