dimarts, 22 de setembre de 2009

Leonard


©El País
No cal dir més, ja sabem de qui estem parlant (i qui pensi en “El codi Da Vinci” queda expulsat de classe de forma fulminant). Però abans faré un brindis per tots els corruptes i els malversadors de fons d’aquest món, perquè gràcies a un d’ells, en concret el mànager de l’artista, Leonard s’ha vist obligat a sortir del seu retir espiritual per fer una sèrie llarga de concerts i eixugar el dèficit. Tot això que guanyem.

Després de més d’un any voltant pel món, ahir nit li tocava passar caixa al Palau Sant Jordi de Barcelona i allà hi vam anar amb la il·lusió de les estrenes (jo, al menys, no l’havia vist mai abans en directe), però també amb el record de la indisposició que havia patit el divendres anterior a València. Per tranquil·litzar tothom diré que Leonard semblava en plena forma i que les tres generoses hores de concert que ens va oferir no feren altra cosa que reviscolar-lo.

Un Palau Sant Jordi ple fins dalt de tot, però tothom còmodament assegut (bé, deixem-ho en assegut) i amb àmplies zones buides per evitar la claustrofòbia. Un escenari decorat només amb un teló que s’anava tenyint de diferents colors, dues pantalles laterals, tres coristes i un sextet instrumental, tots vestits a l’igual que Leonard de camorra chic. Simple, però eficaç. El so i les imatges de vídeo perfectes. Tot pensat per oferir el protagonisme de l’espectacle a les cançons que tots sabem que és el millor tresor que Cohen ens ha regalat.

Després d’haver escoltat fins la sobredosi el magnífic disc en directe enregistrat a Londres el juliol del 2008 al concert potser li va mancar el factor sorpresa, tot i que hi hagué alguna sucosa variació en el repertori i els freqüents solos instrumentals semblen improvisar-se cada nit. A aquestes alçades de la gira els músics formen un grup compacte i relaxat que donen realç als brillants arranjaments. El saragossà Javier Mas, amb les seves bandúrries i arxillaüts, aportà els moments instrumentals més càlids i embriagadors i només em permetria aconsellar a Leonard que substituís els esporàdics vents sintètics per un saxo de debò (que també n’hi hagué).

I Leonard? El vell seductor té unes actituds escèniques una mica peculiars. Acostuma a començar totes les seves cançons agenollat, encongit, fins al punt que vaig arribar a pensar que a terra hi havia un “xivato” amb els textos de les cançons. A mesura que avança el tema es va redreçant per acabar amb el seu rostre impassible de màscara inca ben a la vista. Educat (amb un treure’s el barret continu), amable, generós amb els seus músics fins a l’excés, però sempre evitant el somriure. La veu, més fosca que mai, no la voldríem de cap altra manera, s’ha fet inseparable de les seves cançons, igual que aquestes angelicals coristes que afegeixen un contrapunt encisador.

Anit, Leonard Cohen feia 75 anys i el públic no li ho va deixar oblidar ni un sol moment. Unes quantes roses i fins i tot un llibre foren arribant a l’escenari. Dues vegades s’entonà un més aviat cacofònic “Happy birthday” per part de l’audiència. En el numero final “a capella” dos músics duien una pancarta en la qual també se li desitjava feliç aniversari. Amb tot això i amb un públic molt entregat (i una mica barroer quan impedien amb aplaudiments que les cançons prosseguissin) sembla que Leonard es va anar emocionant. Així que la seva inexpressivitat facial va anar cedint pas algun passatger somriure, a nombroses mostres d’agraïment, i fins i tot a algun graciós pas de ball.

I què importa tot això? El que he dit fins ara és del tot accessori. L’únic veritablement important foren les cançons, sentir-les de ben a prop i emocionar-nos una vegada més. Unes cançons amb les que hem crescut i que han anat creixent dins de nosaltres, les duem sota la pell i ja mai no ens abandonaran, i el dia que no hi siguem potser quedaran vibrant eternes sota l’esfera celest, com potser li agradaria al vell Leonard.

