Contaminació científica, contaminació estètica

Fa pocs dies, potser regirant el compte d’Instagram del Districte de Sant Gervasi, vaig descobrir amb sorpresa indignada que a Barcelona tenim uns jardins dedicats al Dr. Samuel Hahnemann, famós per empescar-se un sistema de medicina alternativa anomenat homeopatia. Atès que en més de dos segles no s’ha aconseguit demostrar científicament, mitjançant experiments controlats, que aquest sistema tingui cap eficàcia mèdica i, per contra, el seu ús com a alternativa a la medicina al·lopàtica ha produït més d’una desgràcia (com hem llegit recentment a la premsa), em pregunto si no seria millor extirpar aquest nom del nostre nomenclàtor.

Sóc partidari d’eliminar els noms de persones dels nostres carrers, jardins i places. Preferiria que els bategéssim amb noms de plantes i d’ocells, de muntanyes i de rius, de ciutats o de països. Però com que sé que això és pràcticament impossible, buscaria el nom d’algun científic que realment hagués introduït un avanç en el seu camp d’estudi per substituir al fantasiós Hahnemann; per exemple, Emmy Noether o Alan Turing, per no recular gaire en el temps.

Però deixo de banda aquestes batalles perdudes i passo a fets més concrets, perquè avui he anat a conèixer en viu els jardins esmentats; uns més en la col·lecció d’espais escassament verds i molt impersonals que voregen la part alta de l’avinguda de Sarrià i que estan dedicats entre d’altres a la pintora Olga Sacharof, el futbolista Ricard Zamora, l’escriptora Àngels Anglada, el doctor Castelló o el fundador de l’Español Àngel Rodríguez.

Els jardins del Dr. Samuel Hahnemann no són precisament un dels més petits d’aquests espais i en ells predomina un sorral central on destaquen dues de les mostres d’art (?) públic més aberrants de la ciutat (només prego perquè l’ajuntament no hi tingués res a veure i tot respongui a la iniciativa privada d’alguns homeòpates malèfics). La més acceptable de les dues, encara que només sigui per emparentar-la amb el gegantisme pop de Claes Oldenburg, és una píndola d’uns dos metres de diàmetre (o sigui un augment 2000x del típic medicament homeopàtic). A la cara A es pot contemplar el perfil en baix relleu d’un senyor que deu ser Hahnemann, tot i que me l’han afavorit amb bones dosis de photoshop escultòric. A la cara B es llegeix en forma circular, com un peix que es mossega la cua, el lema fonamental de l’homeopatia: «Simila similibus curentur». Els semblants guareixen els semblants o, com diuen en castellà, «un clavo saca a otro clavo».

La segona ofensa al bon gust és una estela rectangular que, vist el desgast del seu relleu frontal, ha de ser com a mínim babilònica. Representa un senyor vell, un pensionista o similar. A la part posterior, escrita amb una cal·ligrafia d’aficionat que fa adulta la «comic sans», ens assabentem que l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona es va fundar un segle després que Hahnemann parís l’invent i que el 1990 van celebrar aquí un «guateque» còsmic ple de llatinismes imbècils.

M’arrencaria els ulls per tal de no veure aquest 1990 en format de rellotge Seiko.