Còmics del dilluns (3)

Acabo la tanda d’aquesta setmana amb el francès François Rabaté i el seu “Les petits ruisseaux” (Els rierols) que aquí va publicar Norma l’any 2008 sota el títol de “Río abajo”. La seva història no podria ser més quotidiana i senzilla: dos jubilats que viuen en un poblet de la “campagne” comparteixen diàriament la seva afició a la pesca. El més sanguini Edmond, que està divorciat des de fa anys, li confessa al vidu Émile que darrerament ha estat mantenint relacions esporàdiques amb senyores que coneix a través dels anuncis de premsa. Poc després Edmond pateix un atac i mor; durant l’enterrament Émile coneix Lucie, l’última amant del seu amic, i se sent atret per ella. Els escrúpols de trair tant al seu amic com a la seva estimada i difunta esposa provoquen en Émile un ànsia suïcida de fugir riu avall en el seu cotxet impossible.

No és que les històries centrades en la tercera edat i més específicament en la seva sexualitat siguin gaire freqüents; però si es desenvolupen amb certa gràcia i amb intencions vitalistes, resulta fàcil guanyar-se el cor del lector: qui pot resistir-se a una colla de vells indignes? El traç lleuger de Rabaté i els seus colors amables contribueixen a la tendra dolcesa del conjunt. Només cal afegir aquest ambient de poble francès arquetípic, gairebé d’”Allo, allo”, amb el taverner, el carnisser, els dos ciclistes cenyits de lycra, l’hortet al pati del darrera i l’embotellament casolà del vi per fer de “Les petits ruisseaux” una obra entranyable.

Tant li va agradar a Rabaté com li havia quedat el llibre, que l’any 2010 va debutar a la realització cinematogràfica amb aquest títol, ara protagonitzat per Daniel Prevost i Bulle Ogier.

Si us convenç aquest costumisme de províncies amb lleugers tocs àcids, us suggeriria la lectura d’un altre dilluns anterior: “La Marie en plastique” (o “La virgen de plástico”, Norma 2009). El guió continua sent de Rabaté, però el dibuix és del més finet David Prudhomme, sense que la diferència arribi a ser molesta. Aquí la iaia torna de Lourdes amb el souvenir d’una marededéu de plàstic que acaba deixant anar miraculoses llàgrimes de sang per a desesperació d’un iaio comunista i menja-capellans. La histèria potser s’exagera, però la sang no arriba al riu.