PRIMERA PART
Dance me to the end of love
The future
There ain’t no cure for love
Bird on a wire
Everybody knows
In my secret life
Who by fire
Hey, that’s no way to say goodbye
Lover, lover, lover
Waiting for a miracle
Anthem

SEGONA PART
Tower of song
Suzanne
Sisters of mercy
The gipsy’s wife
The partisan
Boogie Street (cantada per Sharon Robinson)
Hallellujah
I’m your man
Take this waltz

BISOS
So long, Marianne
First we take Manhattan
Famous blue raincoat
If it be your will (cantada per les Webb Sisters)
Closing time
I tried to leave you
Wither thou goest

I no, Marieta, et confirmaré que no va cantar “Avalanche”. Prou greu que em va saber. Però sí:

And who by avalanche, who by powder,
Who for his greed, who for his hunger,
And who shall I say is calling?

[Penosa, per cert, la crònica digital de LA VANGUARDIA, emesa a les 23:10 quan encara faltaven gairebé dues hores de concert. Apart de descomptar-se amb el nombre de músics, eren 6 (no 5!), ni va cantar “Chelsea Hotel”, ni va presentar Sharon Robinson com la seva ‘esposa secreta’. El que va dir és que havien coescrit, entre d’altres “In my secret life”.]

13 comentaris:

  1. Ja m'ho pensava, Avalanche no l'ha cantada en lloc, ací no va cantar Famous Blue Raincoat..., ahir hi vaig pensar molt, i aquest matí m'he llegit les cròniques de tots els diaris (la vanguardia com és de pagament me l'he estalviada).
    Ja li vas dir allò que li havies de dir de part meua?

    ResponElimina
  2. M'agrada Cohe, no sé si per estar-m'hi tres hores, però ... :) bé, si vas xalar ja està bé :)

    ResponElimina
  3. Raincoat, potser perquè no ens l'esperàvem és de les que més ens va emocionar. La Vanguardia digital no és de pagament, només faltaria que hagués de pagar aquest pitafi! I, sí, Marieta, ja li vaig dir ;)

    ResponElimina
  4. Ja veig, Clídice, que no ens podrem intercanviar discos :)

    ResponElimina
  5. Entenc perfectament que llancessis a l'escenari el Grossman, però podies haver matat (i per sempre)a l'avi.

    ResponElimina
  6. No, Jaume, no vaig ser jo. Crec que va ser en Tibau, que està en plena promoció ;P

    ResponElimina
  7. A València alguna cosa li va sentar mal divendres, jo tenia l'agenda completa i sabia que no podria anar, mon pare i ma mare estaven lamentant-se també de no haver-ho pogut fer fins que va eixir la notícia de que a la quarta o a la quinta cançó s'havien tingut que emportar al pobre home. Els vaig voler regalar les entrades però me digueren que no podien anar.

    Quina enveja de que fora tan bé a Barcelona! So long, Marianne, va ser la primera de les seues cançons que vaig aprendre de menuda.

    ResponElimina
  8. Madame la comptesse m'alegro de sentir-la (va vostè tan disparada, que no goso seguir-la). Però vam pensar una miquetona en vostè mentre ell cantà Famous blue raincoat.

    ResponElimina
  9. Inoblidable inoblidable i inoblidable. Llàstima que no vam ser capaços de cantar-li un feliç aniversari amb entonació de Marilyn. Va quedar una mica caòtic, l'intent.

    I quina agilitat, i quina elegància, i quina veu, i quina intel·ligència, i quina generositat d'home...

    ResponElimina
  10. Sí, Joan, inoblidable, completament d'acord.

    ResponElimina
  11. Jo aquet cop no el vaig anar a veure. Si en canvi en una gira als anys 90 (no recordo quin dels 10) en què va actuar al Palau d'Esports. Despres de mitja hora de pena, va decretar un "break" del que va sortir resucitat. Maravellós. Per presentar les conçons, en recitava un fragment. Ai, recita millor que canta. Sense dubte.
    Jo també l'estimo.

    ResponElimina
  12. Hola, Agustí, que bo veure't per aquí. Jo no hi vaig anar als 90 perquè la veritat és que m'he anat fent fan a mesura que s'anava fent vell.

    ResponElimina