Ja fa temps que «The Good Fight» va abandonar qualsevol pretensió de ser una sèrie convencional sobre advocats, per convertir-se en un comentari sarcàstic a l’actualitat política i social dels Estats Units, una tendència que l’arribada a la presidència de Donald Trump va acabar de segellar. Des de llavors, cada temporada ha esdevingut una mica més lliure i esbojarrada que les anteriors, sense parar gaire esment a la coherència, les convencions o les expectatives dels espectadors.
Per exemple, aquesta quarta, que s’ha estrenat entre abril i maig a Movistar+, consta només de set capítols (enlloc dels deu habituals) i el personatge de la neboda de Diane, que interpretava Rose Leslie, ha desaparegut sense més explicacions que les del final de la temporada anterior. Com és habitual es toquen molts temes d’aquells que ocupen les capçaleres dels diaris, com el controvertit suïcidi de Jeffrey Epstein o les campanyes de «Black Lives Matter», el que proporciona a «The Good Fight» un sorprenent do de l’oportunitat, tot i que caldrà veure com envellirà la sèrie quan aquest fets perdin vigència (tot i que desgraciadament els problemes de racisme policial no crec que s’arreglin d’un dia per l’altre).
En tot cas, si hi ha una cosa que no falta a cap dels capítols, és un excés de trames, algunes de les quals no es desenvolupen com es mereixerien. Hi ha una trama unificadora i conspiranoica que abasta tota la temporada, sobre un misteriós «Memo 618» que influeix sobre els veredictes dels jutges, quan entre les parts implicades intervenen personatges poderosos, que després de mantenir-nos en suspens durant sis capítols, te la resolen de qualsevol manera (a menys que ens la prolonguin a la cinquena temporada). Com sempre, hi ha una fusió amb un altre bufet (per què no s’estaran quiets, cadascú al seu despatx?), el que provoca inevitables conflictes de poder.
Mentre que Diane té algun moment divertit, cal dir que Lucca no té un paper gaire lluït i la seva presència sembla una advertència per no confraternitzar amb els ulta-milionaris. El pitjor que es pot dir d’aquesta quarta temporada de «The Good Fight» és que el millor episodi és el primer —un delirant exercici de política-ficció menys previsible del que caldria esperar—, i en canvi el final sembla precipitat i mancat de ganes.
Per exemple, aquesta quarta, que s’ha estrenat entre abril i maig a Movistar+, consta només de set capítols (enlloc dels deu habituals) i el personatge de la neboda de Diane, que interpretava Rose Leslie, ha desaparegut sense més explicacions que les del final de la temporada anterior. Com és habitual es toquen molts temes d’aquells que ocupen les capçaleres dels diaris, com el controvertit suïcidi de Jeffrey Epstein o les campanyes de «Black Lives Matter», el que proporciona a «The Good Fight» un sorprenent do de l’oportunitat, tot i que caldrà veure com envellirà la sèrie quan aquest fets perdin vigència (tot i que desgraciadament els problemes de racisme policial no crec que s’arreglin d’un dia per l’altre).
En tot cas, si hi ha una cosa que no falta a cap dels capítols, és un excés de trames, algunes de les quals no es desenvolupen com es mereixerien. Hi ha una trama unificadora i conspiranoica que abasta tota la temporada, sobre un misteriós «Memo 618» que influeix sobre els veredictes dels jutges, quan entre les parts implicades intervenen personatges poderosos, que després de mantenir-nos en suspens durant sis capítols, te la resolen de qualsevol manera (a menys que ens la prolonguin a la cinquena temporada). Com sempre, hi ha una fusió amb un altre bufet (per què no s’estaran quiets, cadascú al seu despatx?), el que provoca inevitables conflictes de poder.
Mentre que Diane té algun moment divertit, cal dir que Lucca no té un paper gaire lluït i la seva presència sembla una advertència per no confraternitzar amb els ulta-milionaris. El pitjor que es pot dir d’aquesta quarta temporada de «The Good Fight» és que el millor episodi és el primer —un delirant exercici de política-ficció menys previsible del que caldria esperar—, i en canvi el final sembla precipitat i mancat de ganes.
Es una d’aquelles sèrie que tinc a la llista de pendents però que no paren de colar-se sèries pel seu davant. Mira, per exemple ara ha sortit el bo d’en Saul
ResponEliminaNo ens deixen tranquils. Així no es pot treballar.
Elimina