dijous, 24 de setembre de 2009

Haute culture



















Els aficionats als còmics i, no diguem, els seus creadors estem aquests dies una mica revolucionats i, no només per l’adquisició de Marvel per part de Disney (que també), sinó per la columna que Vicente Molina-Foix ens ha dedicat a la revista Tiempo.

Molina-Foix, que és un estimable escriptor (el seu “El abrecartas” és molt recomanable), un constant cinèfil i un ferm defensor dels drets gais, aquest cop s’ha ficat en un territori tan pantanós com és el de decidir on queda el límit entre la cultura i la brossa. Des que dos o tres títols de literatura d’entreteniment (que tots tenim al cap) acaparen el mercat i aconsegueixen vendes milionàries, noto que alguns dels autors més (estèticament) ambiciosos es van posant nerviosos i estan perdent els papers. Llevat de Vargas Llosa que, aquest cop, ho ha fet molt bé.

La discussió entre el que és art perdurable i pur entreteniment popular deu ser tan vell com la humanitat. En algun moment històric tant Homer, com Shakespeare com Molière foren “art popular”. Al senyor Molina-Foix sembla que li molesta que aquest any recordem els 80 anys de Tintín i oblidem a Boris Vian i Ionesco, que també fan anys (anys de difunts, cal aclarir). Prometo que recordaré aquests autors en alguna propera entrada (i a Ildefons Cerdà també), però reconec que no seria qui sóc si no hagués llegit abans les meravelloses aventures creades per Hergé.

Al columnista també l’enutja que s’hagi establert un premi nacional d’historieta amb la mateixa dotació econòmica que els dedicats a arts més exquisides (com la seva). Fa pensar en els que visiten el museu i, davant d’un Miró, diuen que el seu fill també ho faria. (Doncs que ho faci, que cobri, i que ens deixi tranquils!)

Molina-Foix cita, no sé si per desconeixement o per mala baba, unes contraposicions descompensades i injustes entre “Mortadelo y Filemón” i Thomas Mann. Salva Daumier i Cruishank, simplement perquè són uns satírics caricaturistes difunts del segle XIX i, per tant, mereixen figurar al “seu” cànon. No em molestaré a donar-li contra-exemples: que se’ls busqui, si li dona la gana.

Sense que calgui començar a dirimir si és excels o simplement necessari, us recomano El Estafador, una revista setmanal d’historietes on col•labora gent tan competent com Juanjo Saez o Liniers, entre d’altres lloables dibuixants-guionistes. Com a mínim és infinitament millor que la refotuda columna del senyor Molina-Foix.

5 comentaris:

  1. al final doncs, aquest senyor perquè es queixa? per l'art o per la pasta? em fan gràcia aquests il·luminats que pretenen decidir abans de quan toca què passarà o no a la posteritat. Ja m'he fet estafadora, gràcies :)

    ResponSuprimeix
  2. No havia llegit aquest article del Molina-Foix, Allau, i m'ha sorprés moltíssim. Jo també el tenia per un home molt despert i atendible, però aquí fa ostentació d'un tarannà que a mi em resulta molt decebedor. I no ja pel què diu, que al cap i a la fi no és més què una opinió, sinó sobretot per aquest to de sobrat amb que parla dels dibuixants de "monigotes" i de "dibujitos", defineix una pel·lícula (que probablement no haurà vist) com una "chorrada de plastilina" i, de pas, fa generalitzacions massa fàcils sobre "el infantilismo expresivo" de l'art actual.
    Decebedor. I molt bona la teva entrada.

    ResponSuprimeix
  3. Gràcies, espai, a mi també m'ha decebut aquesta columna. És el mal de tenir columna fixa a la premsa, que de vegades no estàs inspirat i escrius de la primera cosa que et passa pel cap sense pensar-t'ho dues vegades.

    ResponSuprimeix
  4. No penso dedicar ni mig pensament a Molina-Foix: ara necessito temps per poder gaudir d'El Estafador. Gràcies per l'enllaç!

    ResponSuprimeix
  5. Ben fet, Santi.

    També molt recomanable aquest article de Juan Bufill que se'm va escapar:

    http://www.almendron.com/tribuna/27067/obras-que-podrian-ser-maestras/

    ResponSuprimeix