Dunkerque (2): realisme i propaganda

Confesso que el cinema de Christopher Nolan, per molt espectacular que acostumi a ser, sempre m’acaba irritant pels seus aires de transcendència impostada, mai plenament justificada. Tinc per tant la satisfacció de declarar que «Dunkerque», el seu darrer film, m’ha semblat una obra molt apreciable i, de moment, el cim de la seva filmografia.

La història és coneguda, si més no perquè ja la vam veure ahir a «Their Finest» i concerneix a l’evacuació de les tropes aliades, atrapades a les platges de Dunkerque a finals de la primavera de 1940. De forma no lineal se’ns explica l’acció des de tres punts de vista i tres marcs temporals diferents. El segment dedicat a la platja transcorre durant una setmana i relata els diversos intents, sovint frustrats, d’abordar algun vaixell per part d’un jove soldat, únic membre supervivent de la seva companyia. La part dedicada al mar segueix durant un dia la peripècia d’un navegant civil que, per iniciativa pròpia, decideix anar a rescatar soldats a l’altra banda del canal. Per últim, la porció aèria s’esdevé durant una hora i té com a protagonistes tres spitfires en missió per dissuadir els avions de la Luftwaffe que estan bombardejant la platja.

Bravo per l’audàcia d’aquesta estructura narrativa, tot i que de vegades es fa estranya l’alternança de dia i nit, de temps núvol i de ple sol. En algun moment m’he sentit desconcertat i crec que em caldrà un segon visionat per decidir si el complex muntatge és coherent o conté algun forat. És en tot cas un gran experiment visual, amb molts pocs diàlegs i (juraria) pocs efectes digitals. Fotografia superlativa del grandíssim Hoyte van Hoytema i un disseny de so de treure’s el barret.

El guió del mateix Nolan evita tant la visualització de l’enemic alemany (tret dels seus Stukas) com el rerefons biogràfic dels seus personatges (tret del que interpreta Mark Rylance), de manera que tot «Dunkirk» esdevé una excitant lluita per la supervivència. Que els actors tinguin poc a tallar no vol dir que no estiguin molt al seu lloc; i aquí tant cal destacar als veterans (Cillian Murphy, Kenneth Branagh, el mencionat Rylance, o Michael Caine (fetitxe de Nolan) com a veu en off); com els acabats d’arribar, des del debutant Fionn Whitehead, fins a Harry Styles (que solia ser cantant de la «boy band» One Direction).

El meu problema més gran amb «Dunkirk» és la banda sonora de Hans Zimmer, que sovint martelleja amb voluntat manipuladora unes escenes que ja serien enervants sense la seva presència. El gos de Pavlov hauria protestat.

El meu segon problema més gran amb «Dunkirk» és que l’apetitós Tom Hardy apareix gairebé tota l’estona amb la cara tapada. No patiu, ho superaré. I més que un problema és una perplexitat el to final de la pel·lícula, que exalta la resiliència del poble britànic i apel·la al mateix temps a la solidaritat internacional, especialment a la que invoca una intervenció dels Estats Units. Es tracta d’un missatge que hauria resultat molt pertinent si «Dunkirk» s’hagués estrenat el 1940; però que en l’actualitat no saps si prendre-t’ho com una defensa del Brexit o què.

Tant se val. Aneu-la a veure. La pel·lícula és molt bona i només dura 106 minuts, que en els temps que corren és tota una benedicció.

Dunkerque (1): propaganda i veritat

Temps estranys els que ens han tocat viure, on la cartellera de la setmana comparteix dues pel·lícules sobre la fugida de Dunkerque a principis de la Segona Guerra Mundial. La més improbable de les dues es titula «Their Finest» (o «La seva millor història») i la dirigeix la irreductible danesa Lone Scherfig, de la qual vam adorar el paisatge humà de «Italià per a principiants», «Morgan es vol suïcidar» o «Una educació».

Londres 1940, en plena guerra i amb la població civil amenaçada per bombardejos constants, Catrin Cole (Gemma Arterton) comença a treballar com a escriptora de diàlegs per films de propaganda al Ministeri d’Informació. Després d’entrevistar dues germanes bessones que van prendre la barca del seu pare per intentar participar en el rescat de les tropes a Dunkerque, fins que una avaria del motor els ho va impedir, Catrin decideix transformar aquest incident fallit en un inspirador relat d’heroisme modèlic.

«Their Finest» és en molts sentits un drama britànic típic, amb excel·lents interpretacions, perfecta ambientació d’època, tragèdia i comèdia utilitzades amb elegant mesura i una història d’amor que defuig la passió. Afortunadament és moltes coses més. Com per exemple, la dificultat que les dones sempre han tingut per obrir-se pas en un món d’homes, fins i tot en una circumstància tan singular com és la guerra, quan tot els homes joves són al front. La pobra Catrin ho té cru perquè la prenguin seriosament: la confonen successivament amb una caçadora d’autògrafs i una secretària, mentre que el seu marit (tot i que és ella la que sosté la llar) fa com que no s’adona de la seva vida professional. El film és doncs, en primer terme, la descripció de l’evolució d’una dona cap a un ple domini dels seus recursos. Té sense dubte un clar component feminista i aporta, a més, un personatge de lesbiana, arquetípica però contemplada amb molta simpatia.

«Their Finest» és també una enèsima reflexió sobre la veritat i la ficció. El guió de la pel·lícula sobre les bessones heroiques de Dunkerque va canviant al ritme dels incidents del rodatge, i quan més traeix la realitat més eficaç és com a eina de propaganda. A les escenes finals, hi ha una connexió clara amb «Els viatges de Sullivan» de Preston Sturgess, quan els espectadors del galliner contemplen amb l’emoció a flor de pell el cúmul de mentides reconfortants que Catrin els ha servit. De vegades es diria que les mentides són necessàries.

Malgrat tot, molt conscient que la ficció ha de tenir un sentit, però que la vida no el té de cap de les maneres, la pel·lícula que habita Catrin (i que figura que és «la realitat») és plena d’accidents i morts sense sentit (que potser ofendran als espectadors d’expectatives més tradicionals). Arterton, que només coneixia d’un dels Bond pitjors («Quantum of Solace»), està perfecta; però Bill Nighy, com a vell actor a la recerca d’una darrera oportunitat, es berena «cum laude» totes les escenes on intervé.

«La seva millor història» ofereix molt més del que prometia. Bona tarda de cinema.

Un món de metros: Kuala Lumpur (2)

El metro de Kuala Lumpur (Malàisia) no ha canviat gaire des del 2010, si més no ha perdut els seus colors pastel de princesa Disney i ha accentuat el seu caràcter aracniforme. Que tot això no tingui cap importància reflecteix molt bé la poca presència a l'imaginari col·lectiu d'un concepte de país anomenat "Malàisia".

