Minnesota Criminal

Un cop vista la tercera temporada de «Fargo», ja no hi ha dubte que aquesta sèrie creada per Noah Hawley a partir del film homònim dels germans Coen pertany a l’Olimp del gènere. En certa manera no mereixeria funcionar tant bé un show que temporada rere temporada repeteix pràcticament el mateix esquema; però aquesta és precisament la seva gràcia, que mitjançant l’estratègia del tema amb variacions assoleix sempre noves perspectives.

Així en aquest «Fargo 3.0» no falta cap de les constants de la sèrie (llevat el propi poble de Fargo, que aquí és del tot absent). Minnesota torna a aparèixer com una Arcàdia innocent perduda en el temps, on qualsevol acte de maldat destaca de forma tan escandalosa com una taca de sang sobre la neu. No falta el criminal matusser que posa en funcionament tota la trama, ni el membre de les forces de l’ordre, candorós però tossut a l’hora de prosseguir les seves investigacions; tampoc manca el personatge que encarna una maldat cega amb olor de sofre, ni la col·lecció de secundaris adorablement excèntrics. Els nombrosos assassinats són tan originals com horriblement còmics i la música està col·locada amb precisió quirúrgica. Res de nou, si heu vist les dues temporades anteriors, direu. I no podríeu estar més errats.

La història té a veure amb dos germans enfrontats, els Stutsy. Emmit és l’aparent triomfador i s’autoproclama «El Rei dels Pàrquings de Minnesota», mentre que el llardós Ray és un funcionari que controla criminals que estan en llibertat condicional. Ray se sent agreujat pel repartiment de l’herència paterna i malda per rebre una compensació del seu afortunat germà. L’intent de robar-li un valuós segell (que acabarà horriblement malament) posarà tota la perfecta maquinària de «Fargo» a rodar. Ewan McGregor, un actor que em sol deixar indiferent, interpreta a tots dos germans, tan diferents, i es guanya la meva admiració incondicional.

El paper de l’agent de policia, lenta però segura, l’interpreta de forma encantadora Carrie Coon, a qui ja havíem vist a «The Leftovers». El seu complex d’invisibilitat és un d’aquests detalls de guió que eleven el to de la sèrie. A David Thewlis —prestigiós actor britànic que ha treballat amb gent com Mike Leigh i que vam veure fa quatre dies com l’Ares de «Wonder Woman»— li toca el paper del personatge diabòlic, cec disseminador del mal. Thewlis sobreactua de mala manera, té una dentadura pèssima i no podria ser més fastigós. No us el podreu treure del cap.

Mary Elizabeth Winstead, que fa de xicota de Ray, és sexy, enginyosa i resoluta. Li veig molt de futur en pel·lícules d’acció (com ja es podia augurar a «10 Cloverfield Lane»). I pel que fa al pobre Michael Stuhlbarg, que ja va protagonitzar «A Serious Man» dels Coen, és potser l’heroi ocult i patètic de la funció.

Però les bones interpretacions, com tantes altres coses, ja són un fet inherent a «Fargo»: «cela va de soi» que dirien els francesos. El que no ho és tant és la llibertat amb la que Noah Hawley ha enfocat aquesta temporada i l’ha omplert amb tocs de distinció que no sabria per on començar a descriure. Amb un pròleg al Berlín Est de 1988, que encara no he sabut on col·locar, però que enllaça perfectament amb el paisatge nevat de Minnesota l’any 2010. Amb moviments de càmera impossibles i una fotografia que busca sempre el gris. Hi ha un capítol digressiu que passa a Los Angeles l’any 1975, protagonitzat per Francesca Eastwood (filla de Clint) i per la seva mare, Frances Fisher, on s’intercala una seqüència animada, patètica i entendridora, que sembla filmada per Tom Gauld. Un altre capítol s’adapta a les pautes musicals del «Pere i el Llop» de Prokofiev. I tot just hem començat.

A la conclusió del desè capítol no hem pogut fer res més que aplaudir com bojos. No es fa res millor a la televisió d’ara que «Fargo». Noah Hawley, sempre creatiu, diu que ara vol ocupar-se d’altres projectes, i que només retornarà per fer la quarta, si l’impulsen motius artístics. Considerem-nos afortunats.