El difunt és un viu

De vegades, fent un tomb per les miscel·lànies pàgines de la Wikipedia, em topo amb alguna anècdota irrellevant, d’aquelles que no dubtaria a deixar anar en una amical tertúlia de cafè, encara que no sigui ni alliçonadora, ni tingui cap utilitat coneguda; però com que els blocs no són res més que una tertúlia de cafè amb cap de taula imposat, permeteu-me explicar una petita perla que he descobert recentment.

Concerneix el britànic Eric Blore (1887 - 1959), actor còmic i de caràcter, especialitzat en papers de majordom. Encara que el seu nom no us soni familiar, els que pertanyem a les generacions que hem vist cinema en blanc i negre a la televisió espanyola el coneixem més del que ens pensem. Blore apareix a cinc de les deu pel·lícules que Fred Astaire i Ginger Rogers van rodar junts, cintes que potser es troben lluny del sublim, però que són causa d’imparable eufòria. I per convèncer els més primmirats, l’actor també figura a dues obres mestres indiscutibles de Preston Sturgess: “Els viatges de Sullivan” i “Les tres nits d’Eva” (“The Lady Eve”, en vernacle).

L’anècdota implica també el crític britànic Kenneth Tynan, que en un article per a “The New Yorker” va fer menció del “difunt Eric Blore”, sense parar esment que l’actor anglès continuava viu i plenament funcional. “The New Yorker” és famós, entre altres moltes coses més exquisides, pel seu departament de verificació de dades, que filtra la seva veracitat i permet o no la seva publicació. Per això mateix aquella inusitada pífia va fer història i l’advocat de Blore exigí una retractació que l’editor de la revista traslladà al crític. Tynan, tot obedient, escrigué un text d’excusa per ser publicat l’endemà. Mentrestant, en una realitat paral·lela que en el fons era la mateixa, Eric Blore moria d’un atac de cor.

Així fou com, en un abscés d’enorme ironia universal, tota la premsa diària anuncià la defunció de l’actor el 2 de març de 1959, mentre el seriós “The New Yorker” es contradeia a si mateix i era l’únic que corregia allò tan estimat i catòlic de “no estaba muerto, que estaba tomando cañas/o/estaba de parranda” (segons les versions).