VD: superherois de barri

“Alas de algodón”, una altra favorita del disc “El eslabón perdido”, exemplifica l’habilitat de Vainica Doble per donar la volta al que és quotidià. El que en principi sembla una estampa costumista esdevé, gracies al seu corrosiu darrer vers, un relat perfecte. Els versos els trobo tots deliciosos.

Astro rutilante de la gran pantalla, 

fascinante y cínico play-boy de playa, 

campeón olímpico con diez medallas,

hábil político donde los haya, 

magnífico varón, 
vencedor mítico de mil batallas:

así era Juan en su imaginación 

que le hacía olvidar su condición 

para escapar y despegar de su rincón
y despegar de su rincón 

para poder volar, volar, 
volar, 
triunfar, brillar.
 
Lóbrego rincón de una portería 

donde no entra el sol y nunca es de día 

triste habitación húmeda y sombría 

sin ventilación 
un brasero de picón 
en la camilla 
por toda calefacción 

así vivía Juan con su imaginación, 

que le hacía olvidar su condición 

para escapar y despegar de su rincón
y despegar de su rincón

para poder volar, volar, 
volar, 
para olvidar.

Lóbrego rincón de una portería 

coros sollozantes de necias vecinas 

uniéndose al son de un carraspeante transistor

simplemente María

Poderosa fantasía la de Juan, 
que, aún así, podía escuchar el mar 

en un caracol pintado en purpurina 

y volar tras la procesión de golondrinas 

pegadas a la pared verde veronés 

bajo la mirada divina de un sagrado corazón 

bajo la mirada doliente 
de las ánimas del purgatorio, 

bajo la mirada anodina de

sus padres en el desposorio 

él, sentado, ceño fruncido, 

ella, de pies, tras su marido, 

dueño y señor,

contemplándose a si mismo 
disfrazado de angelito
 
alas de algodón 
el día de su primera comunión 

cuando aún creía que será, 
como el Barón Rojo, 

un héroe de la aviación,

antes de tirarse por el balcón y quedarse cojo...
 
volar, volar, volar.

El difunt és un viu

De vegades, fent un tomb per les miscel·lànies pàgines de la Wikipedia, em topo amb alguna anècdota irrellevant, d’aquelles que no dubtaria a deixar anar en una amical tertúlia de cafè, encara que no sigui ni alliçonadora, ni tingui cap utilitat coneguda; però com que els blocs no són res més que una tertúlia de cafè amb cap de taula imposat, permeteu-me explicar una petita perla que he descobert recentment.

Concerneix el britànic Eric Blore (1887 - 1959), actor còmic i de caràcter, especialitzat en papers de majordom. Encara que el seu nom no us soni familiar, els que pertanyem a les generacions que hem vist cinema en blanc i negre a la televisió espanyola el coneixem més del que ens pensem. Blore apareix a cinc de les deu pel·lícules que Fred Astaire i Ginger Rogers van rodar junts, cintes que potser es troben lluny del sublim, però que són causa d’imparable eufòria. I per convèncer els més primmirats, l’actor també figura a dues obres mestres indiscutibles de Preston Sturgess: “Els viatges de Sullivan” i “Les tres nits d’Eva” (“The Lady Eve”, en vernacle).

L’anècdota implica també el crític britànic Kenneth Tynan, que en un article per a “The New Yorker” va fer menció del “difunt Eric Blore”, sense parar esment que l’actor anglès continuava viu i plenament funcional. “The New Yorker” és famós, entre altres moltes coses més exquisides, pel seu departament de verificació de dades, que filtra la seva veracitat i permet o no la seva publicació. Per això mateix aquella inusitada pífia va fer història i l’advocat de Blore exigí una retractació que l’editor de la revista traslladà al crític. Tynan, tot obedient, escrigué un text d’excusa per ser publicat l’endemà. Mentrestant, en una realitat paral·lela que en el fons era la mateixa, Eric Blore moria d’un atac de cor.

Així fou com, en un abscés d’enorme ironia universal, tota la premsa diària anuncià la defunció de l’actor el 2 de març de 1959, mentre el seriós “The New Yorker” es contradeia a si mateix i era l’únic que corregia allò tan estimat i catòlic de “no estaba muerto, que estaba tomando cañas/o/estaba de parranda” (segons les versions).

Còmics del dilluns (3)

Acabo la tanda d’aquesta setmana amb el francès François Rabaté i el seu “Les petits ruisseaux” (Els rierols) que aquí va publicar Norma l’any 2008 sota el títol de “Río abajo”. La seva història no podria ser més quotidiana i senzilla: dos jubilats que viuen en un poblet de la “campagne” comparteixen diàriament la seva afició a la pesca. El més sanguini Edmond, que està divorciat des de fa anys, li confessa al vidu Émile que darrerament ha estat mantenint relacions esporàdiques amb senyores que coneix a través dels anuncis de premsa. Poc després Edmond pateix un atac i mor; durant l’enterrament Émile coneix Lucie, l’última amant del seu amic, i se sent atret per ella. Els escrúpols de trair tant al seu amic com a la seva estimada i difunta esposa provoquen en Émile un ànsia suïcida de fugir riu avall en el seu cotxet impossible.

No és que les històries centrades en la tercera edat i més específicament en la seva sexualitat siguin gaire freqüents; però si es desenvolupen amb certa gràcia i amb intencions vitalistes, resulta fàcil guanyar-se el cor del lector: qui pot resistir-se a una colla de vells indignes? El traç lleuger de Rabaté i els seus colors amables contribueixen a la tendra dolcesa del conjunt. Només cal afegir aquest ambient de poble francès arquetípic, gairebé d’”Allo, allo”, amb el taverner, el carnisser, els dos ciclistes cenyits de lycra, l’hortet al pati del darrera i l’embotellament casolà del vi per fer de “Les petits ruisseaux” una obra entranyable.

Tant li va agradar a Rabaté com li havia quedat el llibre, que l’any 2010 va debutar a la realització cinematogràfica amb aquest títol, ara protagonitzat per Daniel Prevost i Bulle Ogier.

Si us convenç aquest costumisme de províncies amb lleugers tocs àcids, us suggeriria la lectura d’un altre dilluns anterior: “La Marie en plastique” (o “La virgen de plástico”, Norma 2009). El guió continua sent de Rabaté, però el dibuix és del més finet David Prudhomme, sense que la diferència arribi a ser molesta. Aquí la iaia torna de Lourdes amb el souvenir d’una marededéu de plàstic que acaba deixant anar miraculoses llàgrimes de sang per a desesperació d’un iaio comunista i menja-capellans. La histèria potser s’exagera, però la sang no arriba al riu.

Còmics del dilluns (2)

El següent còmic que vaig llegir dilluns és “Pedro y yo” de Judd Winick (Astiberri, 2008), també basat en fets reals i aquest cop sense necessitat de canviar el nom dels protagonistes, atès que la seva història havia sigut molt publicitada.

