dilluns, 7 de setembre de 2009

Últims rituals


Tothom recorda la primera vegada que... (ompliu amb el que més us convingui, de segur que podreu escollir entre diverses opcions).

Sobre els ritus iniciàtics existeix una àmplia literatura en la qual la pèrdua de la virginitat o, més vagament, la pèrdua de la innocència en són les estrelles. Sempre hi ha una primera vegada per tot; i, sigui transcendent o banal, és fàcil que ens en recordem. El primer xiclet, la primera vegada que veiérem el mar, la primera mentida conscient... No tothom funcionarà igual, a cadascú segons el seu caràcter i les seves circumstàncies, però tots guardem una col·lecció de “primeres vegades” que estarem disposats a rememorar durant la vida sempre que algú se n’interessi.

Però jo no volia parlar d’això, sinó d’un assumpte una mica més morbós que m’obsessiona des de fa temps. És el de “les últimes vegades”. Tot el que comença ha d’acabar, ja se sap, però en les qüestions més quotidianes ens comportem com si anéssim a viure per sempre. I potser ja és bo que sigui així, tampoc vull que condeixi el pànic. Però tot el que tingué una primera vegada, mereixerà una darrera oportunitat. En casos d’efectes desastrosos, coincidiran les dues, però m’estimo més parlar d’experiències agradables.

Quan serà la darrera vegada que viatjarem a Roma per saludar els elefantets de Bernini? Segurament ens agradaria tornar a Roma cada x anys; però amb la mateixa seguretat pot ser que algun impediment físic o psíquic ens barri el pas un d’aquests anys ja impresos al calendari.

Però no cal dramatitzar, no estic parlant de la possibilitat d’una mort imminent: aquestes coses passen encara que tinguis trenta anys per davant. Amb el decurs del temps, coses que solíem fer ens deixen de fer gràcia o en perdem el costum i ni ens adonem. Ara mateix penso en els gintònics que tant m’agradaven (i m’agraden), però que ara no tasto mai. Poden ser coses trivials que podríem fer qualsevol dia, però que l’atzar potser vol que no succeeixin més. Tornaré a rellegir el “Pickwick de Carner? Tornaré al parc d’atraccions del Tibidabo? Tornaré a veure aquell vell amic amb qui ara només el saludo si ens topem pel carrer? Potser a hores d’ara hi ha alguna cançó dels Beatles que no sentiré més i mai no sabré quina és.

El darrer xiclet, la darrera vegada que veiérem el mar, la darrera mentida conscient... són fets que mai no podrem dominar ni endevinar. Potser que hi pensem una mica, mentre encara siguem capaços de sentir recança.

6 comentaris:

  1. jo darrerament, per motius que no venen al cas, hi pense... i no em pareix un pensament especialment trist.

    ResponSuprimeix
  2. ara que ho dius no tinc record d'últimes vegades de res, potser perquè no em devien saber gaire greu :) en tot cas crec recordar el sabor de l'última cigarreta, un 15 de gener de 1993. Potser per això no he tornat a fumar, perquè tenia tan bon gust! ^^

    ResponSuprimeix
  3. No, marieta, segurament no és trist; senzillament, incontrolable.

    Clídice, les útimes vegades no es poden recordar. Qui et diu que no tornaràs a fumar demà passat?

    ResponSuprimeix
  4. m'ho diu el record d'aquesta última cigarreta, massa bo, o sigui: sóc addicta. Per això no ho tornaré a fer. :)

    ResponSuprimeix
  5. I la darrera entrada del bloc? Jo a vegades hi penso i ja en tinc una de programada anys vista. Podem estar anys dient bajanades un cop morts, si t'ho pares a pensar i el Sr. Blogger ho permet. Potser millor no pensar-hi, hehe.

    ResponSuprimeix
  6. Ostres, Gazo, no hi havia pensat! Hauré de començar a pensar respostes pòstumes per a tothom.

    ResponSuprimeix