Horaci rellegit

Versió de 2017

Més de vint anys enrere (el 1995, en concret), els experiments formals potser no estaven a l’ordre del dia, però eren molt més freqüents (o així ho recordo) del que ho són avui. «El món d’Horaci», la primera novel·la de Vicenç Pagès, exhibia amb generositat i desvergonyiment els recursos brillants d’un narrador dotat que encara no havia estat posat a prova i que feia servir la literatura com el seu tren elèctric particular en una multitud de registres, que funcionava més com un catàleg que com un text cohesiu.

En el seu nivell més superficial relatava la convivència a una torre de Gràcia de tres estudiants universitaris durant cinc cursos consecutius (el que solia considerar-se una carrera). Els protagonistes eren en Max, en Berto i el mateix Horaci (obès, vestit amb bates de quadres i ple d'opinions contundents, hereu evident de l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels enzes"). També hi havia l’Ymbert, que no vivia al pis, però que de vegades exercia de narrador. Cada capítol contenia un text central que s’esdevenia a una de les estances de la casa: escenes costumistes de decoració d’interiors, d’àpats, de festes i de relacions amoroses variablement fallides. Aquests fragments encara brillen per la seva frescor desacomplexada, plena d’expressions en argot que, malgrat els seus diversos nivells, són totalment comprensibles:

En Max surt amb un cinc de bastaixos. Una de dos, o me llevo a esa mujer o vol fer saltar la manilla, si és que no té un semifallo directe. També pot ser que vagi de desconcertant, o que faci veure que no té estratègia, tot i que em consta que en sap un ou. L’Horaci m’indica amb un gruny que ja tardo. Mato precipitadament amb un sis de bastaixos i, ara sí, miro la Curri, que fa una ganyota i em mostra les seves dents un xic massa separades. No fa cara de tenir gaires còpecs, però amb les dones no se sap mai. Mentrestant, l’Horaci ha mort amb una miserable puta. La penya es guarda els trumfos per al final.

Entre moltes altres coses més —llistes, fitxes de llibres, un intercanvi epistolar imaginari, un article de revista, una carta al director—, el llibre és una perfecta càpsula en el temps de la ressaca olímpica posterior al 92 (recordeu els iogurts Chambourcy?) Foren els últims anys d’innocència abans de la irrupció irrefrenable dels telèfons mòbils i la xarxa global. Almodóvar encara podia aspirar a ser «queer» i l’existència d’Alan Parson era un fet consumat. Precisament, un dels fragments més estupends de la novel·la és el que relata la trobada eròtico-circumstancial entre en Max i una nímfula gimnàstica i romanesa que habità temporalment a la Vila Olímpica. Les descripcions prèvies de les variades complexions de les esportistes és un festival pirotècnic que ja justifica la lectura de tot plegat.

Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum), aplicat a un orgasme podia ser devastador.

«El món d’Horaci» confessa sense vergonya el seu deute a «El pèndol de Foucault» d’Umberto Eco, o com (només amb un petit impuls) podem creure que tot està connectat per lligams invisibles i que qualsevol teoria conspirativa és fàcil de justificar. La lliçó magistral del professor Deulofeu, el moment més àrid del llibre i on s'exposa la seva tesi de forma massa nua, apunta a que la veritat, o això que insistim a anomenar realitat, és en mans de qui l'explica. En aquell any 95 els amos de la veritat eren els mitjans de comunicació de masses, encapçalats per la televisió. Llegit avui pot sonar càndid o insuficient, però assenyala ja el camí que prosseguiria la WorldWideWeb i companyia en el descobriment de la post-veritat.

«El món d’Horaci», llegit a principis d’estiu del 2017, encara s’aguanta la mar de bé, no tant per la teoria com per la seva joiosa pràctica. El seu autor escriuria més endavant millors novel·les (voto per «Els jugadors de whist»); però cap altre llibre tan eixelebrat i excitant.

El naixement de Saul (i poca cosa més)

Suggerència de presentació (imatge que no trobareu a la sèrie)

«Better Call Saul», l’spin-off de «Breaking Bad», arriba a la seva tercera temporada en una posició diria que complicada. Si la primera temporada va gaudir del benefici de la sorpresa (i del bon gust de boca que ens havia deixat la sèrie mare), la segona va començar a exasperar-nos amb situacions que no duien enlloc i un to sovint soporífer. Per reviscolar l’interès de l’espectador, els seus creadors Vince Gilligan i Peter Gould han optat per una solució senzilla però efectiva com és la de començar a mostrar els punts de connexió amb «Breaking Bad».

Així fan aparició per primer cop Gus Fring (Giancarlo Esposito) i els seus emblemàtics «Los Pollos Hermanos»; s’intueix de quina manera va acabar Héctor Salamanca en una cadira de rodes; i, el més important de tot, s’explica com Jimmy McGill s’inventà el seu alter ego de Saul Goodman. Tot plegat molles de pa per dissimular que la temporada no és res de l’altre món. Continuen els enfrontaments entre Jimmy i el seu germà Chuck, les relacions conflictives de tots dos amb la firma HHM, i els esforços de Jimmy i Kim per tirar endavant un nou bufet. Per cert, la relació sentimental entre Jimmy i Kim ha de ser una de les menys apassionades de la història de la televisió.

Mike Ehrmantraut prossegueix amb les seves trafiques il·legals, sempre al marge de la trama principal. La seva presència només s’explica perquè lliga amb el món de la droga que es desplegarà amb tot luxe de detalls a «Breaking Bad»; però no deixa de semblar superflu. Com em sembla que ho són els flash-backs i els flash-forwards de les vides dels protagonistes. Els guionistes estan molt cofois amb les seves creacions i no s’adonen que, a més, han de fer que els hi passin coses interessants. Per a mi, per exemple, tota la subtrama sobre la hipersensibilitat electromagnètica de Chuck ha arribat a un punt que ja no l’aguanto més (sortosament el darrer capítol suggereix que no l’hauré d’aguantar més).

«Better Call Saul» continua incloent imatges potents i una atractiva fotografia, prístina com la llum del desert. Brilla quan Jimmy es mostra com el barrut engalipador de bon cor que és, sempre oscil·lant en el seu propi pèndol moral. El cinquè capítol, «Chicanery», és el millor de la temporada i se centra en el judici inhabilitant que pateix Jimmy davant del col·legi d’advocats. Si es fan bé, els judicis filmats són infal·libles. Semàfor vermell, per contra, als actors que figura que són mexicans, però que parlen l’espanyol amb tantes penes i treballs.

Veurem la quarta temporada, prevista pel 2018? Segur que sí. No diuen que l’ésser humà és l’únic que ensopega quatre vegades amb la mateixa pedra?

Horaci redux

Té la seva particular lògica que en algun moment de la seva carrera un escriptor veterà decideixi revisar la seva obra primerenca per oferir-ne una versió que es beneficii de l’experiència acumulada. Quan Quim Monzó l’any 1999 recollí tota la seva obra contística a «Vuitanta-sis contes», aprofità per depurar-ne el llenguatge sense trair l’essència dels relats. Fa poc Lluís Maria Todó anunciava una nova versió escapçada i millorada (diu ell), exclusivament electrònica, d’«El joc del mentider», la novel·la que li proporcionà la seva primera celebritat. Igualment, l’any passat Empúries reeditava «El món d’Horaci» (1995), la primera novel·la de Vicenç Pagès Jordà —tan poc llegida com mitificada, diu la publicitat—, amb el text lleugerament qüestionat i posat al dia.