La cosa va anar així. L’any 1993 Judd Winick era un autor de còmics principiant que per motius econòmics va participar a la tercera temporada de “Real World San Francisco”, un programa en el qual set joves convivien durant mig any en una mateixa casa; però que, enlloc de dedicar-se a dropejar com a “Gran Hermano”, continuaren fent les seves activitats habituals en el món exterior. A Winick li tocà compartir habitació amb Pedro Zamora, un exiliat cubà de 22 anys, gai i seropositiu des dels 17 anys. La intenció de Zamora en participar al programa era la d’informar i sensibilitzar l’audiència sobre la prevenció de la seva malaltia.

Si bé la informació que té actualment el personal sobre la sida i la seva transmissió no és que sigui per tirar coets, l’any 93 la ignorància sobre aquesta qüestió estava molt més generalitzada. S’entendrà doncs que Judd Winick, malgrat considerar-se una persona de mentalitat oberta, albergués algunes reticències i es plantegés molts dubtes en relació a la convivència amb Pedro. “Pedro y yo” explica precisament com els dos joves es van fer amics, com l’exemple de l’un transformà la vida de l’altre, i a la vegada fa un homenatge a aquell coratjós cubà que moriria pocs mesos després.

Judd Winick publicà aquest llibre l’any 2000, quan ja tenia encarrilada una carrera com a dibuixant de super-herois (Green Arrow, Green Lantern…), i fou guardonat per això amb un munt de premis merescudíssims. Jo, ja us ho dic, no trobo els seus dibuixos gaire atractius i fins i tot em fan una mica d’angúnia; però sembla que a la majoria dels seus lectors no han molestat gens. El guió té aquell toc d’autoajuda, tan americà, que busca trobar en tot la part més escandalosament positiva i que, parlant del que es parla, ja m’està bé. És en tot cas un llibre molt didàctic i molt emocionant (i també divertit i romàntic), ideal per llegir-lo durant l’adolescència, encara que he de confessar que a mi —que de cap manera computo com adolescent— més d’una vegada se m’humitejà el lacrimal en els episodis més melodramàtics.

Així quedem que “Pedro y yo” és una obra més necessària que necessàriament artística. Recomanada.

Còmics del dilluns (1)

Els meus últims dilluns a la biblioteca els he entretingut llegint còmics, que bé podria qualificar de novel·les gràfiques, tot i que en molts casos es basin en històries reals; però amb l’autoficció tant a l’ordre del dia (l’equivalent narratiu del “selfie”?) la discussió sobre el que és real i el que és inventat sobra. El que de debò importa és que funcioni i que mostri bones solucions estètiques; si a més documenta alguns fets concrets de la realitat, encara millor. Com ja vaig comentar en referència a Guy Delisle, la historieta sembla un mitjà molt adequat per fer crònica documental, potser no molt profunda, però sí fantàsticament eficaç.

Començaré aquesta passejada pels còmics que m’han interessat recentment —i que ja adverteixo que no seran en cap cas novetats— per “Sofía y el negro” de Judith Vanistendael (Norma, 2010). Amb aquest títol tan descaradament incorrecte, ja us podeu imaginar que no prové d’Amèrica sinó de la molt més tèrbola Bèlgica. El llibre narra la relació amorosa de la Sofia (una substituta a penes dissimulada de l’autora) amb un refugiat polític provinent de Togo (un negre, vaja). La història s’explica dues vegades, una en clau de comèdia costumista, la segona més lírica i terrible.

La primera part de “Sofía y el negro” ens l’explica el pare de la Sofia, un periodista prou liberal com per acollir a casa seva el pària sense papers amb el que la seva filla s’ha amistançat, tot i mantenir la desconfiança envers la seva figura de dubtós príncep africà. Al seu costat, la mare espavilada es documenta sobre les idiosincràsies dels togolesos, com havia fet uns anys abans amb la República Democràtica Alemanya de Honecker. La línia és poc clara, però trempa i és molt viva en la seva petitor.

A la segona part del volum, la Sofia del títol pren la paraula i explica la seva versió dels fets, el dibuix de les vinyetes esdevé més ampli i sensual (s’ensumen espècies africanes i es contemplen imbricacions excitants de cuixots negres i blancs). Tot acaba amb un petit no-res. M’ha agradat molt aquest llibre, sobretot la seva conclusió, tan descaradament sexy.

Indignats dels anys 50

Disseny de Milton Glaser

Fins al present no he tingut gaire sort amb les lectures que he fet de Philip Roth les quals, sense ser en absolut menyspreables, no justifiquen la reputació de la qual gaudeix com un dels membres vius —tot i que recentment inactius— del canon literari. El meu darrer intent es titula “Indignació” (La Magrana, 2009, traduïda per l’excel·lent Xavier Pàmies) i l’ha propiciat aquest club de lectura en el que ara em veig involucrat amb resultats encara incerts.

La novel·la té lloc en el territori més característic de Roth: el Newark dels anys 50, amb una família jueva com a brou de cultiu del protagonista, i la Guerra de Corea com a teló de fons històric. El jove Marcus Messner, fill d’un carnisser “kosher”, malgrat ser un estudiant modèlic, ha de fugir de casa per culpa d’un pare que el sobreprotegeix, obsedit de forma patològica pels perills que el seu plançó pot patir a la vida. El refugi a la imaginària universitat de Winesburg (Ohio), homenatge evident al clàssic de Sherwood Anderson, suposarà per a Marcus una sèrie de nous desafiaments. Marcus és, malgrat tot, un noi assenyat i el seu major pecat és evitar el gregarisme que li ofereixen les associacions d’estudiants. Una barreja d’infortunis diversos i una defensa massa inflexible de les seves conviccions causaran la seva perdició.

“Indignació” toca molts dels punts habituals en una novel·la de formació: l’allunyament del nucli familiar, l’establiment d’un punt de vista propi, l’enfrontament a l’autoritat, la integració en el grup, les primeres relacions sexuals. Les escenes de contingut sexual són particularment desagradables, en part per culpa de la repressió de l’època, encara que fa l’efecte que Roth —ancorat mentalment en els anys de la seva joventut— gaudeixi amb unes “transgressions” que ara semblen magnificades.

Una altra qüestió important del llibre és la religiosa, i no tant per la filiació judaica del protagonista, que a priori no li suposa cap discriminació, sinó pel seu actiu ateisme, ben sostingut retòricament en els escrits de Bertrand Russell. Els Estats Units és el país de la llibertat religiosa, on tot credo és respectat, però on es considera abominable l’absència de creença en éssers sobrenaturals; no endebades el seu lema és “In God we trust” (En Déu confiem). Per això, l’ateisme de Marcus acabarà provocant (irònicament) la venjança dels déus que el conduiran a la seva prematura fi. O, tot repetint ironia, serà el mateix exèrcit de la Xina comunista (els himnes del qual li han proporcionat suport moral en els seus enfrontaments amb el degà) el que acabarà els seus dies.

