dilluns, 14 de setembre de 2009

Notes des de l’oasi (1)

Com nascuda d’un molt humà “horror vacui”, si no existís Saragossa, l’hauríem d’haver inventada. Com, si no, sobreviure a la travessa de la immensa desolació de l’Aragó central? Bé, des de fa quatre dies disposem de l’AVE i l’existència de la ciutat ja no és tan justificada. Per això mateix i per dur la contrària als que ens preguntaven què se’ns havia perdut a Saragossa, allà hi hem anat aquest llarg cap de setmana.

Arribem a la nova estació de Delicias el divendres al migdia. És un edifici immens i no especialment encisador. Crec que se’ls hi ha anat la mà amb les dimensions, vist el trànsit que hi passa. No crec que hi hagi cap necessitat logística per fer els sostres tan alts; potser és una tradició arquitectònica que ningú no s’ha molestat en revisar.

A l’hotel, després de saludar amb un educat “buenos días” els allargo el paper de la reserva que vaig fer per internet. Així que el llegeixen se’m posen a parlar mig en francès, mig en anglès. Faig cara d’ensurt i després els informo que els entendré perfectament si em parlen en castellà. Es justifiquen pel seu sobtat do de llengües, “porque la reserva estaba escrita en extranjero”. O sigui, en català. Molt apropiat que ens ho recordin un Onze de Setembre.

Apart d’això l’hotel molt bé, gens car, amb molt de disseny i un esmorzar formidable. Potser és una mica ridícul que cada habitació tingui un lema imperatiu que es repeteix a tots els racons de la cambra: siente, disfruta, escucha, juega... La nostra era la imagina. I una petita pega amb aquests hotels tan high-tech: trigues dos dies en aprendre com s’apuja la persiana o s’engega la dutxa.

De tots els pobles que conviuen a la península ibèrica, segurament els aragonesos deuen ser dels més estimats (o dels menys odiats), especialment si no es fa menció del transvasament de les aigües exhaustes de l’Ebre. La seva reputació de gent senzilla, afable i noble afavoreix la simpatia general i el fet que de vegades parlin com si sortissin d’una sarsuela (“Mañico, déjame tranquilo” o “Suban por esa rampica” foren frases que sentírem sense haver-les de provocar) els fa irresistibles.

I si no, el meu quart de sang aragonesa, gentilesa de l’àvia materna, està disposat a una estima gairebé incondicional.

3 comentaris:

  1. Quan he vist el títol he pensat que escrivies des del mític Oasis de Saragossa i us he imaginat envoltats de plomes i vedettes. Quina decepció!
    (doble: acabo de descobrir que ja fa anys que no és un cabaret sinó una discoteca)

    Benvinguts!

    ResponElimina
  2. Realment Delicias és una estació absurda i si només estàs per l'AVE encara, si vas a la zona d'autobusos et farà la sensació d'entrar al submón. Com si haguessin dit: "coño! los autobuses! y ahora donde los metemos! pues venga, aquí, en este rincón, que no se ven!". En tot cas, el meu quart d'àvia materna procedent d'un poble limítrof amb l'aragó no és tan amable amb els aragonesos :P (però la dita, no te la diré ^^)

    ResponElimina
  3. Santi, en el títol no hi havia doble intenció i no, no vam anar a l'Oasis.

    Clídice, ja se sap que amb els veins de replà és fàcil anar a la grenya.

    ResponElimina