Confessaré que els tres exemples precedents —els contes de Monzó i les respectives novel·les de Todó i Pagès— pertanyen per a mi a l’àmbit dels més grans plaers recents als quals pot assolir el lector en català. Què cal fer doncs, quan ja disposes als prestatges de la teva habitació de les edicions originals d’aquests llibres? Edicions que t’han proporcionat una satisfacció estètica tan completa, que adquirir la versió «definitiva» et sembla un experiment superflu, redundant i potser catalitzador d’hubris mil.

Mentre em debatia en aquest petit oceà de dubtes, vaig topar-me a la meva biblioteca (la «Agustí Centelles» del carrer d’Urgell) amb la versió 2.0 d’«El món d’Horaci». Així m’he respost retòricament que, quan els autors s’ho repensen, cal esperar un temps prudencial i recórrer després al préstec bibliotecari (o fins i tot inter-bibliotecari) per poder llegir les seves segones o terceres intencions, mig secretes i de franc.

Aquest «El món d’Horaci» (2016) presenta a la coberta la mateixa famosa fotografia de Robert Jackson sobre l’assassinat d’Oswald que vèiem el 1995, tot i que ara «respira» més, malgrat la reducció de format (215 mm x 150 mm, contra 217 mm x 140 mm). El disseny actual d’Empúries prescindeix dels blocs en colors pastel que emmarquen la informació bàsica de la portada, i el text del llom —que abans anava de dalt a baix, ara s’enfila com una mala cosa. Per qüestions de progrés en els sistemes operatius, els arxius que formen el text principal abans s’anomenaven amb el format «nom.extensió» de Microsoft, mentre que ara presenten un nom compost típic de l’era del tot s’hi val (i morin els formalismes!). Així PARAULES.RC esdevé PARAURC, SVETLANA.MAX esdevé SVETMAX i BIQUINI.BER és BIQUIBER. Direu que sóc nostàlgic, però abans tot s’entenia millor.

Com a mostra de triomf final del matriarcat, l’artista abans conegut com Vicenç Pagès ara firma com Vicenç Pagès Jordà, tot i que escrigui si fa o no fa el mateix llibre. I com que «El món d’Horaci» pertany al gènere de «l’objecte trobat» [Pagès descobreix uns arxius misteriosos a l’ordinador de la feina, els quals esdevindran el cos de la novel·la], en aquesta nova versió distingeix tipogràficament (en cursiva), el pròleg «inevitable» i l’apèndix, que figura que els ha escrit ell, de la resta.

L’avatar 2016 d’«El mon d’Horaci» es complementa amb dos textos nous, marcats també per una tipografia diferent. L’un és un colofó erudit i correcte, però una mica innecessari d’Enric Sullà: una ressenya positiva d’amic, que no calia incloure al volum. Pel que fa a «Vint-i-un anys després», el text que ha escrit Pagès per explicar la reedició, situa el llibre en el context de la seva obra futura, però no aclareix quins criteris han guiat el resultat final d’aquest mateix volum (tot i que suggereix un decidit ús de la tisora).

Després d’una comparativa de textos relativament breu, he arribat a la conclusió que, tret d’algunes depuracions del llenguatge que arriben amb l’edat, el novel·lista madur ha escapçat algunes brometes juvenils, ha redistribuït fragments i ha expurgat el text d’errors flagrants (no era Joe Strummer qui destrossava la seva guitarra a la coberta de «London Calling», si no Paul Simonon i el seu baix elèctric). Malgrat que les abundoses notes a peu de pàgina corregeixen i expliquen el que no acaba de quedar clar del llibre, persisteix l’error que confon Charles Manson amb James Mason (només un d’ells va ser a la «Lolita» de Kubrick). No gosaria denunciar-ho com un error involuntari, perquè tota novel·la post-moderna neix vacunada contra l’error pel seu inherent relativisme en matèria de punts de vista i en Pagès és, a més, astut com una guilla.

Li calia a «El món d’Horaci» un vestit nou? Per no sortir de l’arxiu BIQUIBER: que el nen ros ara sigui pèl-roig, que l’home pelut ara sigui baix o que el biquini vermell ara sigui verd, té cap importància transcendental? De cara al lector, probablement no; tot i que l’autor haurà quedat segurament més descansat. Encabat són detalls sense més importància.

I què n’opina el relector, entretant, vint anys després? Demà (o demà passat) en parlaré.

Vacances sostenibles

Introduïts al mes de juliol i al ple de l’estiu, arriba aquesta maleïda època de l’any en la qual, després de tot un curs escolar de dir pestes de l’horda de turistes que assolen les matinades de la teva ciutat, et trobes en la tessitura de passar a l’altre bàndol i partir lluny per tocar allò que no sona a les bones gents d’un país el més llunyà possible. Endebades t’enganyes tot repetint que tu no ets un turista, on vas a parar!, que tu ets un viatger. Però ni tu t’ho creus.

Llavors apareix aquell amic teu tan políticament correcte i et recorda que els vols intercontinentals són molt contaminants, que has d’evitar intermediaris i utilitzar els comerç local per ajudar les societats deprimides, i que has d’intervenir el mínim a l’entorn natural per no alterar els ecosistemes.

Mentre t’ho repenses t’adones que sortir de casa implica tota mena d’incomoditats i inconvenients; les possibilitats de sortir mal parat es multipliquen: accidents de trànsit, fractures, estafes, intoxicacions alimentàries, picades de bèsties petites o grans… Per no parlar dels diners que costa anar a qualsevol lloc, perquè a l’estiu és temporada alta pertot arreu i et fan pagar gustos i ganes per qualsevol servei, encara que sigui un de tant imprescindible com és una ampolla d’aigua potable.

Així que ja està decidit, visitaré Islàndia; però ho faré de manera tan econòmica com sostenible. I a més sense necessitat de moure’m del sofà de casa. Convida al viatge el grup de post-rock islandès Sigur Rós que s’ha molestat a filmar en un únic pla-seqüència la circumval·lació a l’illa per la seva carretera principal, la ruta 1. La banda sonora és una deconstrucció molt «ambient» del seu tema «Óveður». El vídeo dura una mica més de 24 hores, va ser filmat en el solstici d’estiu de 2016 i per tant pràcticament no es fa de nit en cap moment. Hi surten alguns cotxes, algunes ovelles i quilòmetres de paisatge buit.

Fa quatre dies que em té abduït.

