Nous camins de la memòria

Amb fúria d’animal, la que anomenaven Pagesa, un dia entre setmana, cap al migdia, va bramular per darrer cop. Corria amb una ferida al cor. Tres llobes l’empaitaven mortes de fam: pobresa, desesperació i bogeria. Volia atrapar la furgoneta de policia que s’emportava els seus tres darrers fills. Per un moment, tot just començar la cursa, va abastar el vehicle, va esgarrapar la carcassa amb les ungles, li va clavar un parell de cops, però al capdavall allò era més ràpid i va fugir carrers endins, i ella es va quedar sola, esperant les queixalades de les tres llobes. L’udol va trencar tots els vidres. Una nota llarga, estripada, de por i de ràbia.

D’aquesta forma tan tremenda s’inicia la primera part de «Traça un perímetre» de Cesc Martínez (Llibres Anagrama, novembre 2019) i ens prepara per un relat que sembla que bascularà entre l’al·legoria i el mite. Però, no; aviat es converteix en la història de quatre amics d’institut —l’Olga, el Boris, el Coix i el narrador— a l’extraradi d’una ciutat innominada, dedicats a passar el temps amb les coses típiques de tots els adolescents: les drogues, el sexe, la música, l’exploració dels edificis abandonats i les festes populars. Al barri també hi un delinqüent de capçalera, que els atraca però mai no els clava la navalla. D’ell s’explica una llarga anècdota que desemboca en la seva desaparició.

La segona part, o millor dit el segon moviment —perquè aquesta és una novel·la articulada en quatre moviments i tres interludis, com a indicador d’una estructura ben premeditada—, ens presenta un dels adolescents d’abans, ara adult, que intenta fer una entrevista a una artista conceptual, que barreja les seves obres amb els actes criminals. En el tercer moviment, que torna a iniciar-se en forma de rondalla animalista, amb un conclave de bèsties a les faldes de l’Hindu Kush, se’ns descriuen els grans moviments migratoris de persones que viatgen d’Àsia a Europa a mercè de les xarxes de traficants.

Només a la darrera part, que té lloc en un futur proper i distòpic, es revelen les claus que lliguen totes les històries precedents, unes claus que tenen molt a veure amb els relats personals que construïm per habitar-hi, en rebel·lió davant d’una societat que pretén controlar-nos l’ànima. De forma encertada (o no), m’ha fet pensar en el «Farenheit 451» de Bradbury; no diré més.

     —La veritat, Francesca, no entenc per què m’expliques tot això.
    Es van aturar. El camí continuava endavant seguint les feixes. La llum agafava aire i cantava a poc a poc.
    —Et puc preguntar una cosa? —va dir ella—. Per què et vas fer cineasta?
     —Per explicar històries.
    —Ha! Tothom vol explicar històries! Ens devem tenir per poca cosa si no sabem ser sense explicar-nos. Els animals, els salvatges, no en tenen cap necessitat. Els que ballen al voltant d’una foguera, els que tan sols caminen no pensen pas a explicar-se. Això ho fan els que es queden, els que tornen, els que aixequen parets, els que fugen i es busquen a si mateixos o a un parent llunyà.

Es percep que darrera de «Traça un perímetre» hi ha molta deliberació i moltes capes de significat que segurament premiaran el lector atent (i sobre tot les segones lectures); però malgrat una escriptura funcional a la qual no sabria posar-li cap pega, tot el que explica en primera instància, la part factual del relat, només m’ha interessat moderadament. Potser no tinc prou paciència per anar entomant anècdotes quasi inconnexes, a l’espera d’un sentit final que no acaba d’arribar.

Aconsellada per a gent més cerebral que jo (que ja és dir).