Bé, ja ho he dit: el protagonista acaba morint; però no patiu, Roth no en fa cap misteri: ja ho revela cap a la pàgina quaranta i escaig. Més discutible em sembla el recurs a un narrador difunt, a l’estil del de “Sunset Boulevard” de Billy Wilder. I on dic difunt, també pot ser sedat, perquè el títol del capítol que empara la major part del llibre és “Sota l’efecte de la morfina”; encara que l’estil de la narració sigui lineal i directe i no tregui cap profit dels estats de percepció alterada. Com a súmmum d’adhesió a les convencions, la mort de Marcus és narrada en tercera persona, en un capítol tan breu com poc elegant.

“Indignació” es llegeix ràpid i bé; però no he acabat d’entendre-li la intenció. Clarament Roth s’estava escurant les butxaques abans de la retirada definitiva. Agrairé als lectors fidels que em recomanin un títol seu que me l’indulti de cara a la posteritat.

Servillo és la solució

A “Viva la libertà” Roberto Andò dirigeix una adaptació de la seva pròpia novel·la “Il trono vuoto”, potser la pel·lícula menys adequada per una jornada de reflexió pre-electoral, atès la visió tan poc esperançadora que ofereix del panorama polític. Sigui com sigui, la cosa passa a Itàlia on el cap del partit a l’oposició (un partit d’esquerres pel que es deixa entendre) pateix una crisi de pànic i decideix desaparèixer sense prevenir ningú (una mica a l’estil d’aquell papa d’”Habemus papam” de Nanni Moretti). Per solucionar la crisi, l’assistent personal del polític decideix substituir-lo pel seu germà bessó, un filòsof que acaba de sortir del psiquiàtric amb resultats que potser ja es poden preveure.

No, ni la història és gaire original ni molt menys versemblant; però ens empassem la faula, perquè l’exercici de la política està tan desprestigiat que resulta satisfactori contemplar com triomfa la veritat en boca d’un suposat boig. Són aquests moments en els que el germà filòsof dinamita tota política de partit, mentre es fica a la butxaca els electors, el millor que té per oferir “Viva la libertà”. Malauradament una part important del metratge s’ocupa de la vida que fa el polític desaparegut a casa d’una antiga xicota, on sembla que descobreix els petits encants de la vida quotidiana; una història que francament no resulta gaire interessant, encara que la xicota sigui la bella Valeria Bruni Tedeschi.

“Viva la libertà” és una pel·lícula molt pulcra i correcta en tots els seus apartats, especialment en els de direcció, interpretació i música (Marco Betta fa una bona imitació del meu admirat Carter Burwell i la utilització freqüent de l’obertura de “La Forza del Destino” és molt divertida); però la multiplicitat de temes que aborda el film denota ambició, però cap intenció d’entrar-hi a fons. Si val alguna pena veure’l és perquè el protagonitza Toni Servillo, el més improbable Mastroianni de l’era contemporània (altrament dita “post-moderna”). Si amb “Gomorra”, “Il divo” i “La grande bellezza” no us va fer peça, insistiu-hi amb aquest títol. Servillo és una joia del teatre i del cinema italià/europeu, “joia” tant en el sentit de pedra preciosa com en el de pura alegria.

Ara no faré propaganda electoral; però la humanitat de Servillo, sense programa conegut, enfonsa qualsevol partit.

VD: marineres i literàries

Un dels meus temes favorits de Vainica Doble és en realitat un díptic de cançons encadenades i unides pel mar. Comença per la més seriosa “Escrito con sal y brea”, un plany per la contaminació dels nostres mars i oceans que escapa de la seva possible previsibilitat per la connexió que fa amb la gran literatura salabrosa del XIX: des dels mariners de Coleridge o Wagner fins el lloro de Stevenson o la balena de Melville.

La continuació, “Coloniales y ultramarinos”, té un aire més lleuger i popular, juga amb l’etern atractiu eròtic que exerceixen els mariners sobre els que no acostumem a abandonar la terra ferma i acaba amb un preciós solo de violí.

El mar se está muriendo y arroja piedras;

se descomponen sus aguas negras;

escupe espumarajos amarillentos;

algas podridas y peces muertos;


lanza un suspiro profundo, ola gigante

que todo asola y convierte en sal.
Se muere el mar, se acaba el mundo.


El Holandés Errante clama anhelante
por su fin rotundo su fin total

-descanse en paz de su infortunio-;

al blanco albatros del viejo marinero

ya le es inutil su buen agüero;

el loro de John Silver grita: ¡LA NADA!

graznido fútil, adios postrero.


Embarrancada entre ruinas abandonadas
halla la muerte Moby Dick,

que triste fin, que mala suerte.
En un almacén destartalado

envuelto en plástico y papel mojado
yace Lord Jim, y junto a él

Arturo Gordon Pymm.

***

Ay marinero, ay marinero

que yo te quiero, que por ti me muero

A Mozambique yo te persigo

aunque me vaya a pique me voy contigo 
Que me voy yo contigo al Paraíso,

me voy marinero sin tu permiso

de Macao a Callao y Honolulú

y hasta a Mindanao aunque no quieras tú

Tus ojos son limpios como el mar,

hay reflejos de oro en tu mirar,

y un fondo azul zafiro que se adivina

tras el espejo de tus pupilas,

tu pelo recuerda mucho al mar,

como una visión de tempestad,

y el viento lo agita y arremolina,

flujo y reflujo que me fascina
Ay marinero, ay marinero...


Tu voz es profunda como el mar

con ecos lejanos de soledad,

y en su silencio hay resonancia

de inmensos huecos y de distancia,


Ay marinero, ay marinero...

Tota ficció és mentida (o els escriptors també ploren).

Per què es recorre a l’escriptura com a forma d’expressió artística? Com funcionen aquests anòmals organismes que anomenem “escriptors”? D’on extreuen les seves idees? De què parlem quan parlem de literatura? Cal continuar amb la tasca o tots els “bons” llibres ja han sigut escrits? Preguntes com aquestes o de bastant similars es planteja Rodrigo Fresán a “La parte inventada” (Random House, 2014), obra de difícil classificació, perquè en la seva libèrrima estructura participa a la vegada dels gèneres del relat, l’autoficció, l’assaig literari, la crònica de costums (amb el seu corresponent comentari moral), la ciència ficció i fins i tot la crítica musical.

“La parte inventada” podria subtitular-se “Variacions sobre el fet de ser escriptor”, ja que les seccions en les quals es divideix són pràcticament intercanviables, tot i que el primer capítol (“El personaje real”) només es pot entendre com a pòrtic de l’obra, en el qual El Niño (evidentment el transsumpte de Fresán i no el fenomen meteorològic de la costa peruana) viu una epifania de platja i decideix fer-se escriptor. Confessaré que els llibres on circulen entitats arquetípiques marcades per les majúscules, que (a més) es diuen “El Niño”, “El Escritor”, “La Hermana del Escritor”, em produeixen una mica de mal de panxa. Així és que el segon capítol —aquell en el qual El Chico i La Chica han practicat la investigació filològica i se’n van de càmping a continuació— m’ha costat bastant més de pair; un procés que els jocs tipogràfics no han accelerat precisament. I és que malauradament la meva vista no és la que havia sigut i, si em poses un text en tipus “american typewriter” i color gris clar, és una invitació a no llegir-lo.