Últims moments de la inhumanitat

Pocs podíem esperar l’any 2011 que «Rise of the Planet of the Apes», la preqüela d’una pel·lícula de culte de 1969, pogués funcionar tant bé, i la sorpresa es va duplicar quan «Dawn of the Planet of the Apes» (2014) va resultar també un film força decent. «War for the Planet of the Apes» (2017), dirigida com l’anterior per Matt Reeves, tanca prou bé una possible trilogia que ho deixa tot enllestit per concordar amb l’inici d’«El planeta dels simis» original.

L’acció té lloc poc temps després de la pel·lícula precedent, en una situació prebèl·lica, on la banda de simis guiats per l’intel·ligent ximpanzé Cèsar (Andy Serkis) s’enfronta a una facció militar anomenada Alpha-Omega comandada per un fanàtic coronel (Woody Harrelson). Malgrat els intents de Cèsar d’arribar a un acord pacífic, la resposta de l’exèrcit es particularment cruel i provocarà en última instància la derrota de la raça humana.

«La guerra del planeta dels simis» adopta per primera vegada un punt de vista exclusivament simiesc, decisió arriscada, ja que la majoria dels seus membres s’expressen només amb gestos. És meritori doncs que l’espectador empatitzi tan fàcilment amb ells; tot i que els guionistes han fet una mica de trampa, ja que el personatge humà de més pes (el Coronel) és un psicòpata que està com un llum. Malgrat l’ambientació en paisatges de la Costa Pacífica, el seu to és inusualment intimista i les grans escenes d’acció queden reservades pel final.

S’ha dit que la cinta s’adscriu al gènere bèl·lic, i abunden les referències explícites a «Apocalypse Now», però «La guerra del planeta dels simis» pertany més aviat al cinema de camps de concentració i d’evasions impossibles. El tram central, amb els simis empresonats, es fa una mica llarg i potser guanyaria amb un alleugeriment; però aquestes són les servituds del Hollywood actual, on cada pel·lícula dura més que l’anterior (amb 140 minuts, aquesta és la més llarga de la trilogia).

Andy Serkis, o el seu avatar recobert de pell generada per ordinador, continua sent el millor de la funció, amb una expressivitat secreta que connecta perfectament amb l’espectador, com també ho fan la majoria dels seus camarades peluts, sovint enfrontats a dilemes ètics massa humans (cosa que no passa amb els dos humans amb dret a frase).

Les reminiscències bíbliques (Abraham i Isaac, Moisès…) em fan una mica de nosa i propicien una conclusió forçada amb una ferida d’evolució molt convenient i una imatge final digna de la revista «Atalaya». Malgrat tot es tracta de cinema comercial digníssim i amb un punt de reflexió. Si us plau, no li afegeixin cap més seqüela: així queda molt bé.

Un món de metros: Kiev(2)

El metro de Kiev, inaugurat el 1960, no ha crescut gaire en els últims 7 anys. Actualment compta amb tres línies, 52 estacions i 67,6 quilòmetres de vies. El que sí que ha fet és millorar la qualitat del seu disseny, que semblava dibuixat per un nebodet a classe de pre-tècnica. La xarxa relativament petita permet adaptar el disseny tradicional de Harry Beck  sense causar cap desperfecte. L’airosa configuració, clarament antropomòrfica, sembla que es posarà a ballar en qualsevol moment.

Balena blava, ora pro nobis

Ja coneixeu la meva mania ancestral a les males traduccions. Els mitjans de comunicació (digital i analògica) són en mans de joves becaris inexperts, que sovint parlen per la boca mercenària de Josep Cuní, Màrius Carol o el portaveu de torn de Juan Luís Cebrián. No us estranyi doncs que de vegades s’expressin de forma estranya i aliena a l’esperit de la llengua. Un dels atemptats més flagrants s’esdevé amb el terme «santuari».

En la llengua anglesa, el santuari com a lloc sagrat, ha produït per extensió (segons «The American Heritage Dictionary of the English Language») conceptes tals com «Immunity to arrest afforded by a sanctuary», «A place of refuge or asylum» o «A reserved area in which birds and other animals, especially wild animals, are protected from hunting or molestation». Res més lògic per algunes ments unicel·lulars que traduir "sanctuary" per "santuari", pena que fan!

Però aquest sentit d’asil o de refugi no el recullen ni el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni el de la Real Academia Española. Contempleu aquí les seves nues definicions:

A partir d’aquí només queda admirar-se del desolador llenguatge periodístic que converteix els comuns cetacis en matèria d’adoració religiosa.

Som tontos, no sabem quina llengua parlem, o què?

Alegries pel cos

Es diria que Finlàndia, després del part portentós del compositor Jan Sibelius, no va produir cap altre artista de categoria universal fins arribar a la modernitat del dissenyador i arquitecte Alvar Aalto. I encara podríem intercalar Tove Jansson, la il·lustradora que va crear els Moomins. Potser li sonarà blasfem a algú incloure en aquest panteó la figura de Touko Laaksonen (conegut universalment com «Tom of Finland»), el dibuixant i dissenyador especialitzat en obres de caràcter homoeròtic; però sembla que al seu país, després d’una etapa de desconeixement, comencen a estar-ne força orgullosos. No us estranyi doncs que aquest 2017 s’hagi estrenat un biopic sobre la seva figura, dirigit per Dome Karukosky, i amb gran èxit per cert al seu país de producció.

«Tom of Finland» explica, amb alguns salts en el temps i poca intenció didàctica, la vida de Laaksonen des de la seva participació en la guerra de 1940 contra els russos, fins al seu triomf durant els anys 70 i 80 com un dels artistes d’iconografia gai més populars del món. És un film correcte, amb una bona direcció artística (decorats, vestuari, fotografia, banda sonora) i una interpretació adequada de Pekka Strang, que dóna molt bé el tipus desairat de l’original i envelleix de forma molt plausible (bravo pels maquilladors!). Desafortunadament li manca força dramàtica, tot i que documenti prou bé la persecució que patien els homosexuals a Finlàndia durant la post-guerra i demostrin que fins i tots els països nòrdics no sempre van ser tant lliures i feliços.

Potser el problema principal és que la biografia de Touko Laaksonen no és gaire interessant en la seva peripècia i que el que és realment rellevant és la repercussió de la seva obra. Els seus dibuixos d’homes d’una masculinitat exagerada —policies, vaquers, «moteros», mariners— gaudint desacomplexadament dels seus cossos, va fer més per l’assumpció d’un desig fins llavors prohibit (i humiliat) que moltes hores de militància polititzada. Això el film ho mostra, igual que la responsabilitat indirecta que se li va imputar en la propagació de la sida, però són qüestions que s’adapten més a un documental que a un drama.

Apart de mancat de grapa, «Tom of Finland» no és gota procaç. No fa trempar, vaja (la norma de qualitat per la qual es guiava Laaksonen). El més picant que conté és la pròpia obra de l’artista. Suposo que el director apuntava a un espectacle per a tots els públics. A Helsinki.

