dimarts, 8 de setembre de 2009

Vida i destí (etapa 1)


Primera part. Capítol 1. Comença la novel·la amb una escena de foscor i boira, els maquinistes del tren que transporta els presoners de guerra contemplen els contorns d’un camp de concentració alemany. Una estampa atmosfèrica que marca el to opressiu de l’inici del llibre.
Els capítols del 2 al 6 transcorren a l’interior del camp de concentració (i potser també d’extermini) alemany i es centren en la figura de Mostovskói, un vell bolxevic encara convençut que el bé de la Revolució justifica qualsevol mesura, tot i que al seu interior sembla obrir-se una escletxa d’escepticisme. Al seu voltant, diversos presoners russos d’origen i inclinacions polítiques molt diferents, també italians, americans...
He llegit poques pàgines i ja començo a trobar difícil recordar els noms dels personatges. Crec que el problema, apart de les llargàries de tots aquests patronímics, és la mania que tenen molts escriptors russos de donar nom i filiació fins i tot als personatges més secundaris i esporàdics. Bé, intentaré recordar Mostovskoi, que sembla ser la figura protagonista.

Però al capítol 7 canviem d’escenari i passem al front de Stalingrad en un moment en que les tropes soviètiques tenen les de perdre davant dels invasors alemanys. Un munt de nous personatges, la majoria d’ells figures històriques. L’alternància de ficció i realitat fa pensar, es clar, en Tolstoi. Cal tenir present que Grossman intervingué a la batalla en qualitat de periodista.

Reflexions sobre la percepció del pas del temps, sobretot durant una batalla. Molt interessants. Un parell de personatges destaquen com a novel·lescs, més que res perquè se’ns explica part del seu món interior.

A la pàgina 78, capítol 15, apareix Liudmila, refugiada amb la seva família a la rereguarda de Kazan, i de sobte sembla que per fi tenim novel·la: de forma ràpida i descurada, se’ns presenta l’entorn de Liudmila, la seva filla adolescent, el seu marit, Víktor, la seva mare i el fill d’un matrimoni anterior que és al front.
Aquí s’intercala la commovedora carta de comiat que escriu Anna, la mare de Víktor, en ser feta presonera pels alemanys. Anna, metgessa de professió, s’ha sentit sempre per damunt dels seus orígens jueus, com si fos una qüestió que no l’hagués d’afectar. Amb l’entrada dels alemanys a Kiev descobrirà de forma ben amarga que la seva sort està lligada als seus (un cas molt similar al que li succeí a la igualment dissortada Irene Nemirovsky). També s’adonarà de l’antisemitisme latent dels seus conciutadans que col·laboraran amb l’enemic en l’extermini jueu.
De segur que aquest retrat del vergonyós paper dels ucraïnesos durant la guerra, fos un dels motius pels quals la novel·la de Grossman fos prohibida en el seu moment. Recordem també que la mare de Grossman patí el mateix destí i en circumstàncies molt similars que l’Anna de la ficció.
Sóc a la pàgina 116.

5 comentaris:

  1. crec que la carta de la dona és el millor del llibre, si més no de les 300 i escaig pàgines que jo vaig llegir. Ànims!

    ResponSuprimeix
  2. Això dels noms, més que mania d'escriptor rus és costum rus. Si no s'entén que tots els escriptors russos hi recorrin. Jo no intentaria recordar tots els noms (de fet, he desistit de fer-ho), n'hi ha massa. L'índex onomàstic del final ajuda; no molt, però ajuda.

    ResponSuprimeix
  3. Marieta, entenc que vas rendir-te o vas deixar-lo aparcat sine die, o sigui que no és que m'animis gaire!

    Gràcies, Ferran, vaig superant el trauma inicial.

    ResponSuprimeix
  4. en podríem dir rendició temporal...

    ResponSuprimeix