Pulp que vol dir pop

Ja sabíem per «Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya» que, amb l’excusa d’una novel·la històrica seriosa, a en Max Besora li agrada fer conya i no té cap por que el titllin de poca-solta. Amb «La musa fingida» (Males Herbes, març 2020) va un pas més enllà en el grau de bretolada i ho anuncia des d’una coberta que és tota una declaració d’intencions. Efectivament aquí Besora sembla homenatjar les novel·letes de quiosc des de l’erotisme impúdic de la mossa i l’esquer truculent que l’acompanya («LA VENJANÇA ÉS LA SEVA ÚNICA LLEI»), fins a les tipografies ràncies i els colors estridents, i de fet omple aquest llibre inclassificable amb el tipus de material bord propi de la literatura de gènere.

On es fa més evident és a la primera part (Benvingud@s a la Vall del Bronx!), un seguit de quinze monòlegs de personatges diversos —els membres d’una família, un hàmster saberut, un detectiu de la policia, una model que es nega a passar per beneita, un gosset de companyia…— units per experiències extremes que van del assetjament sexual a la conversió en zombie, de l’atac d’hirsutisme a la tortura. Cadascun dels monòlegs —escrits sense puntuació i amb les línies escapçades arbitràriament— és un exercici d’exploració dialectal sense prejudicis que volen imitar les veus d’una «xati» mexicana, d’un policia obsessionat pels números o d’una adolescent que destrossa l’ortografia.

      ola am dic isabel holofernes ting tredza anys el meu culó faborit és el blank i la meba marca de roba faborita és calbin clein el meu signe de l’uróscup és libra la mama sempre diu ke els libra soms sociaples però algo insegurs pro a
     mi en dona igual al ka digui ma mara la odiu a eia i al monstra del meu para numés astimo la meva yermana amanda tot i ka está taradíssima

Com ja es veu, predominen les ganes d’estripar-ho tot, encara que sigui recolzant-se en una pila de clixés i de figures canòniques de la sèrie B (o Z). Els millors moments són aquells en els que la imaginació de Besora desborda la convenció amb les seves ocurrències, com és el cas del hàmster mutant que profereix citacions animalistes de Kant o de Buda, o el de les carnisseres que defensen la gramàtica fins arribar a la sang.

La segona part, en forma de diàleg teatralitzat, fa aparèixer tots els personatges introduïts anteriorment i escenifica la venjança de Mandyjane contra la seva família. Una tercera part més breu presenta un interviu entre la protagonista i l’autor on es posa en solfa qui controla l’obra, si és l’escriptor o el seu personatge, una mena de Pirandello amb «bondage» inclòs.

Confesso que amb aquesta musa no m’ho he passat tan bé com amb en Joan Orpí, que he tingut la sensació que l’escriptor optava per la via del mínim esforç i que les seves poca-soltades sovint no transcendien el mínim nivell desitjable. Cert que hi ha algun moment graciós, que Besora se’n fot molt saludablement de la cultureta local i que «La musa fingida» conclou amb una pirueta metaliterària que mira d’elevar l’obra per damunt del divertiment; però encara així no sabria dir-vos cap a on pretenia anar.