Els radars literaris internacionals detectaren el geni de Jonathan Coe l’any 1994 gràcies a «What a Carve Up!» («¡Menudo reparto!» a la versió d’Anagrama), una hilarant novel·la satírica i sobretot política que passava comptes als pitjors aspectes del Regne Unit en l’època atziaga de Margaret Thatcher.
Diria que la carrera posterior de Coe no ha sigut gens menyspreable, tot i que no ha assolit cap altre best-seller d’una repercussió equivalent a «What a Carve Up!» Per això l’home ha optat finalment per una reculada plena de dissimul vers els seus orígens. És una estratègia freqüent en artistes que no han tornat a superar l’impacte del seu debut (vegeu si no les revisions que ha anat fent Mike Oldfield de «Tubular Bells» al llarg dels anys). Així és que et venen «Number 11» com una mena de seqüela de «What a Carve Up!», cosa que no és en realitat. Només comparteixen algun personatge i un punt de sàtira social; però es poden llegir independentment sense cap problema.
«El número 11» té una estructura curiosa que no cobra sentit fins al final. Està formada per cinc parts molt vagament connectades per algun dels personatges, cadascuna d’elles adscrita a un gènere diferent. La primera, «La torre negra», narra una aventura de misteri una mica gòtic protagonitzada per Rachel i Allison, dues nenes de 10 anys. La segona part explica com les amigues s’han acabat separant a causa d’un malentès, mentre que la mare d’Allison, antiga cantant d’èxit, intenta recuperar la fama a través d’un «reality show».
A la tercera part, Rachel (que ara estudia a la universitat) escolta de boca de la seva professora la història d’una investigació acadèmica que acabà amb la mort del seu marit. La quarta és un misteri detectivesc sobre un assassí de monologuistes còmics. Finalment a la cinquena, Rachel treballa com institutriu de les nenes d’una família podridament rica i una mala nit un «monstre» (o dos) la venen a veure en el més pur estil «horror movie» de sèrie Z.
És obvi que Coe escriu amb la mateixa indignació moral i el mateix sentit lúdic (tot i que amb menys humor) que a «¡Menudo reparto!» i fa una repassada bastant completa de les lacres que afecten la societat britànica (i occidental de retruc) en tots els anys que portem viscuts del segle XXI. Només començar la novel·la, ja té un paper protagonista el sospitós suïcidi de David Kelly i el descrèdit en el que caigué Tony Blair ran de la seva intervenció a la guerra d’Iraq. Poc després es parla de retallades en serveis públics (biblioteques), de la poca realitat que trobareu als «reality shows» i de la invencibilitat artificial de les «princeses del poble».
La lliçó del tercer segment ara no la tinc clara (si no és per homenatjar la música de Harold Budd); però en el quart s’insinua el paper paralitzador que té la comèdia com a via d’escapament de la indignació. Coe es pregunta, amb molta pertinença, si tanta conyeta d’El Mundo Today, tants «likes» entre col·legues, i tantes firmes al Causes de Facebook no estarà castrant la nostra capacitat de somoure el món. ¿Hem venut la nostra capacitat revolucionària per un nombre determinat de «likes»?
L’única resposta de la novel·la és un gran pet, artròpode i monstruós; així acaba "El número 11", amb un estirabot rabiós, obvi, però just. Un divertiment de qualitat.
Diria que la carrera posterior de Coe no ha sigut gens menyspreable, tot i que no ha assolit cap altre best-seller d’una repercussió equivalent a «What a Carve Up!» Per això l’home ha optat finalment per una reculada plena de dissimul vers els seus orígens. És una estratègia freqüent en artistes que no han tornat a superar l’impacte del seu debut (vegeu si no les revisions que ha anat fent Mike Oldfield de «Tubular Bells» al llarg dels anys). Així és que et venen «Number 11» com una mena de seqüela de «What a Carve Up!», cosa que no és en realitat. Només comparteixen algun personatge i un punt de sàtira social; però es poden llegir independentment sense cap problema.
«El número 11» té una estructura curiosa que no cobra sentit fins al final. Està formada per cinc parts molt vagament connectades per algun dels personatges, cadascuna d’elles adscrita a un gènere diferent. La primera, «La torre negra», narra una aventura de misteri una mica gòtic protagonitzada per Rachel i Allison, dues nenes de 10 anys. La segona part explica com les amigues s’han acabat separant a causa d’un malentès, mentre que la mare d’Allison, antiga cantant d’èxit, intenta recuperar la fama a través d’un «reality show».
A la tercera part, Rachel (que ara estudia a la universitat) escolta de boca de la seva professora la història d’una investigació acadèmica que acabà amb la mort del seu marit. La quarta és un misteri detectivesc sobre un assassí de monologuistes còmics. Finalment a la cinquena, Rachel treballa com institutriu de les nenes d’una família podridament rica i una mala nit un «monstre» (o dos) la venen a veure en el més pur estil «horror movie» de sèrie Z.
És obvi que Coe escriu amb la mateixa indignació moral i el mateix sentit lúdic (tot i que amb menys humor) que a «¡Menudo reparto!» i fa una repassada bastant completa de les lacres que afecten la societat britànica (i occidental de retruc) en tots els anys que portem viscuts del segle XXI. Només començar la novel·la, ja té un paper protagonista el sospitós suïcidi de David Kelly i el descrèdit en el que caigué Tony Blair ran de la seva intervenció a la guerra d’Iraq. Poc després es parla de retallades en serveis públics (biblioteques), de la poca realitat que trobareu als «reality shows» i de la invencibilitat artificial de les «princeses del poble».
La lliçó del tercer segment ara no la tinc clara (si no és per homenatjar la música de Harold Budd); però en el quart s’insinua el paper paralitzador que té la comèdia com a via d’escapament de la indignació. Coe es pregunta, amb molta pertinença, si tanta conyeta d’El Mundo Today, tants «likes» entre col·legues, i tantes firmes al Causes de Facebook no estarà castrant la nostra capacitat de somoure el món. ¿Hem venut la nostra capacitat revolucionària per un nombre determinat de «likes»?
L’única resposta de la novel·la és un gran pet, artròpode i monstruós; així acaba "El número 11", amb un estirabot rabiós, obvi, però just. Un divertiment de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada