divendres, 25 de setembre de 2009

Definitely blue/The thrill is gone




Eren els principis dels 50, tenia vint i pocs anys, un físic fotogènic i envejable, era un dels trompetistes amb més talent de la seva generació i cantava amb una veu suau que enamorava. Havia tocat amb Stan Getz i amb Charlie Parker, quan amb el quartet de Gerry Mulligan li arribà el triomf definitiu. A partir d’aquest moment, i amb l’ajuda de l’heroïna, tot anà camí avall. El seu nom era Chet Baker.

Molts anys més tard, uns mesos abans de morir per una caiguda des de la finestra d’un hotel d’Amsterdam un maig de 1988, el fotògraf Bruce Weber va seguir-lo amb la seva càmera per elaborar aquest monument demolidor que es titula “Let’s get lost” i que s’estrena ara aquí amb més de vint anys de retard.

De la carrera cinematogràfica de Weber no n’he vist res més, tot i que comprovo que compta ja amb una nodrida filmografia. Jo, com tothom, el coneixia només per les seves fotografies de nois i noies molt joves, escandalosament bells, sempre envoltats d’un indulgent hedonisme a l’aire lliure, amb els quals ha moblat amb gran èxit campanyes per Calvin Klein, Versace, Ralph Lauren o Abercrombie & Fitch. El seu és un tipus de fotografia que francament em molesta: trobo que en aquest jovent tan aparentment pur, tan sense rerefons, tan natural i innocent de la seva pròpia bellesa, s’hi amaga la mirada obscena d’un vell lasciu. Però prefereixo no anar més enllà en l’anàlisi de la meva aversió, no fos cas que trobés en el fotògraf el meu alter ego.

En aparença la figura de Chet Baker, el matinee idol prematurament envellit, desdentegat, i perdut en un núvol de droga, seria el revers pervers dels models apol·linis que habiten l’univers de Weber, i potser rau aquí un dels motius pels quals el film resulti tan punyent.

Tal com es podia esperar, les imatges (en perfecte blanc i negre) són d’una bellesa gairebé insultant. I Weber desplega al voltant de l’ídol caigut un circ de sòsies joves de Baker (Chris Isaak, per exemple) i de noies morenes de mamellam generós, com si al vell Chet se li concedís com a darrera voluntat un paper protagonista a un spot de Calvin Klein. El músic, evidentment ho agraeix, però no estic segur que la maniobra sigui del tot ètica.

Apareixen a la rodalia testimonis d’amics, d’esposes, de fills i de nòvies. Ningú no diu res realment interessant. Tot és d’una inanitat intel·lectual, d’una vaguetat sentimental i d’una mala llet en potència que fa encara més depriment el conjunt.

Així, malgrat els meus dubtes sobre els motius potser espuris de Weber, s’acaba obtenint un retrat gairebé pòstum, però fascinadorament viu de com és de fàcil assassinar la bellesa i trencar una felicitat que es prometia eterna.

I per acabar, per demostrar que a la fi la bellesa sempre vencerà, Chet ens canta un “Almost Blue” in extremis, la preciosa cançó que li dedicà un Elvis Costello en estat de gràcia.

6 comentaris:

  1. Estic que no m'aguante de ganes de vore-ho, però esperant-me per a fer-ho amb la companyia adequada :)

    ResponElimina
  2. gràcies per omplir una altra de les nombroses llacunes de la meva formació :) la cançó fantàstica :)

    ResponElimina
  3. Clídice, a totes les cases hi hauria d'haver almenys un disc de Chet Baker cantant: imprescindible quan et proposes seduir algú.

    ResponElimina
  4. vaja! ho tindré en compte quan m'ho proposi! :P

    ResponElimina
  5. vell lasciu? ajaja, la història del art és plena d'infinites idealitzacions de la juventud! Qui no ha albirat a ser eternament jove?

    ResponElimina