Altres moments proporcionen més diversió, com el llarg capítol dedicat als Karma, la família política de la Hermana del Escritor, que es diria una sàtira de les burgesies benestants sud-americanes. O el “biji” on relaciona les figures dels pares de l’Escritor (presumiblement “desapareguts” de la dictadura argentina), amb les figures de Scott i Zelda Fitzgerald i els Murphy, una parella de milionaris contemporanis seus. Fresán trobo que destaca en un art molt difícil que és el de comunicar-nos de forma eloqüent i eficaç les seves aficions literàries i musicals, aquí per exemple la novel·la “Tender is the Night” de Scott Fitzgerald o el “Wish You were Here” de Pink Floyd, que actuen també com dos dels abundants “leitmotiv” del llibre, entre els que també caldrà contar l’omnipresent i mecànic Mr. Tryp que apareix ja a la portada.

Una nit de malson suspès que l’Escritor passa sol al servei d’urgències d’un gran hospital esdevé la llavor de diversos relats que l’autor anota degudament a la seva llibreteta (Moleskine?), il·lustració d’allò que es diu que un escriptor està treballant les vint-i-quatre hores del dia. S’ha de llegir aquest “Escritor” com una mena de Fresán en clau? El llibre ens el presenta com algú que va gaudir de l’èxit des de ben jove i que ara, arribat a la mitjana edat, se sent entre encallat i superflu. No diria que aquestes dades corresponguin exactament amb la carrera de l’argentí, però juraria que moltes de les opinions que s’exposen a la darrera part sobre el món literari als anys d’internet sí que les subscriuria Fresán, que potser no és un ludita, però que ben poques coses agradoses pot dir sobre els e-books, les xarxes socials i els autors 2.0.

“La parte inventada”, com ja he deixat entendre, és un calaix de sastre, caòtic però també fascinant. Pel meu gust Fresán, que és tan intel·ligent com brillant (rara conjunció), algunes vegades es deixa dur per la pura ocurrència (acudits barats més propis d’una sobretaula regada amb cafès i conyac que d’un llibre seriós amb tapes i ISBN). Malgrat que ha viscut a Barcelona els últims quinze anys, el seu llenguatge ve carregat d’un excés d’anglicismes (step, stage, temporario…) que em toquen una mica la pera filològica, però que li garanteixen un toc cosmopolita (o apàtrida).

Ho confesso, m’ho passo bé llegint els llibres de Fresán, encara que no sempre tingui clar cap a on em condueixen. En principi no sóc gaire amic de les digressions, però algunes de les seves m’han fet transitar sendes molt més agradables que les de Sterne, pare del gènere. El perill que corre el seu univers tan lliurement exposat, llibre darrera llibre, és el de la redundància i jo juraria que a “La parte inventada” s’hi troben “déjà lus” de “Mantra” o d’”Esperanto” (que són els llibres seus que li conec). Però el pitjor que puc dir d’ell és que les coses sobre les quals sol escriure —els problemes de ser escriptor, els problemes de no ser-ho— només interessaran a quatre gats (entre els quals jo també m’incloc). El mateix Fresán anticipa aquest retret per boca d’un antagonista:

Entonces aprovecho para darte un consejo mucho más útil de los que alguna vez me diste, ja. No, en serio, toma nota: ya basta de esos libros con escritores, de esos libros sobre escribir. A nadie le interesa la literatura, empezando por la mayoría de los lectores, viejo. Y a los escritores sólo les interesa “su” literatura y, a lo sumo, lo dicen para quedar bien, la de algún muerto lejano al que se arriman como si lo hubiesen conocido de toda la vida. Las personas normales sólo buscan pasar el rato y sentirse representados. ¿No has leído los comments que condenan una novela en Amazon con la peor calificación? ¿No? Léelos y aprenderás. La razón es siempre la misma: “No me identifico con ningún personaje” o “No tenía ningún personaje al que valiese el esfuerzo y la pena conocer”.

Fresán (com Vila-Matas, com Borges, com Foster Wallace, Bolaño o el pesat Danielewski) forma part de la temible escuderia dels escriptors per a escriptors. Em sento còmode en la seva companyia, però reconec que algun dia haurien de saltar al següent nivell.

Y La Chica se pregunta con la voz tan baja pero atronadora de los pensamientos algo que no se atreve a responderse: ¿no irá siendo hora ya de pensar en otras cosas que no sea la literatura?, ¿no será incluso hora de dejar de pensar en la literatura como si se tratase de una religión demandante y que no deja sitio para nada ni nadie más?, ¿qué hora sería?, ¿qué hora es?

El dimoni de les llistes: Rodrigo Fresán

Ningú va dir que seria divertit

¿A qué se debe el que haya agujeros en el queso?

¿Es la aureola rodeando el cráneo de Jesucristo la representación gráfica de la poderosa migraña causada por la corona de espinas?

¿Por qué todos se empeñan en encontrarle parecido a los bebés cuando es perfectamente obvio que los bebés no se parecen a nadie, a nada, salvo a los bebés?

De acuerdo, puedo entender por qué Barbazul asesina a curiosas y sucesivas esposas, pero ¿por qué mató a la primera de ellas?

¿La gelatina es algo animal, vegetal o mineral o interplanetario?

¿Quiénes son las personas que deciden los colores de los países en mapas y globos terráqueos y si se puede conseguir trabajo haciendo eso?

¿Por qué los chistes nunca se pueden retener —por qué resulta imposible no recordarlos sino no olvidarlos— y se disuelven tan velozmente en la memoria? (Enigma que crecerá con él y, más adulto, se traducirá en un “¿Estarán hechos los chistes de la misma materia de los sueños?”)

¿Por qué de todos los alimentos sólo los espárragos consiguen transferir su sabor al olor del pis anulando incluso al olor del pis? 

¿Quién es el culpable de que haya tantos Sugus de color rojo y tan pocos sugus de color verde en los paquetes de caramelos surtidos?

Volar és precís, viure no és precís

Afirma Hayao Miyazaki que “El vent s’alça” (2013) serà l’obra que tancarà la seva carrera cinematogràfica, tot i que tal categòric propòsit prou sabem (pels toreros) que està subjecte a innombrables canvis d’humor d’última hora. Sigui com sigui, el fet que el gran mestre de l’animació japonesa identifiqui aquest film amb la seva retirada, obliga a contemplar-lo amb la lupa que hi buscarà una declaració de principis ocults (encara que siguin finals), de manera que amb justificació o sense tot gest que s’hi pugui llegir quedarà magnificat.

