«Estiu 1993», el debut en el llargmetratge de Carla Simon, enlluerna allà on s’estrena per la maduresa i el control amb el que la directora ha sabut tractar un tema molt delicat. El rerefons de la història que explica el film ha estat àmpliament divulgat: Simon va perdre els dos pares amb pocs mesos de diferència, víctimes de la sida, i amb sis anys va haver d’anar a viure al camp amb els seus oncles i la seva petita cosina. La pel·lícula descriu en forma lleument ficcionalitzada l’estiu de 1993 i acompanya la nena orfe en el seu doble procés d’assumpció d’una pèrdua i d’adaptació a un nou entorn tant físic com humà.
El punt de vista que adopta «Estiu 1993» és sempre el de la Frida (Laia Artigas), la qual és present en pràcticament tots els plans, sovint acompanyada de la seva cosina petita (Paula Robles). Els adults, en canvi, són sovint fora de camp i les seves converses es perceben de forma confusa, que és com segurament arriben a oïdes d’un infant. Encara d’aquesta manera imperfecta es crea entorn de la Frida una atmosfera de prejudicis, inquietud, frustració i cautela a la qual la nena respon amb gelosia, mentides i rebequeria. Tot perfectament exposat, amb mesura i sense gota de melodrama. De fet la mateixa Simon explica a qui la vulgui escoltar que la seva experiència infantil la va superar sense traumes gràcies a que comptava amb una família nombrosa que se l’estimava; de manera que el que passa al film és un molt natural procés de dol.
Tot i que els actors adults estan bé (Bruna Cusí, Pau Verdaguer, Fermí Reixach, Isabel Rocatti…), la pel·lícula pertany per complet a Laia Artigas, que està portentosa, perduda aparentment en les seves cabòries. Per descomptat, la nena no deu tenir nocions sobre el que significa actuar, i més en un paper de tal complexitat. Per això cal treure’s el barret davant de Carla Simon, capaç d’idear les estratègies per fer que un infant narri sense adonar-se la seva aventura interior. Només, davant dels infreqüents moments de plor, prego perquè cap criatura hagi sigut maltractada durant el rodatge.
«Estiu 1993» a partir d’un encadenament de fets quotidians i banals, acumula sentiments no expressats fins un final que és pura descàrrega emocional. Pell de gallina.
El punt de vista que adopta «Estiu 1993» és sempre el de la Frida (Laia Artigas), la qual és present en pràcticament tots els plans, sovint acompanyada de la seva cosina petita (Paula Robles). Els adults, en canvi, són sovint fora de camp i les seves converses es perceben de forma confusa, que és com segurament arriben a oïdes d’un infant. Encara d’aquesta manera imperfecta es crea entorn de la Frida una atmosfera de prejudicis, inquietud, frustració i cautela a la qual la nena respon amb gelosia, mentides i rebequeria. Tot perfectament exposat, amb mesura i sense gota de melodrama. De fet la mateixa Simon explica a qui la vulgui escoltar que la seva experiència infantil la va superar sense traumes gràcies a que comptava amb una família nombrosa que se l’estimava; de manera que el que passa al film és un molt natural procés de dol.
Tot i que els actors adults estan bé (Bruna Cusí, Pau Verdaguer, Fermí Reixach, Isabel Rocatti…), la pel·lícula pertany per complet a Laia Artigas, que està portentosa, perduda aparentment en les seves cabòries. Per descomptat, la nena no deu tenir nocions sobre el que significa actuar, i més en un paper de tal complexitat. Per això cal treure’s el barret davant de Carla Simon, capaç d’idear les estratègies per fer que un infant narri sense adonar-se la seva aventura interior. Només, davant dels infreqüents moments de plor, prego perquè cap criatura hagi sigut maltractada durant el rodatge.
«Estiu 1993» a partir d’un encadenament de fets quotidians i banals, acumula sentiments no expressats fins un final que és pura descàrrega emocional. Pell de gallina.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaper motius de vincles personals amb gent que hi ha treballat he de dir que em fa feliç la teva crítica :D
ResponEliminaCrec que hi ha unanimitat.
Elimina