divendres, 21 de juliol de 2017

Horaci rellegit

Versió de 2017
Més de vint anys enrere (el 1995, en concret), els experiments formals potser no estaven a l’ordre del dia, però eren molt més freqüents (o així ho recordo) del que ho són avui. «El món d’Horaci», la primera novel·la de Vicenç Pagès, exhibia amb generositat i desvergonyiment els recursos brillants d’un narrador dotat que encara no havia estat posat a prova i que feia servir la literatura com el seu tren elèctric particular en una multitud de registres, que funcionava més com un catàleg que com un text cohesiu.

En el seu nivell més superficial relatava la convivència a una torre de Gràcia de tres estudiants universitaris durant cinc cursos consecutius (el que solia considerar-se una carrera). Els protagonistes eren en Max, en Berto i el mateix Horaci (obès, vestit amb bates de quadres i ple d'opinions contundents, hereu evident de l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels enzes"). També hi havia l’Ymbert, que no vivia al pis, però que de vegades exercia de narrador. Cada capítol contenia un text central que s’esdevenia a una de les estances de la casa: escenes costumistes de decoració d’interiors, d’àpats, de festes i de relacions amoroses variablement fallides. Aquests fragments encara brillen per la seva frescor desacomplexada, plena d’expressions en argot que, malgrat els seus diversos nivells, són totalment comprensibles:
En Max surt amb un cinc de bastaixos. Una de dos, o me llevo a esa mujer o vol fer saltar la manilla, si és que no té un semifallo directe. També pot ser que vagi de desconcertant, o que faci veure que no té estratègia, tot i que em consta que en sap un ou. L’Horaci m’indica amb un gruny que ja tardo. Mato precipitadament amb un sis de bastaixos i, ara sí, miro la Curri, que fa una ganyota i em mostra les seves dents un xic massa separades. No fa cara de tenir gaires còpecs, però amb les dones no se sap mai. Mentrestant, l’Horaci ha mort amb una miserable puta. La penya es guarda els trumfos per al final.
Entre moltes altres coses més —llistes, fitxes de llibres, un intercanvi epistolar imaginari, un article de revista, una carta al director—, el llibre és una perfecta càpsula en el temps de la ressaca olímpica posterior al 92 (recordeu els iogurts Chambourcy?) Foren els últims anys d’innocència abans de la irrupció irrefrenable dels telèfons mòbils i la xarxa global. Almodóvar encara podia aspirar a ser «queer» i l’existència d’Alan Parson era un fet consumat. Precisament, un dels fragments més estupends de la novel·la és el que relata la trobada eròtico-circumstancial entre en Max i una nímfula gimnàstica i romanesa que habità temporalment a la Vila Olímpica. Les descripcions prèvies de les variades complexions de les esportistes és un festival pirotècnic que ja justifica la lectura de tot plegat.
Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum), aplicat a un orgasme podia ser devastador.
«El món d’Horaci» confessa sense vergonya el seu deute a «El pèndol de Foucault» d’Umberto Eco, o com (només amb un petit impuls) podem creure que tot està connectat per lligams invisibles i que qualsevol teoria conspirativa és fàcil de justificar. La lliçó magistral del professor Deulofeu, el moment més àrid del llibre i on s'exposa la seva tesi de forma massa nua, apunta a que la veritat, o això que insistim a anomenar realitat, és en mans de qui l'explica. En aquell any 95 els amos de la veritat eren els mitjans de comunicació de masses, encapçalats per la televisió. Llegit avui pot sonar càndid o insuficient, però assenyala ja el camí que prosseguiria la WorldWideWeb i companyia en el descobriment de la post-veritat.

«El món d’Horaci», llegit a principis d’estiu del 2017, encara s’aguanta la mar de bé, no tant per la teoria com per la seva joiosa pràctica. El seu autor escriuria més endavant millors novel·les (voto per «Els jugadors de whist»); però cap altre llibre tan eixelebrat i excitant.

Cap comentari:

Publica un comentari