Pel que Miyazaki ens té acostumats, es tracta d’una obra anòmala que evita l’habitual component fantàstic del director i entra de ple en un territori tan problemàtic com és el del “biopic”. “El vent s’alça” (inspirada pels versos del cementiri marí de Paul Valery: "Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!") es basa en part de la vida de l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi (1903-1982), qui va dissenyar el Mitsubishi A5M i el seu successor, el Mitsubishi A6M Zero, avions que tingueren una notòria i mortífera intervenció a la Segona Guerra Mundial. Miyazaki —que prèviament ja havia dibuixat un manga sobre aquesta mateixa història—no ha ocultat mai la seva afició a tota mena d’andròmines volants, fos a “El castell al cel”, “Porco Rosso” o “El Castell Ambulant” i aquí es delecta una vegada més en aquestes màquines prodigioses i la seva evolució entre els núvols; en certa manera, es diria que en la història d’aquest creador obsessiu, el director hi vol veure el seu alter ego.

“El vent s’alça” presenta en general colors simples i alegres per unes escenes que són bàsicament realistes. No hi falten seqüències d’estètica exquisida que generalment impliquen l’acció del vent sobre l’aigua, l’herbei, la roba, les volves de neu o les espurnes del foc; jocs de llum i ombra; escenes de masses i fins i tot un terratrèmol; però el seguidor de Miyazaki hi trobarà a faltar aquelles imatges inexplicables, tèrboles, inoblidables, pròpies d’una ment que no funciona com cap altre. Només alguna seqüència onírica aconsegueix acostar-s’hi.

No, no és que sigui una mala pel·lícula; però no em sembla tremendament interessant a menys que el disseny d’avions sigui la teva única passió. Exagero una mica (perquè també hi ha una trama paral·lela, amorosa i melodramàtica), però la part més important de les dues hores i deu minuts que dura s’ocupa sobretot dels principis de l’aerodinàmica i de la recerca del tipus de rebló que oposi menys resistència al vol. I encara que aquests eixuts tecnicismes s’amoroseixin amb il·lustracions animades, mai no perden del tot la seva ànima de ferro.

I encara queda la qüestió —que al Japó ha aixecat polseguera, tant des de l’esquerra com des de la dreta— de com el film passa de puntetes sobre el paper letal que aquestes màquines prodigioses jugaren a la Segona Guerra Mundial. De fet, “El vent s’alça” estableix una escandalosa el·lipsi entre els anys 1936 i 1945, i visualitza l’herència de mort i destrucció dels avions Mitsubishi com un munt de ferralla sense referència humana. I sí, segurament tenen raó que Miyazaki, davant d’un cargol i un rebló ben posats, perd el món una mica de vista.

Ran de la pel·lícula hi ha hagut una segona polèmica nipona, perquè resulta que els seus personatges fumen molt davant de la càmera. Com que no està científicament demostrat que el tabac produeixi càncer de pulmó als personatges d’animació, atribuiré aquestes reticències a un excés de correcció política. Encara així em guardaré molt d’aconsellar aquesta pel·lícula (que no és en cap cas adequada per a la canalla, que s’avorrirà encara més que els seus pares) a un públic generalista. Recomanable doncs per assistents empedreïts del Saló del Manga i per exòtics amb paciència.

Busqueu les 7 diferències (culturals) amb l'original japonès (vist a dalt)

El dia abans de la nit dels museus (i 2)

Un cop satisfeta la peremptòria necessitat de contacte amb la natura als dos jardins botànics, vam treure profit de la gratuïtat del MNAC, començant pel principi, o sigui per l’ala romànica. No puc precisar quant de temps feia que no la visitava, però recordava perfectament gran part de les peces. Potser els artistes que treballaren en aquestes esglésies de la Catalunya Vella no tenien una tècnica molt acurada, si se’ls compara amb els seus predecessors o amb alguns contemporanis, però tot el que tenen de matusseria ho tenen també de poder expressiu: en majestat, en horror i en pura humanitat.

En un interludi de la visita vam pujar a la terrassa a la cinquena planta del Palau Nacional que no coneixíem. Encara que et venguin que es pot contemplar una panoràmica de 360º sobre la ciutat, jo diria que la cosa no passa de 270º, però val igualment la pena. Sincerament, Barcelona vista des de Montjuïc no ofereix la seva façana més encisadora; mostra una perspectiva distorsionada, com si haguessin empès els seus edificis fins amuntegar-los i esborrar tota existència de carrers. Però per poc afavoridora que sigui una visió des de les alçades sempre confereix una sensació de domini i magnificència difícil de resistir.

De nou abaix, passàrem de llarg la gran Sala Oval, on s’estava preparant el concert del Taller de Músics i Big Mama, per entrar a la secció gòtica i renaixentista (la secció dels segles XIX i XX estan en remodelació fins a setembre). I d’acord que els frescos romànics són el que fan únic aquest museu, però les taules gòtiques són també meravelloses; i per tant acabo el recorregut amb un sentiment de xovinisme irrefrenable, que és del que es tracta en qüestió de museus nacionals.

El dia abans de la nit dels museus (1)

Realment tenim el do de l’oportunitat i no se’ns va acudir altra cosa que visitar el Jardí Botànic de Montjuïc precisament el cap de setmana que tota l’Avinguda Maria Cristina estava immobilitzada per culpa del Saló del Còmic. No és la primera vegada que ens passa; caldria trobar algun sistema perquè la muntanya no quedés parcialment aïllada cada vegada que hi ha alguns esdeveniment al recinte firal. De totes maneres, amb una lleugera marrada vam localitzar la ruta alternativa del bus, que tampoc és que et deixi realment a les portes del jardí (tot el procediment d’aproximació és francament dissuasiu).

Havíem estat al Jardí Botànic cap al 2001, quan encara la seva inauguració era recent i la vegetació era només una promesa incapaç de projectar cap ombra. Ara el conjunt fa força goig i en aquesta època de l’any es troba en el seu màxim esplendor o almenys en el raonable esplendor que es pot permetre la flora mediterrània. Perquè aquest jardí es caracteritza per recollir mostres de les plantes pròpies de totes les zones mediterrànies de la Terra, tant de les de l’Hemisferi Nord (conca mediterrània oriental i occidental, nord d’Àfrica, Canàries i Califòrnia) com de l’Hemisferi Sud (Xile, Sud-Àfrica, Austràlia). Malgrat que era dissabte i que la resta de la muntanya semblava un formiguer de gents ocupades en les activitats més diverses, als jardins érem quatre gats i es podia gaudir amb tota tranquil·litat de la barreja d’aromes vegetals i de cants d’ocells, tot contemplant les inusuals perspectives de l’Anella Olímpica emmarcada per arbres endèmics d’Austràlia. Llegeixo que avui (diumenge 18 de maig) és jornada de portes obertes al Botànic, també ho és cada primer diumenge de mes, no és un mal lloc on passar les hores mortes, us ho asseguro.