Notícies del Nord

Crec que ja he confessat més d’una vegada que la mera existència d’un país que es diu Corea del Nord em fascina d’allò més; segurament perquè m’ofereix la possibilitat d’intuir una distopia orwelliana en temps real. Per això, en saber que Edicions del Periscopi publicava «L’acusació» d’un tal Bandi, traduïda per Hye Young Yu i Hèctor Bofill al català i publicada al Principat el maig de 2017, vaig saltar-li a la jugular com Dràcula hauria fet amb qualsevol donzella verge que encara quedés a la seva disposició.

L’editorial explota com esquer comercial el caràcter de text clandestí que té el llibre, escrit des de dins de les entranyes de la bèstia per un autor sota pseudònim (Bandi vol dir lluerna) i traficat amb nocturnitat i traïdoria a través de la frontera xinesa. Em puc creure (o no) aquestes circumstàncies tan novel·lesques; però el fet que l’autor encara romangui a Corea del Nord no farà els seus textos més veraços del que ho són les obres d’altres escriptors feliçment exiliats i que ara relaten les seves experiències des del Sud.

Tot això en el fons té poca importància, perquè el llibre s’ha defensar sobretot per la seva qualitat literària, i els set contes continguts a «L’acusació», més enllà del seu valor testimonial i l’estranyesa que produeixen, són tècnicament impecables.

Cadascun d’ells il·lumina algun aspecte particular de la inimaginable vida quotidiana nord-coreana i ho fa de forma tan punyent com lleument irònica. El conte inicial «La fugida del Nord» marca molt bé el nivell general d’excel·lència amb un relat que tracta d’un adulteri sospitat i que acaba justificant l’exili. S’exposa aquí per primera vegada aquest tema tan car a l’Extrem Orient que és el de l’herència familiar, tot i que en el seu aspecte més negatiu, ja que els errors polítics dels pares taquen les vides dels fills i fins i tot dels nets.

A «La vida del cavall tresor», un vell obrer de vida modèlica, que veu amenaçades les branques de l’om que representa tots els seus somnis revolucionaris de joventut, s’enfronta al funcionariat, sense voler reconèixer el fracàs. A «La ciutat del fantasma» un infant poruc causa la desgràcia de la seva família. quan interfereix en el desenvolupament d’un d’aquells festivals massius dedicat al gran líder. Un drama amb rerefons grotesc.

Mentre el nen estava jugant la Kyong-hui va córrer la doble cortina blau fosc de la finestra. El seu apartament, a la sisena planta d’un dels edificis de la primera renglera de blocs, donava al sud i a l’oest. Així, des d’una de les finestres, es veia el retrat de Karl Marx que s’enfilava sobre el mur de l’edifici del Ministeri de Defensa, i des de l’altra, es veia el retrat de Kim Il-sung penjant del mur al fons de l’estrada instal·lada a la plaça. En aquell moment els ulls d’en Myong-sik no havien de veure aquells retrats, però les imatges no es podien amagar totalment amb les cortines blanques de niló, perquè els perfils dels caps que s’insinuaven a través de la tela encara feien més por al nen. Com que en Myong-sik ja estava espantat perquè havia vist el retrat de Marx quan hi havien passat pel costat al carrer, nous malsons torbaven la seva imaginació.

Històries que palesen la dificultat per desplaçar-se d’un lloc a l’altre dins del país, històries que descriuen les crisis alimentàries i la seva convergència amb la corrupció, històries que expliquen la dictadura de la jerarquia, històries de culte al líder, del seu terror i l'ús demagògic de la seva persona. Pura història contemporània d’una societat perduda en un punt imprecís entre la tradició, la utopia i el no res.

Agafa els diners i corre

El director i guionista Edgar Wright va concebre el projecte que ha acabat titulant-se «Baby Driver» l’any 1994 i el fet que s’hagi fet realitat gairebé un quart de segle més tard indica que era una història molt propera al seu cor; tot i que més que una història el que hi ha darrera de «Baby Driver» és una sola idea: escollir un grapat de cançons favorites de tots els estils possibles i fer que siguin elles les que pautin les imatges del film. En certa manera estaríem parlant d’un ballet realista, on tota l’acció està coreografiada en menor o major mesura. En tractar-se d’un thriller d’acció amb força persecucions automobilístiques, la coartada estilística li escau prou bé; llàstima que en alguns moments els personatges hagin de parar de córrer i interactuar entre ells.

«Baby Driver» pertany al consolidat gènere protagonitzat per conductors especialitzats en fugir el més aviat possible del lloc de l’atracament. Aquí l’as del volant es diu Baby —ni un sol dels personatges principals es presenta amb el seu nom veritable i tots tenen un malnom començat per B o per D— i és un jove, a penes post-adolescent, contínuament connectat a un dels seus ipods, els quals li proporcionen la benzina i el ritme per continuar vivint. Baby treballa per Doc (Kevin Spacey), que és la ment criminal darrera de tots els atracaments, obligat per un deute contret quan el xòfer era més jove i inexpert. Com sol passar en aquests casos, quan comença la pel·lícula, el noi està a punt de saldar el deute amb el gàngster per poder dedicar-se a continuació a activitats més legals, com ara el lliurament de pizzes. Però les coses no aniran tan rodades, perquè si no, no tindríem pel·lícula.

Com haureu entès per la meva descripció, la història no podria ser menys original, i si s’hagués de salvar hauria de ser per la manera com s’explica. Això funciona molt bé a les escenes d’acció, bàsicament de fugida de la policia. Fins i tot jo, que ni tan sols tinc carnet de conduir, les he trobat excitants. Malauradament, la millor persecució automobilística s’esdevé abans dels títols de crèdit i cap de les restants la superaran. Tot i que, ben mirat, el pla seqüència dels crèdits o la persecució a peu són encara millors.

La resta és molt més formulaic. Ansel Elgort, príncep de les pel·lícules per a «young adults», confereix una mica de gruix a l’enigmàtic personatge de Baby. L’acompanyen pesos pesants com Kevin Spacey (millor com a diabòlica ment pensant que com a pare protector), Jamie Fox (psicòpata d’una sola nota) i Jon Hamm (hiper-atractiu i l’únic amb un arc de guió comprensible). Lily James, que va ser una Nataixa tan atractiva a «Guerra i Pau», encarna aquí l’esquer amorós amb la consistència d’un paper de fumar. No la culpéssiu, la culpa tota és del guionista Wright, que no té punyetera idea d’escriure sobre dones.

La banda sonora, tant pot ser un somni com un malson de melòman. Tot dependrà de la vostra vulnerabilitat a alguns estils musicals distants. Aquí conflueixen Alexis Korner, Queen, T. Rex, Beck, The Beach Boys, Sam and Dave, Focus, Dave Brubeck, Martha and the Vandellas o Simon & Garfunkel.

«Baby Driver» no és la gran pel·lícula que podria haver sigut (a més, el tercer acte s’allarga innecessàriament, com passa sempre a Hollywood); però es pot consumir amb la lleugeresa a la que convida un xarrup de cava i l'estiu sense cervell que ens envolta. I ja que estic parlant de gelats i d’Edgar Wright, em  quedo sens dubte amb la seva Trilogia Cornetto.

