diumenge, 9 de juliol de 2017

Agafa els diners i corre

El director i guionista Edgar Wright va concebre el projecte que ha acabat titulant-se «Baby Driver» l’any 1994 i el fet que s’hagi fet realitat gairebé un quart de segle més tard indica que era una història molt propera al seu cor; tot i que més que una història el que hi ha darrera de «Baby Driver» és una sola idea: escollir un grapat de cançons favorites de tots els estils possibles i fer que siguin elles les que pautin les imatges del film. En certa manera estaríem parlant d’un ballet realista, on tota l’acció està coreografiada en menor o major mesura. En tractar-se d’un thriller d’acció amb força persecucions automobilístiques, la coartada estilística li escau prou bé; llàstima que en alguns moments els personatges hagin de parar de córrer i interactuar entre ells.

«Baby Driver» pertany al consolidat gènere protagonitzat per conductors especialitzats en fugir el més aviat possible del lloc de l’atracament. Aquí l’as del volant es diu Baby —ni un sol dels personatges principals es presenta amb el seu nom veritable i tots tenen un malnom començat per B o per D— i és un jove, a penes post-adolescent, contínuament connectat a un dels seus ipods, els quals li proporcionen la benzina i el ritme per continuar vivint. Baby treballa per Doc (Kevin Spacey), que és la ment criminal darrera de tots els atracaments, obligat per un deute contret quan el xòfer era més jove i inexpert. Com sol passar en aquests casos, quan comença la pel·lícula, el noi està a punt de saldar el deute amb el gàngster per poder dedicar-se a continuació a activitats més legals, com ara el lliurament de pizzes. Però les coses no aniran tan rodades, perquè si no, no tindríem pel·lícula.

Com haureu entès per la meva descripció, la història no podria ser menys original, i si s’hagués de salvar hauria de ser per la manera com s’explica. Això funciona molt bé a les escenes d’acció, bàsicament de fugida de la policia. Fins i tot jo, que ni tan sols tinc carnet de conduir, les he trobat excitants. Malauradament, la millor persecució automobilística s’esdevé abans dels títols de crèdit i cap de les restants la superaran. Tot i que, ben mirat, el pla seqüència dels crèdits o la persecució a peu són encara millors.

La resta és molt més formulaic. Ansel Elgort, príncep de les pel·lícules per a «young adults», confereix una mica de gruix a l’enigmàtic personatge de Baby. L’acompanyen pesos pesants com Kevin Spacey (millor com a diabòlica ment pensant que com a pare protector), Jamie Fox (psicòpata d’una sola nota) i Jon Hamm (hiper-atractiu i l’únic amb un arc de guió comprensible). Lily James, que va ser una Nataixa tan atractiva a «Guerra i Pau», encarna aquí l’esquer amorós amb la consistència d’un paper de fumar. No la culpéssiu, la culpa tota és del guionista Wright, que no té punyetera idea d’escriure sobre dones.

La banda sonora, tant pot ser un somni com un malson de melòman. Tot dependrà de la vostra vulnerabilitat a alguns estils musicals distants. Aquí conflueixen Alexis Korner, Queen, T. Rex, Beck, The Beach Boys, Sam and Dave, Focus, Dave Brubeck, Martha and the Vandellas o Simon & Garfunkel.

«Baby Driver» no és la gran pel·lícula que podria haver sigut (a més, el tercer acte s’allarga innecessàriament, com passa sempre a Hollywood); però es pot consumir amb la lleugeresa a la que convida un xarrup de cava i l'estiu sense cervell que ens envolta. I ja que estic parlant de gelats i d’Edgar Wright, em  quedo sens dubte amb la seva Trilogia Cornetto.

Cap comentari:

Publica un comentari