S’havien fet gairebé les tres i calia dinar: males perspectives en aquell indret encofurnat entre l’Estadi i el cementiri. Ens hem acostat al MNAC i hem preguntat si es podia accedir al restaurant sense haver de pagar l’entrada: ha resultat que avui l’entrada era gratuïta tot el dia (i demà també fins les 15 hores). El restaurant es troba al primer pis, gaudeix de les mateixes vistes que es poden contemplar des de la balconada de l’entrada, resulta una mica caret, però té qualitat.

Després hem retrocedit per visitar el Jardí Botànic Històric, un indret que no coneixia i que m’ha encisat. Ocupa dues fondalades —antigues pedreres— a la zona de la Foixarda, darrera del MNAC. La més profunda de les dues és una obaga refrescant que pot presumir dels arbres més alts de Barcelona i uns salts d’aigua pintorescos on el públic va a fer-se retrats de primera comunió. El segon espai és més casolà i conté una masia catalana típica construïda l’any 1929 i un hortet plenament funcional. Com a cirereta final per recomanar aquest oasi, l’entrada és gratuïta i allà dins quedareu immunitzats del desfici guiri que us envolta.

VD: Doñana

Després de la pèssima experiència que tingueren amb la seva casa discogràfica ran de la publicació de “Contracorriente”, les Vainica esperaren 5 anys a que el seu contracte  amb Movieplay-Gong caduqués per treure el seu nou disc sota el segell Guimbarda. Inicialment “El eslabón perdido” (1980) havia de ser un doble disc conceptual, amb una part dedicada al mar i una altra a la terra; però no volgueren apuntar-se a la vigent moda ecologista i acabà sent un sol disc. Les acompanyaren músics del grup Suburbano i la portada tornà a ser obra d’Iván Zulueta.

“El eslabón perdido” és un dels meus discos favorits de les Vainica, o senzillament un dels meus discos favorits i punt. S’obre amb els aires andalusos de “Doñana”, que és una cançó efectivament ecologista i plena de ràbia, amb un joc de guitarres trenades molt potent i tant Carmen com Gloria en plena forma. Un gran tema.

En el Coto de Doñana,
se ha envenenao un pajarito,

en el Coto de Doñana, 
de la noche a la mañana

su mare le llora a gritos
 
Coto de Doñana reza por tu salvación,

que el hombre se propone tu destrucción.

Y si le da la gana 
te asfalta en dos semanas

y si le da la gana 
te asfalta en dos semanas
 
Desde su despacho 
santuario del poder

algún que otro mamarracho 
puede evitar la ley

transformando la estructura 
de la Madre Natura

¿Y quien pondrá remedio 
a tanta desventura?
 
Ay, ay, ay, asesino vete ya,

que mi coto no quie contigo na

que se vaya usté de aquí,

que no tiene usté bastante pedigrí,

que se vaya usté de aquí.

Coto de Doñana reza por tu salvación

que el hombre se propone tu destrucción.

Le sucedió a las tablas de Daimiel y del Guadiana,

y si ahora te has librado, ya veremos mañana.

L’home de les epifanies

Sherwood Anderson, nascut a Ohio el 1876, fou un dels autors més influents de la seva època. Thomas Wolfe, Ernest Hemingway, William Saroyan, Henry Miller, John Steinbeck i William Faulkner, tots pertanyents a una generació posterior, reconegueren en un moment o altre de les seves carreres el seu mestratge i Faulkner en concret li devia la publicació de la seva primera novel·la. Tanmateix tots acabaren enemistant-se amb ell al temps que la seva obra anava perdent el favor del públic. Perquè Anderson —que havia escrit vuit novel·les, quatre reculls de contes, teatre, poesia, prosa de no ficció i memorialística, i que fins i tot havia tingut un èxit de vendes amb “Dark Laughter" (1925)— a la seva mort l’any 1941 ja era considerat una figura del passat i els seus llibres destinats a les golfes de la literatura. Només el recull de contes “Winesburg, Ohio” de 1919 —ben rebut a la seva publicació i després oblidat com tota la resta— va anar recuperant el respecte de la crítica fins al punt que l’any 1998 la Modern Library la va classificar en la posició 24 entre les millors novel·les en anglès del segle XX.

Si la resta de la producció d’Anderson (exceptuant alguns contes) no brilla a la mateixa altura, cal buscar-ne el motiu a les idiosincràsies del seu art que enlloc es troben tan còmodes com en la descripció d’una epifania. L’epifania (“manifestació” en grec) fou popularitzada literàriament pel Joyce de “Retrat de l’artista adolescent” i “Dublinesos”, i consisteix en aquells moments en els quals un personatge té una sobtada revelació que li fa canviar la percepció del món, la percepció de si mateix o el seu paper a la societat. Els millors fragments d’Anderson giren també entorn d’aquests instants, en els quals sembla que als seus protagonistes els cau una bena dels ulls i tot es contempla d’una nova manera. L’experiència pot implicar un moment de comunió amb la natura, la profunda comprensió de qui ets, qui has sigut i qui seràs, la comunicació diàfana entre dues ànimes o el descobriment d’un engany que has conreat en l’ignorància; el que distingeix l’epifania és que tindrà conseqüències duradores i que la vida ja no serà mai més la mateixa.

Atès que l’art d’Anderson depèn d’un efecte tan reconcentrat en el temps, s’entén que funcioni millor en els seus contes que en les seves novel·les, totes elles d’estructura feble i deixatada. El que em sembla tan interessant com revelador és que convertís en epifania un dels moments més cèlebres (sinó més importants) de la seva vida. Va ser el 28 de novembre de 1912, quan el nostre home tenia 36 anys i havia superat per tant la meitat de la (seva) vida. Però abans de descriure aquest gran moment de la humanitat, hauré de posar-vos en antecedents.

Sherwood Anderson, d’origen modest i rural, va ser un cas clàssic d’autodidacta espavilat i ambiciós, disposat a fer la viu-viu en tota mena de feines i assistir a l’escola nocturna per fer-ho una mica millor l’any següent. Brillava en el difícil art de persuadir la gent i mostrava traça en el maneig de les paraules; per això sovint el descobrirem en feines de publicista o venedor. El 1912, l’any de la seva gran crisi, el nostre autor es trobava a Elyria (Ohio), (feliçment) casat i amb tres fills, era el propietari d’una fàbrica que venia pintura protectora per correu.

Segons el testimoni de la seva secretària, aquell dimarts 28 de novembre, Sherwood (visiblement nerviós) va obrir algunes cartes del correu i després, mentre li dictava una resposta a algun client o proveïdor, patí un moment de buidor mental. Finalment murmurà alguna cosa així com: “Sento com si els meus peus fossin xops, i a cada moment estan esdevenint més xops”. L’home sortí del despatx i no el trobaren fins quatre dies més tard a un drugstore de Cleveland. Un cop recuperat el cos, l’ingressaren d’immediat a una institució sanitària de la qual l’alliberaren poc després entre ecos de depressió nerviosa i gestos de genialitat artística.

