Té la seva particular lògica que en algun moment de la seva carrera un escriptor veterà decideixi revisar la seva obra primerenca per oferir-ne una versió que es beneficii de l’experiència acumulada. Quan Quim Monzó l’any 1999 recollí tota la seva obra contística a «Vuitanta-sis contes», aprofità per depurar-ne el llenguatge sense trair l’essència dels relats. Fa poc Lluís Maria Todó anunciava una nova versió escapçada i millorada (diu ell), exclusivament electrònica, d’«El joc del mentider», la novel·la que li proporcionà la seva primera celebritat. Igualment, l’any passat Empúries reeditava «El món d’Horaci» (1995), la primera novel·la de Vicenç Pagès Jordà —tan poc llegida com mitificada, diu la publicitat—, amb el text lleugerament qüestionat i posat al dia.
Confessaré que els tres exemples precedents —els contes de Monzó i les respectives novel·les de Todó i Pagès— pertanyen per a mi a l’àmbit dels més grans plaers recents als quals pot assolir el lector en català. Què cal fer doncs, quan ja disposes als prestatges de la teva habitació de les edicions originals d’aquests llibres? Edicions que t’han proporcionat una satisfacció estètica tan completa, que adquirir la versió «definitiva» et sembla un experiment superflu, redundant i potser catalitzador d’hubris mil.
Mentre em debatia en aquest petit oceà de dubtes, vaig topar-me a la meva biblioteca (la «Agustí Centelles» del carrer d’Urgell) amb la versió 2.0 d’«El món d’Horaci». Així m’he respost retòricament que, quan els autors s’ho repensen, cal esperar un temps prudencial i recórrer després al préstec bibliotecari (o fins i tot inter-bibliotecari) per poder llegir les seves segones o terceres intencions, mig secretes i de franc.
Aquest «El món d’Horaci» (2016) presenta a la coberta la mateixa famosa fotografia de Robert Jackson sobre l’assassinat d’Oswald que vèiem el 1995, tot i que ara «respira» més, malgrat la reducció de format (215 mm x 150 mm, contra 217 mm x 140 mm). El disseny actual d’Empúries prescindeix dels blocs en colors pastel que emmarquen la informació bàsica de la portada, i el text del llom —que abans anava de dalt a baix, ara s’enfila com una mala cosa. Per qüestions de progrés en els sistemes operatius, els arxius que formen el text principal abans s’anomenaven amb el format «nom.extensió» de Microsoft, mentre que ara presenten un nom compost típic de l’era del tot s’hi val (i morin els formalismes!). Així PARAULES.RC esdevé PARAURC, SVETLANA.MAX esdevé SVETMAX i BIQUINI.BER és BIQUIBER. Direu que sóc nostàlgic, però abans tot s’entenia millor.
Com a mostra de triomf final del matriarcat, l’artista abans conegut com Vicenç Pagès ara firma com Vicenç Pagès Jordà, tot i que escrigui si fa o no fa el mateix llibre. I com que «El món d’Horaci» pertany al gènere de «l’objecte trobat» [Pagès descobreix uns arxius misteriosos a l’ordinador de la feina, els quals esdevindran el cos de la novel·la], en aquesta nova versió distingeix tipogràficament (en cursiva), el pròleg «inevitable» i l’apèndix, que figura que els ha escrit ell, de la resta.
L’avatar 2016 d’«El mon d’Horaci» es complementa amb dos textos nous, marcats també per una tipografia diferent. L’un és un colofó erudit i correcte, però una mica innecessari d’Enric Sullà: una ressenya positiva d’amic, que no calia incloure al volum. Pel que fa a «Vint-i-un anys després», el text que ha escrit Pagès per explicar la reedició, situa el llibre en el context de la seva obra futura, però no aclareix quins criteris han guiat el resultat final d’aquest mateix volum (tot i que suggereix un decidit ús de la tisora).
Després d’una comparativa de textos relativament breu, he arribat a la conclusió que, tret d’algunes depuracions del llenguatge que arriben amb l’edat, el novel·lista madur ha escapçat algunes brometes juvenils, ha redistribuït fragments i ha expurgat el text d’errors flagrants (no era Joe Strummer qui destrossava la seva guitarra a la coberta de «London Calling», si no Paul Simonon i el seu baix elèctric). Malgrat que les abundoses notes a peu de pàgina corregeixen i expliquen el que no acaba de quedar clar del llibre, persisteix l’error que confon Charles Manson amb James Mason (només un d’ells va ser a la «Lolita» de Kubrick). No gosaria denunciar-ho com un error involuntari, perquè tota novel·la post-moderna neix vacunada contra l’error pel seu inherent relativisme en matèria de punts de vista i en Pagès és, a més, astut com una guilla.