Un món de metros: Istanbul (2)

Molt han millorat les coses a Istanbul des del darrer apunt. La ciutat de l’Europa continental que va disposar del primer mitjà de transport subterrani, el Tünel de 1875, comptava només amb dues línies de metro que ni tan sols connectaven, motiu pel qual les vaig qualificar d’autistes. Ara les línies ja són quatre, amb la M1 que arriba fins a l’aeroport i la M4 que cobreix la part asiàtica de la ciutat. El metro lleuger anomenat Metrobus i la línia subterrània i subaquàtica Marmaray són possiblement els únics mitjans de transport urbà existents que connecten dos continents.

Tot i que el disseny del mapa també ha millorat considerablement, sempre és problemàtic fer encaixar amb elegància trams, metros, metros lleugers, funiculars i telefèrics, atès el diferent gruix amb el que han sigut traçats els seus itineraris. Afegiu-hi a la complexitat la presència fantasmagòrica de les línies que es troben en estat de projecte i comprendreu que el resultat serà acceptable, fins i tot simpàtic, però ni de lluny modèlic.

Minnesota Criminal

Un cop vista la tercera temporada de «Fargo», ja no hi ha dubte que aquesta sèrie creada per Noah Hawley a partir del film homònim dels germans Coen pertany a l’Olimp del gènere. En certa manera no mereixeria funcionar tant bé un show que temporada rere temporada repeteix pràcticament el mateix esquema; però aquesta és precisament la seva gràcia, que mitjançant l’estratègia del tema amb variacions assoleix sempre noves perspectives.

Així en aquest «Fargo 3.0» no falta cap de les constants de la sèrie (llevat el propi poble de Fargo, que aquí és del tot absent). Minnesota torna a aparèixer com una Arcàdia innocent perduda en el temps, on qualsevol acte de maldat destaca de forma tan escandalosa com una taca de sang sobre la neu. No falta el criminal matusser que posa en funcionament tota la trama, ni el membre de les forces de l’ordre, candorós però tossut a l’hora de prosseguir les seves investigacions; tampoc manca el personatge que encarna una maldat cega amb olor de sofre, ni la col·lecció de secundaris adorablement excèntrics. Els nombrosos assassinats són tan originals com horriblement còmics i la música està col·locada amb precisió quirúrgica. Res de nou, si heu vist les dues temporades anteriors, direu. I no podríeu estar més errats.

La història té a veure amb dos germans enfrontats, els Stutsy. Emmit és l’aparent triomfador i s’autoproclama «El Rei dels Pàrquings de Minnesota», mentre que el llardós Ray és un funcionari que controla criminals que estan en llibertat condicional. Ray se sent agreujat pel repartiment de l’herència paterna i malda per rebre una compensació del seu afortunat germà. L’intent de robar-li un valuós segell (que acabarà horriblement malament) posarà tota la perfecta maquinària de «Fargo» a rodar. Ewan McGregor, un actor que em sol deixar indiferent, interpreta a tots dos germans, tan diferents, i es guanya la meva admiració incondicional.

El paper de l’agent de policia, lenta però segura, l’interpreta de forma encantadora Carrie Coon, a qui ja havíem vist a «The Leftovers». El seu complex d’invisibilitat és un d’aquests detalls de guió que eleven el to de la sèrie. A David Thewlis —prestigiós actor britànic que ha treballat amb gent com Mike Leigh i que vam veure fa quatre dies com l’Ares de «Wonder Woman»— li toca el paper del personatge diabòlic, cec disseminador del mal. Thewlis sobreactua de mala manera, té una dentadura pèssima i no podria ser més fastigós. No us el podreu treure del cap.

Mary Elizabeth Winstead, que fa de xicota de Ray, és sexy, enginyosa i resoluta. Li veig molt de futur en pel·lícules d’acció (com ja es podia augurar a «10 Cloverfield Lane»). I pel que fa al pobre Michael Stuhlbarg, que ja va protagonitzar «A Serious Man» dels Coen, és potser l’heroi ocult i patètic de la funció.

Però les bones interpretacions, com tantes altres coses, ja són un fet inherent a «Fargo»: «cela va de soi» que dirien els francesos. El que no ho és tant és la llibertat amb la que Noah Hawley ha enfocat aquesta temporada i l’ha omplert amb tocs de distinció que no sabria per on començar a descriure. Amb un pròleg al Berlín Est de 1988, que encara no he sabut on col·locar, però que enllaça perfectament amb el paisatge nevat de Minnesota l’any 2010. Amb moviments de càmera impossibles i una fotografia que busca sempre el gris. Hi ha un capítol digressiu que passa a Los Angeles l’any 1975, protagonitzat per Francesca Eastwood (filla de Clint) i per la seva mare, Frances Fisher, on s’intercala una seqüència animada, patètica i entendridora, que sembla filmada per Tom Gauld. Un altre capítol s’adapta a les pautes musicals del «Pere i el Llop» de Prokofiev. I tot just hem començat.

A la conclusió del desè capítol no hem pogut fer res més que aplaudir com bojos. No es fa res millor a la televisió d’ara que «Fargo». Noah Hawley, sempre creatiu, diu que ara vol ocupar-se d’altres projectes, i que només retornarà per fer la quarta, si l’impulsen motius artístics. Considerem-nos afortunats.

Contaminació científica, contaminació estètica

Fa pocs dies, potser regirant el compte d’Instagram del Districte de Sant Gervasi, vaig descobrir amb sorpresa indignada que a Barcelona tenim uns jardins dedicats al Dr. Samuel Hahnemann, famós per empescar-se un sistema de medicina alternativa anomenat homeopatia. Atès que en més de dos segles no s’ha aconseguit demostrar científicament, mitjançant experiments controlats, que aquest sistema tingui cap eficàcia mèdica i, per contra, el seu ús com a alternativa a la medicina al·lopàtica ha produït més d’una desgràcia (com hem llegit recentment a la premsa), em pregunto si no seria millor extirpar aquest nom del nostre nomenclàtor.

Sóc partidari d’eliminar els noms de persones dels nostres carrers, jardins i places. Preferiria que els bategéssim amb noms de plantes i d’ocells, de muntanyes i de rius, de ciutats o de països. Però com que sé que això és pràcticament impossible, buscaria el nom d’algun científic que realment hagués introduït un avanç en el seu camp d’estudi per substituir al fantasiós Hahnemann; per exemple, Emmy Noether o Alan Turing, per no recular gaire en el temps.

Però deixo de banda aquestes batalles perdudes i passo a fets més concrets, perquè avui he anat a conèixer en viu els jardins esmentats; uns més en la col·lecció d’espais escassament verds i molt impersonals que voregen la part alta de l’avinguda de Sarrià i que estan dedicats entre d’altres a la pintora Olga Sacharof, el futbolista Ricard Zamora, l’escriptora Àngels Anglada, el doctor Castelló o el fundador de l’Español Àngel Rodríguez.