A les versions successives que Sherwood Anderson escrigué de les seves memòries, aquell puntual foraviament seu es va anar magnificant fins a esdevenir el Gest Definitiu del Gran Artista que s’enfronta a les trampes del Món, la Família i l'Estatus Quo. Tots els jovenets hipster (o cool o progres) de l’època (i de les èpoques de després) miraren d’imitar-lo. “Jo, rebel, contra el món”. Sona molt bé.

Oblidem ara les epifanies maquillades. Després d’aquest gran gest suposadament “bohemi”, Anderson encara retornà al refugi de la seva sòlida família, composta per una esposa i tres fills. A Chicago recuperà una feina de publicista que havia abandonat per independitzar-se un temps abans. Trigaria dos anys més a divorciar-se de tot el que suposava aquella situació i vuit anys més a deixar d’escriure eslògans publicitaris per a qui millor els hi pagués. Va casar-se tres cops més i va morir en el quasi-oblit, però sempre amb un llunyà sentiment de rebel sense causa.

Tres vegades Winesburg

A l’univers conegut existeixen tres entitats anomenades Winesburg.

No sempre passa així; però en aquest cas el Winesburg que ve primer procedeix de la realitat. Es tracta d’un llogarret de 352 habitants (cens de 2010), situat al comtat de Holmes, estat d’Ohio. Fundat l’any 1829 i anomenat originalment Weinsberg en record d’un poble homònim de Baden-Württemberg. Com bé informa la Wikipedia en espanyol, el 100% de la seva població és de raça blanca, el 0% són afroamericans, el 0% són amerindis, el 0% són asiàtics i el 0% són illencs del Pacífic. No ens especifiquen el percentatge d’inuits, però el podrem deduir per una senzilla operació aritmètica.

Francament, aquest Winesburg és un poble de vaques similar a molts d’altres, que només mereix alguna atenció perquè en el món de la ficció existeix el llibre “Winesburg, Ohio”, un recull de contes de Sherwood Anderson que és una de les obres més importants mai escrites en anglès. Me la va regalar (bastant a cegues) el meu padrí —que la va rescatar del taulell de saldos de “Jorba-Preciados” en una edició de butxaca d’Alianza—; però va esdevenir una de les lectures més reveladores de la meva vida.

Per no interferir en el present tràfic d’idees de l’entrada, postergaré a una altra pròxima ocasió la segona relectura i el comentari pertinent del clàssic d’Anderson (que, en tot cas, us recomano apassionadament, per si el tinguéssiu a l’abast abans que jo vingués al rescat). Voldria que quedés clar, mentrestant, que la ciutat de províncies en la qual s’ambienta el llibre no es diu Winesburg sinó que s’ha inventat a partir de Clyde, també a Ohio. Sherwood Anderson hi visqué dels vuit als dinou anys (1884-1896); després continuà a altres indrets, fins a la seva pintoresca defunció l’any 1941, assassinat per l’escuradents d’un Martini.

Vaig (o torno) del club de lecTURa d’en Tur, on ara ens toca llegir la novel·la “Indignació” de Philip Roth. Gran part de l’acció (indignacció) s’esdevé a la universitat de Winesburg (no cal dir que inventada i d’Ohio, sense cap relació amb els dos altres Winesburg anteriors). Encara que també podria ser un homenatge a ves a saber què. Seguiré informant.

Life is a carrilet

Per una d’aquelles beneïdes casualitats que el “zapping” propicia, vaig descobrir les virtuts del director sud-coreà Bong Joon-ho fa cosa de quatre anys gràcies al visionat de “The Host”, una pel·lícula de monstres tan entretinguda com personal. Per això, en saber que s’estrenava el seu darrer film, “Snowpiercer”, el primer que ha rodat en llengua anglesa, vaig decidir anar-lo a veure a ulls clucs, ignorant de si seria un nyap o bé una patata. (Tranquils que no és cap de les dues coses).

El guió es basa en un còmic francès collita de 1982 i de nom formidable (“Le Transperceneige”), obra de Jacques Lob, Jean-Marc Rochette i Benjamin Legrand, una distòpia a penes futurista que ens trasllada al molt proper any 2031. Imaginem-nos per un instant que, per contrarestar el fenomen hivernacle, s’ha llençat a l’atmosfera una substància química que bloquegi l’efecte dels raigs solars. I a més amb tant d’èxit que tota la vida sobre la Terra s’ha extingit per congelació. Bé, no tota, perquè un tren de supervivents circula per una via-bucle de periodicitat anual entre muntanyes nevades i sepulcres blanquejats (pel glaç). Als vagons de cua viatgen tots els pàries d’aquest món, i es diria que fa disset anys que no es dutxen. Aviat s’entén que aquests llardosos revoltats aspiren, sense demanar permís a ningú, a prendre el palau d’hivern que representa la pulcra locomotora del capdavant.

Cal reconèixer que la jerarquització dels vagons com a metàfora de la lluita de classes resulta absolutament simplista; però no hem de buscar a “Snowpiercer” idees gaire profundes sinó amb grapa, que delatin el seu innegable ADN de tebeo intel·ligent. Compareu-ho amb la recent “Elysium”, que també tractava d’una societat amb dues velocitats diferents de funcionament, però que ho feia amb aquell aire de transcendència impostada i de pressupost malgastat en mascletàs que caracteritza l’actual cinema comercial de Hollywood.

“Snowpiercer” té al darrera una producció independent i un director idiosincràticament coreà i això també es nota, tant en els desequilibris tonals del relat, com en el molt raonable ús dels efectes especials. El repartiment és sòlid i llevat de Tilda Swinton —que últimament sembla interessada en dedicar-se a les caricatures— no desentona i fins i tot brilla. El protagonista és Chris Evans, que em diuen és també el Capità Amèrica de la Marvel; però que aquí ho dissimula molt bé. Per altra banda és tot un luxe comptar amb John Hurt, Ed Harris, Octavia Spencer o Jamie Bell en papers dignes del seu prestigi. Hi ha també Song Kang-ho, l’actor fetitxe del director, que parla només en coreà i encara no he decidit si els seus moments còmics són voluntaris o no.

Tant a Corea del Sud com a França, on ja s’ha exhibit, va ser un èxit de taquilla; però Harvey Weinstein, que és el propietari dels drets pels països de parla anglesa, es nega a estrenar la versió de 125 raonables minuts que proposa el director i pretén retallar-la en vint minuts. Mentre es resol el litigi, la pel·lícula viatja òrfena de tot recolzament de la indústria americana de l’espectacle; per això s’ha estrenat a Barcelona en condicions tan adverses (només a dues sales minoritàries).

