Pocs podíem esperar l’any 2011 que «Rise of the Planet of the Apes», la preqüela d’una pel·lícula de culte de 1969, pogués funcionar tant bé, i la sorpresa es va duplicar quan «Dawn of the Planet of the Apes» (2014) va resultar també un film força decent. «War for the Planet of the Apes» (2017), dirigida com l’anterior per Matt Reeves, tanca prou bé una possible trilogia que ho deixa tot enllestit per concordar amb l’inici d’«El planeta dels simis» original.
L’acció té lloc poc temps després de la pel·lícula precedent, en una situació prebèl·lica, on la banda de simis guiats per l’intel·ligent ximpanzé Cèsar (Andy Serkis) s’enfronta a una facció militar anomenada Alpha-Omega comandada per un fanàtic coronel (Woody Harrelson). Malgrat els intents de Cèsar d’arribar a un acord pacífic, la resposta de l’exèrcit es particularment cruel i provocarà en última instància la derrota de la raça humana.
«La guerra del planeta dels simis» adopta per primera vegada un punt de vista exclusivament simiesc, decisió arriscada, ja que la majoria dels seus membres s’expressen només amb gestos. És meritori doncs que l’espectador empatitzi tan fàcilment amb ells; tot i que els guionistes han fet una mica de trampa, ja que el personatge humà de més pes (el Coronel) és un psicòpata que està com un llum. Malgrat l’ambientació en paisatges de la Costa Pacífica, el seu to és inusualment intimista i les grans escenes d’acció queden reservades pel final.
S’ha dit que la cinta s’adscriu al gènere bèl·lic, i abunden les referències explícites a «Apocalypse Now», però «La guerra del planeta dels simis» pertany més aviat al cinema de camps de concentració i d’evasions impossibles. El tram central, amb els simis empresonats, es fa una mica llarg i potser guanyaria amb un alleugeriment; però aquestes són les servituds del Hollywood actual, on cada pel·lícula dura més que l’anterior (amb 140 minuts, aquesta és la més llarga de la trilogia).
Andy Serkis, o el seu avatar recobert de pell generada per ordinador, continua sent el millor de la funció, amb una expressivitat secreta que connecta perfectament amb l’espectador, com també ho fan la majoria dels seus camarades peluts, sovint enfrontats a dilemes ètics massa humans (cosa que no passa amb els dos humans amb dret a frase).
Les reminiscències bíbliques (Abraham i Isaac, Moisès…) em fan una mica de nosa i propicien una conclusió forçada amb una ferida d’evolució molt convenient i una imatge final digna de la revista «Atalaya». Malgrat tot es tracta de cinema comercial digníssim i amb un punt de reflexió. Si us plau, no li afegeixin cap més seqüela: així queda molt bé.
L’acció té lloc poc temps després de la pel·lícula precedent, en una situació prebèl·lica, on la banda de simis guiats per l’intel·ligent ximpanzé Cèsar (Andy Serkis) s’enfronta a una facció militar anomenada Alpha-Omega comandada per un fanàtic coronel (Woody Harrelson). Malgrat els intents de Cèsar d’arribar a un acord pacífic, la resposta de l’exèrcit es particularment cruel i provocarà en última instància la derrota de la raça humana.
«La guerra del planeta dels simis» adopta per primera vegada un punt de vista exclusivament simiesc, decisió arriscada, ja que la majoria dels seus membres s’expressen només amb gestos. És meritori doncs que l’espectador empatitzi tan fàcilment amb ells; tot i que els guionistes han fet una mica de trampa, ja que el personatge humà de més pes (el Coronel) és un psicòpata que està com un llum. Malgrat l’ambientació en paisatges de la Costa Pacífica, el seu to és inusualment intimista i les grans escenes d’acció queden reservades pel final.
S’ha dit que la cinta s’adscriu al gènere bèl·lic, i abunden les referències explícites a «Apocalypse Now», però «La guerra del planeta dels simis» pertany més aviat al cinema de camps de concentració i d’evasions impossibles. El tram central, amb els simis empresonats, es fa una mica llarg i potser guanyaria amb un alleugeriment; però aquestes són les servituds del Hollywood actual, on cada pel·lícula dura més que l’anterior (amb 140 minuts, aquesta és la més llarga de la trilogia).
Andy Serkis, o el seu avatar recobert de pell generada per ordinador, continua sent el millor de la funció, amb una expressivitat secreta que connecta perfectament amb l’espectador, com també ho fan la majoria dels seus camarades peluts, sovint enfrontats a dilemes ètics massa humans (cosa que no passa amb els dos humans amb dret a frase).
Les reminiscències bíbliques (Abraham i Isaac, Moisès…) em fan una mica de nosa i propicien una conclusió forçada amb una ferida d’evolució molt convenient i una imatge final digna de la revista «Atalaya». Malgrat tot es tracta de cinema comercial digníssim i amb un punt de reflexió. Si us plau, no li afegeixin cap més seqüela: així queda molt bé.
M'ho miraré perquè ho dius tu, eh! Que consti!
ResponEliminaCal començar a preparar-se pel futur.
EliminaPel què pugui passar en un futur recordeu que a mi sempre m’han caigut bé els simis, eh?
ResponEliminaSense ser res de l’altre mon les dos anteriors em van agradar, per tan aquesta també la miraré però sense massa pressa.
Suposo que aquesta també t'agradarà sense embogir.
Elimina