Els jardins del Dr. Samuel Hahnemann no són precisament un dels més petits d’aquests espais i en ells predomina un sorral central on destaquen dues de les mostres d’art (?) públic més aberrants de la ciutat (només prego perquè l’ajuntament no hi tingués res a veure i tot respongui a la iniciativa privada d’alguns homeòpates malèfics). La més acceptable de les dues, encara que només sigui per emparentar-la amb el gegantisme pop de Claes Oldenburg, és una píndola d’uns dos metres de diàmetre (o sigui un augment 2000x del típic medicament homeopàtic). A la cara A es pot contemplar el perfil en baix relleu d’un senyor que deu ser Hahnemann, tot i que me l’han afavorit amb bones dosis de photoshop escultòric. A la cara B es llegeix en forma circular, com un peix que es mossega la cua, el lema fonamental de l’homeopatia: «Simila similibus curentur». Els semblants guareixen els semblants o, com diuen en castellà, «un clavo saca a otro clavo».

La segona ofensa al bon gust és una estela rectangular que, vist el desgast del seu relleu frontal, ha de ser com a mínim babilònica. Representa un senyor vell, un pensionista o similar. A la part posterior, escrita amb una cal·ligrafia d’aficionat que fa adulta la «comic sans», ens assabentem que l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona es va fundar un segle després que Hahnemann parís l’invent i que el 1990 van celebrar aquí un «guateque» còsmic ple de llatinismes imbècils.

M’arrencaria els ulls per tal de no veure aquest 1990 en format de rellotge Seiko.

Monstres visiten monstres

Els radars literaris internacionals detectaren el geni de Jonathan Coe l’any 1994 gràcies a «What a Carve Up!» («¡Menudo reparto!» a la versió d’Anagrama), una hilarant novel·la satírica i sobretot política que passava comptes als pitjors aspectes del Regne Unit en l’època atziaga de Margaret Thatcher.

Diria que la carrera posterior de Coe no ha sigut gens menyspreable, tot i que no ha assolit cap altre best-seller d’una repercussió equivalent a «What a Carve Up!» Per això l’home ha optat finalment per una reculada plena de dissimul vers els seus orígens. És una estratègia freqüent en artistes que no han tornat a superar l’impacte del seu debut (vegeu si no les revisions que ha anat fent Mike Oldfield de «Tubular Bells» al llarg dels anys). Així és que et venen «Number 11» com una mena de seqüela de «What a Carve Up!», cosa que no és en realitat. Només comparteixen algun personatge i un punt de sàtira social; però es poden llegir independentment sense cap problema.

«El número 11» té una estructura curiosa que no cobra sentit fins al final. Està formada per cinc parts molt vagament connectades per algun dels personatges, cadascuna d’elles adscrita a un gènere diferent. La primera, «La torre negra», narra una aventura de misteri una mica gòtic protagonitzada per Rachel i Allison, dues nenes de 10 anys. La segona part explica com les amigues s’han acabat separant a causa d’un malentès, mentre que la mare d’Allison, antiga cantant d’èxit, intenta recuperar la fama a través d’un «reality show».

A la tercera part, Rachel (que ara estudia a la universitat) escolta de boca de la seva professora la història d’una investigació acadèmica que acabà amb la mort del seu marit. La quarta és un misteri detectivesc sobre un assassí de monologuistes còmics. Finalment a la cinquena, Rachel treballa com institutriu de les nenes d’una família podridament rica i una mala nit un «monstre» (o dos) la venen a veure en el més pur estil «horror movie» de sèrie Z.

És obvi que Coe escriu amb la mateixa indignació moral i el mateix sentit lúdic (tot i que amb menys humor) que a «¡Menudo reparto!» i fa una repassada bastant completa de les lacres que afecten la societat britànica (i occidental de retruc) en tots els anys que portem viscuts del segle XXI. Només començar la novel·la, ja té un paper protagonista el sospitós suïcidi de David Kelly i el descrèdit en el que caigué Tony Blair ran de la seva intervenció a la guerra d’Iraq. Poc després es parla de retallades en serveis públics (biblioteques), de la poca realitat que trobareu als «reality shows» i de la invencibilitat artificial de les «princeses del poble».

La lliçó del tercer segment ara no la tinc clara (si no és per homenatjar la música de Harold Budd); però en el quart s’insinua el paper paralitzador que té la comèdia com a via d’escapament de la indignació. Coe es pregunta, amb molta pertinença, si tanta conyeta d’El Mundo Today, tants «likes» entre col·legues, i tantes firmes al Causes de Facebook no estarà castrant la nostra capacitat de somoure el món. ¿Hem venut la nostra capacitat revolucionària per un nombre determinat de «likes»?

L’única resposta de la novel·la és un gran pet, artròpode i monstruós; així acaba "El número 11", amb un estirabot rabiós, obvi, però just. Un divertiment de qualitat.

Estiu de dol

«Estiu 1993», el debut en el llargmetratge de Carla Simon, enlluerna allà on s’estrena per la maduresa i el control amb el que la directora ha sabut tractar un tema molt delicat. El rerefons de la història que explica el film ha estat àmpliament divulgat: Simon va perdre els dos pares amb pocs mesos de diferència, víctimes de la sida, i amb sis anys va haver d’anar a viure al camp amb els seus oncles i la seva petita cosina. La pel·lícula descriu en forma lleument ficcionalitzada l’estiu de 1993 i acompanya la nena orfe en el seu doble procés d’assumpció d’una pèrdua i d’adaptació a un nou entorn tant físic com humà.

El punt de vista que adopta «Estiu 1993» és sempre el de la Frida (Laia Artigas), la qual és present en pràcticament tots els plans, sovint acompanyada de la seva cosina petita (Paula Robles). Els adults, en canvi, són sovint fora de camp i les seves converses es perceben de forma confusa, que és com segurament arriben a oïdes d’un infant. Encara d’aquesta manera imperfecta es crea entorn de la Frida una atmosfera de prejudicis, inquietud, frustració i cautela a la qual la nena respon amb gelosia, mentides i rebequeria. Tot perfectament exposat, amb mesura i sense gota de melodrama. De fet la mateixa Simon explica a qui la vulgui escoltar que la seva experiència infantil la va superar sense traumes gràcies a que comptava amb una família nombrosa que se l’estimava; de manera que el que passa al film és un molt natural procés de dol.

Tot i que els actors adults estan bé (Bruna Cusí, Pau Verdaguer, Fermí Reixach, Isabel Rocatti…), la pel·lícula pertany per complet a Laia Artigas, que està portentosa, perduda aparentment en les seves cabòries. Per descomptat, la nena no deu tenir nocions sobre el que significa actuar, i més en un paper de tal complexitat. Per això cal treure’s el barret davant de Carla Simon, capaç d’idear les estratègies per fer que un infant narri sense adonar-se la seva aventura interior. Només, davant dels infreqüents moments de plor, prego perquè cap criatura hagi sigut maltractada durant el rodatge.

«Estiu 1993» a partir d’un encadenament de fets quotidians i banals, acumula sentiments no expressats fins un final que és pura descàrrega emocional. Pell de gallina.

Cervesa de gingebre

Havíem estimat tant Orejudo...

Des de «Fabulosas narraciones por historias» (1996) fins a «Un momento de descanso» (2011) les quatre novel·les publicades d’Antonio Orejudo havien sigut tan diverses com estimulants: uns dels plaers més evidents de la literatura en castellà d’aquest principi del segle XXI. Orejudo no és un autor prolífic i ha calgut esperar sis anys, fins abril de 2017, perquè s’editi la seva cinquena, «Los Cinco y yo» (Tusquets).

Aquest «Los Cinco» del títol es refereix als personatges d’Enid Blyton de la sèrie «Famous Five», creada l’any 1942 a partir de la novel·la inicial «Famous Five on Treasure Island». Els protagonistes eren els germans Julian, Dick i Anne, més la seva cosina xicotot George (Georgina) i el gos Timmy. Segons afirma Orejudo (i no el gosaria contradir) la primera traducció a Editorial Juventud (can Zendrera) és de 1964 i marcà un tret d’identitat no compartit ni per les generacions anteriors ni per les posteriors. Jo no n’estaria tan segur. Vaig néixer vuit anys abans que l’autor, però en el seu moment vaig mantenir una connexió amb Blyton igualment prolífica.

A l’inici de «Los Cinco y yo» el narrador ens informa que es troba a l’Enid Blyton Foundation presentant el llibre «After Five» del seu amic Rafael Reig. Això el porta a recordar la seva infantesa de classe obrera a un barri madrileny marcat per la confluència dels carrers Doctor Esquerdo i Sainz de Baranda i sobretot per la presència del Colegio Montserrat. Aviat descobrirem que el narrador es diu Toni O. i que fa classes a la Universitat d’Almeria, circumstàncies que comparteix amb l’autor Antonio Orejudo, com ho és la seva amistat amb el molt real Rafael Reig. D’aquí deduirem que ens trobem a les aigües pantanoses de l’auto-ficció. I al mateix temps a les més perilloses aigües de «Yo también fui a EGB». Orejudo se’n surt prou bé, encara que no anem faltats de memòries escolars. D’ell n’esperaria una mica més.

Llavors entren en escena «Los Cinco», primer com a paràfrasi de «The Famous Five on Treasure Island», després com una investigació de les seves circumstàncies socials, i finalment com una projecció de les seves vides futures. No tinc gens clar si els Julian, Dick, Anne i George adults transcriuen l’experiència de la generació d’Orejudo o es tracta simplement de «fan fiction» decrèpita. En tot cas no em podria importar menys. ¡Quant de mal ha fet la nostàlgia a una societat bastida en la satisfacció immediata i superficial! L’enyorança per productes dubtosos com el grup Parchís, «Dartacán y los Tres Mosqueperros» i el pastisset de la Pantera Rosa difícilment conduiran al Gran Art.

Les realitats de Toni O. i de «Los Cinco» acaben confluint, però també passen altres coses, com que el narrador va a la universitat i coneix Rafael Reig i El Chepa, o que en cinc pàgines ens explica la seva crisi matrimonial, tot i que la seva senyora amb prou feines ens l’ha presentada. Aquest lector va llegint aquest descarrilament amb horror creixent. Per fortuna, una setmana després l’he oblidat en gran part.

Els valencians acèrrims distingeixen la paella, de l’arrós amb "coses". Jo diria que a Orejudo més que una novel·la li ha sortit un text amb «coses». Decebedor, no hi ha per on agafar-lo. La crítica oficial te’l descriu i per això el dóna per bo.

Un monstre la ve a veure

Nacho Vigalondo és un director de cinema càntabre del qual no havia vist cap obra fins que ha estrenat la seva més recent pel·lícula al Movistar Plus, un dia abans de la seva presentació en societat a les sales de cinema. O sigui el món a l’inrevés: primer a la petita pantalla i després a la gran. El film es diu «Colossal» i, si no fos per un breu pròleg que passa a Corea fa vint-i-cinc anys, podríem pensar que és una comèdia «indie» més, en la qual el protagonista torna al seu poble natal i intenta refer la seva vida després de fracassar a la gran ciutat.

En efecte, Gloria (Anne Hathaway) és una escriptora a l’atur que viu a Nova York en una festa permanent de drogues i alcohol fins el dia que el seu xicot (Dan Stevens, la Bèstia) li posa les maletes a la porta de casa. Obligada a tornar al poble del que va partir un dia amb ànsies de celebritat, retroba el seu amic de la infantesa Oscar (Jason Sudeikis), el qual li dóna feina de cambrera en el seu bar. Allà passarà els dies i sobretot les nits amb un parell de penjats locals (Austin Stowell i Tim Blake Nelson) i bones dosis d’alcohol.

Com veieu, res d’excessivament original; almenys fins que arriba el moment «what the fuck». Perquè resulta que a Seül apareix un gegantí «kaiju» reptilià disposat a destruir la ciutat i aviat descobrirem que els moviments d’aquesta criatura estan indestriablement lligats als de la pròpia Gloria. No convé donar gaires més detalls perquè la gràcia d’aquest tipus de films a contracorrent és la seva capacitat de desafiar les nostres expectatives.

Els amants de «Godzilla» i similars potser seran els que quedaran més defraudats per una producció que escatima els efectes especials. I a mi, sense ser expert en la matèria, m’ha semblat que el disseny de les criatures era francament millorable. En canvi, la presència quasi constant d’Anne Hathaway en pantalla, és un goig que eleva la categoria de qualsevol pel·lícula. Per no parlar d’un missatge clarament feminista en contra d’aquests homes que expliquen les coses a les dones i miren de gestionar les seves vides.

Amb la disposició adequada i una mica d’afició als gossos verds, la satisfacció queda garantida. El final m’ha semblat perfecte.

Un món de metros: Guangzhou (2)

Lentament però amb pas ferm la dominació xinesa va avançant. Des de l’última vegada que vam parar atenció Guangzhou (abans coneguda com Canton) compta ja amb 267 quilòmetres de vies i 167 estacions. Existeixen nou línies, però hi ha vint-i-una de planificades; i quan es connectin amb la veïna ciutat de Foshan ja serà la pera.

El mapa s’ha simplificat (ja no apareixen els rius) i la qualitat del disseny ha millorat. Diria que, com passa amb altres lleis universals de la física, quan més temps passa, millor es dissenya. No goso racionalitzar la meva fascinació, però aquesta disposició de joc de construccions d’escola bressol m’encanta com si fos un ratolí davant d’una cobra. Ni tan sols se m’acudeix preguntar perquè la línia groga esdevé verda en el tram final.

Coses que passen en els mapes de les xarxes de metro.