I no és que la pel·lícula sigui rodona —el tercer acte s’encalla amb un excés d’explicacions i un dolent recalcitrant d’aquells que es resisteixen a morir—; però parteix d’una idea que té molta empenta (i que podria derivar en un videojoc), té moments inspirats (com la lluita a les fosques dins del túnel) i sorprenents decorats en els quals delectar-se (com anirem descobrint a mesura que ens apropem al capdavant del tren). Comparada amb tota la inanitat super-heroica que ens ven Hollywood setmana a setmana, això és pur “sushi” (i jo ja m’entenc); no endebades un dels personatges principals s’anomena Gilliam, en clar homenatge al director de “Brazil”, cinta amb la qual també es podria emparentar llunyanament. Més curiosa és la seva concomitància amb el “Mecanoscrit del segon origen”, argument que podria acabar de convèncer als més pedrolians dels meus lectors.

Recomanada sense cap dubte per a lectors inquiets de tebeos europeus (amb ocultes perversions asiàtiques).

Biji

El biji (筆記) es un género de la literatura clásica china. “Biji” puede traducirse, apresurada pero más o menos fielmente, como “libro de notas”. Y un biji puede contener anécdotas curiosas, citas casi a ciegas, pensamientos dispersos, especulaciones de tipo filosófico, teorías privadas sobre cuestiones muy íntimas, apuntes sobre otras obras, y cualquier cosa que su dueño y autor considere pertinente. Un biji siempre a mano, por las dudas, nunca se sabe. Un biji como el equivalente por escrito y unplugged de uno de esos teléfonos móviles con los que se fotografía cualquier cosa, el todo y la nada. Los diferentes ítems en un biji pueden ser numerados pero, también, es posible leerlos sin seguir orden alguno, abriéndonos camino a partir de cualquier punto y saltando de atrás para adelante o arriba y abajo o de un costado al otro. Empezar por el final y acabar al principio. La idea es que, de un modo u otro, cada lector acabe descubriendo una historia tan única como única será su lectura.

Primera notícia que tinc d’aquest gènere literari que amb una mica de generositat podria incloure també la “Rayuela” de Julio Cortázar. Rodrigo Fresán ofereix la definició que he transcrit a l’inici d’una de les parts de la seva més recent novel·la (“La parte inventada”), part que s’articula a la manera d’un biji contemporani. L’autor argentí, que no és precisament acèrrim defensor de la literatura 2.0, passa per alt la possible relació entre el “biji” i el plantejament d’alguns blogs, que no confien tant en la cronologia com ho fan en l’acumulació desordenada de materials, tot assumint que els motius secrets s’aniran revelant a la llarga. Potser hi ha una contradicció en una eina de comunicació de la xarxa (tan immediata ella) que es refia en la fidelitat i el llarg recorregut, virtuts ara decididament passades de moda.

Kassel invita Vila-Matas

Els fets: l’escriptor Enrique Vila-Matas va ser convidat a assistir a la tretzena edició de l’exposició quinquennal Documenta que es va celebrar a Kassel entre el 9 de juny i el 16 de setembre de 2012. La seva participació havia de consistir a seure unes hores cada dia durant una setmana a una taula del restaurant xinès Dschingis Khan als afores de la ciutat, més o menys fent veure que escrivia.

Bé, he parlat dels “fets” encara que no tinc cap certesa (ja que no m’he molestat a verificar-ho) que això succeís exactament així; però poc importa, car tota la narrativa recent de Vila-Matas juga amb l’autobiografia inventada i la ficció en primera persona sense que el seu nivell de veracitat jugui cap paper rellevant a l’hora d’establir la seva qualitat. Del que no hi havia cap dubte és que l’escriptor, per poc que pogués, trauria algun rèdit a partir de l’experiència. No comptava amb un problema potencialment greu i és que a Kassel a Enrique Vila-Matas no li passés res de res. Això és el que sembla que va succeir, si hem de fer cas a les seves paraules a “Kassel no invita a la lógica” (Seix Barral, 2014):

Por otra parte, aunque no era del todo grave, ni una persona se acercaba a ver lo que escribía, lo que de vez en cuando minaba ligeramente mi autoestima (aunque fuera la moral del otro Piniowsky). Llamé a Barcelona y me calmé, pero tampoco lo suficiente. Un amigo quiso saber por qué tenía que contarme él todo lo que pasaba en la ciudad y yo, en cambio, no le contaba nada de Kassel. Porque a mí, le dije, desde que estoy aquí no me ha ocurrido absolutamente nada, nada de nada, casi no hablo con nadie, paseo y duermo, mi vida carece de acción, le dije pensando seguramente, muy de forma borgiana, que todo lo que me pasaba —que era muy poco, por otra parte— le pasaba al otro Piniowsky.

Per descomptat, si a Vila-Matas a Kassel no va passar-li res d’interessant, bé s’ho podia haver inventat; al cap i a la fi això és el que fan els escriptors; però no em sembla que hi posés gaire energia a pal·liar l’absència d’esdeveniments. Del seu recurs freqüent d’inventar-se alter egos —aquí anomenats amb fatiga Autre i Piniowsky— no n’extreu res de suggeridor; tampoc sé veure a on va la confusió d’identitats entre les dones que li fan d’enllaç amb el festival i juraria que la insistència a utilitzar el concepte de “McGuffin” només demostra que no l’ha acabat d’entendre. Finalment són tan escassos els fets externs que podrien impulsar l’acció que EVM ha d’acudir a forçades impostures sense gaire fonament, com per exemple actuar com a xinès o com a jubilat alemany. O a gestos tan fora del personatge com el d’endur-se “Viaje a la Alcarria” de Cela com a lectura d’hotel. Encara que el recurs més desesperat, aquell al que acudim tots quan ens falla la inspiració, el de la consulta desvagada a can Google, potser és el que més revela la desmotivació generalitzada del projecte.

En tractar-se de la Documenta, el llibre també es veu obligat a parlar d’arts plàstiques i d’avantguarda, qüestions gens senzilles per escriure’n alguna cosa mínimament interessant. EVM descriu algunes de les instal·lacions que visita, tot intentant mostrar les lliçons estètiques que n’extreu i perquè li semblen rellevants. No se’n surt i la seva visita a l’exposició de Kassel resulta tan frustrant com la que es fa en aquells museus de la ciència on gairebé totes les màquines han deixat de funcionar i ningú no es molestarà mai més a reparar els seus mecanismes.

Veig molt clar que “Kassel no invita a la lógica” pertany al gènere tan freqüent dels llibres que no calia haver publicat, almenys en el seu estat present. Encara que l’autor intenti salvar els mobles tot citant Kafka, Europa, el romanticisme i l’impuls newtonià, aquesta novel·la (o el que sigui) s’asfixia mentre aspira a una mica de contingut. El problema no deixa de ser pelut: ¿quin serà l’editor que gosarà parar-li els peus a una figura de culte i l’obligarà a tornar al racó de pensar?