Li calia a «El món d’Horaci» un vestit nou? Per no sortir de l’arxiu BIQUIBER: que el nen ros ara sigui pèl-roig, que l’home pelut ara sigui baix o que el biquini vermell ara sigui verd, té cap importància transcendental? De cara al lector, probablement no; tot i que l’autor haurà quedat segurament més descansat. Encabat són detalls sense més importància.
I què n’opina el relector, entretant, vint anys després? Demà (o demà passat) en parlaré.
Confessaré que els tres exemples precedents —els contes de Monzó i les respectives novel·les de Todó i Pagès— pertanyen per a mi a l’àmbit dels més grans plaers recents als quals pot assolir el lector en català. Què cal fer doncs, quan ja disposes als prestatges de la teva habitació de les edicions originals d’aquests llibres? Edicions que t’han proporcionat una satisfacció estètica tan completa, que adquirir la versió «definitiva» et sembla un experiment superflu, redundant i potser catalitzador d’hubris mil.
Mentre em debatia en aquest petit oceà de dubtes, vaig topar-me a la meva biblioteca (la «Agustí Centelles» del carrer d’Urgell) amb la versió 2.0 d’«El món d’Horaci». Així m’he respost retòricament que, quan els autors s’ho repensen, cal esperar un temps prudencial i recórrer després al préstec bibliotecari (o fins i tot inter-bibliotecari) per poder llegir les seves segones o terceres intencions, mig secretes i de franc.
Aquest «El món d’Horaci» (2016) presenta a la coberta la mateixa famosa fotografia de Robert Jackson sobre l’assassinat d’Oswald que vèiem el 1995, tot i que ara «respira» més, malgrat la reducció de format (215 mm x 150 mm, contra 217 mm x 140 mm). El disseny actual d’Empúries prescindeix dels blocs en colors pastel que emmarquen la informació bàsica de la portada, i el text del llom —que abans anava de dalt a baix, ara s’enfila com una mala cosa. Per qüestions de progrés en els sistemes operatius, els arxius que formen el text principal abans s’anomenaven amb el format «nom.extensió» de Microsoft, mentre que ara presenten un nom compost típic de l’era del tot s’hi val (i morin els formalismes!). Així PARAULES.RC esdevé PARAURC, SVETLANA.MAX esdevé SVETMAX i BIQUINI.BER és BIQUIBER. Direu que sóc nostàlgic, però abans tot s’entenia millor.
Com a mostra de triomf final del matriarcat, l’artista abans conegut com Vicenç Pagès ara firma com Vicenç Pagès Jordà, tot i que escrigui si fa o no fa el mateix llibre. I com que «El món d’Horaci» pertany al gènere de «l’objecte trobat» [Pagès descobreix uns arxius misteriosos a l’ordinador de la feina, els quals esdevindran el cos de la novel·la], en aquesta nova versió distingeix tipogràficament (en cursiva), el pròleg «inevitable» i l’apèndix, que figura que els ha escrit ell, de la resta.
L’avatar 2016 d’«El mon d’Horaci» es complementa amb dos textos nous, marcats també per una tipografia diferent. L’un és un colofó erudit i correcte, però una mica innecessari d’Enric Sullà: una ressenya positiva d’amic, que no calia incloure al volum. Pel que fa a «Vint-i-un anys després», el text que ha escrit Pagès per explicar la reedició, situa el llibre en el context de la seva obra futura, però no aclareix quins criteris han guiat el resultat final d’aquest mateix volum (tot i que suggereix un decidit ús de la tisora).
Després d’una comparativa de textos relativament breu, he arribat a la conclusió que, tret d’algunes depuracions del llenguatge que arriben amb l’edat, el novel·lista madur ha escapçat algunes brometes juvenils, ha redistribuït fragments i ha expurgat el text d’errors flagrants (no era Joe Strummer qui destrossava la seva guitarra a la coberta de «London Calling», si no Paul Simonon i el seu baix elèctric). Malgrat que les abundoses notes a peu de pàgina corregeixen i expliquen el que no acaba de quedar clar del llibre, persisteix l’error que confon Charles Manson amb James Mason (només un d’ells va ser a la «Lolita» de Kubrick). No gosaria denunciar-ho com un error involuntari, perquè tota novel·la post-moderna neix vacunada contra l’error pel seu inherent relativisme en matèria de punts de vista i en Pagès és, a més, astut com una guilla.
Li calia a «El món d’Horaci» un vestit nou? Per no sortir de l’arxiu BIQUIBER: que el nen ros ara sigui pèl-roig, que l’home pelut ara sigui baix o que el biquini vermell ara sigui verd, té cap importància transcendental? De cara al lector, probablement no; tot i que l’autor haurà quedat segurament més descansat. Encabat són detalls sense més importància.
I què n’opina el relector, entretant, vint anys després? Demà (o demà passat) en parlaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada