dimecres, 16 de setembre de 2009

Excés d’equipatge



Daniel Sánchez Arévalo va guanyar-se l’any 2006 el favor de crítica i públic amb el seu debut “Azuloscurocasinegro”, un relat de desclassament i superació personal, amanit amb suficients excentricitats per convertir-lo en un cineasta a seguir. I amb un Quim Gutiérrez que demostrava que, apart de ser un dels pin ups de la dècada, és un actor molt convincent.

L’etern problema de la revàlida afecta el segon llargmetratge de Sánchez Arévalo, “Gordos”, on, curiosament, intenta abastar molt més que en la seva estrena com autor. L’excusa argumental és una teràpia col·lectiva per lluitar contra l’obesitat, però a la pel·lícula es parla de moltes més coses, bé pràcticament es parla de tot. La tesi del film és que darrera de cada gras hi ha molt més que una alimentació desordenada o un desarranjament hormonal i ho intenta explicar amb cinc o sis històries entrelligades. Com a tota pel·lícula coral, no totes les trames interessen igual, però totes elles són originals i amb sorpreses contínues. De fet, tantes sorpreses i giragonses del guió acaben fatigant l’espectador en el tram final de les dues hores que dura “Gordos”.

Els moments de comèdia hilarant es barregen amb el drama i també amb segons d’estupefacció. La cinta conté una pila d’instants impossibles i cal reconèixer que els actors, tant els més veterans Raúl Arévalo, Pilar Castro, Fernando Albizu o Verónica Sánchez, com les no professionals Leticia Herrero o Marta Martín, ho fan tot molt creïble, cosa que és ben difícil dins d’un guió tan improbable.

La pel·lícula distreu i s’aguanta bé gràcies al seu ritme frenètic i als trucs visuals que la fan força atractiva i potser ja és apropiat pel tema que toca que la sensació que et deixi sigui la d’un lleuger empatx.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada