«The Politician» (Netflix), la farsa política de Ryan Murphy sobre líders estudiantils a l’institut, em va deixar amb poques ganes de repetir; però la carn és dèbil i els set capítols de la segona temporada els he vist en un no res. Ara l’ambiciós Payton Hobart (Ben Platt) ha saltat a la política estatal i aspira a ser senador per Nova York competint amb la veterana Dede Standish (Judith Light) i la seva cap de campanya Hadassah Gold (Bette Midler). Curiosament l’equip de campanya de Payton és el mateix que tenia a l’institut, una colla nombrosa i indistingible de jovencells a qui és difícil prendre’s seriosament. De fet, totes les seves maniobres i estratagemes semblen més aviat les peripècies d’un grup de teatre aficionat.
De fet, no hi ha res a «The Politician» que suggereixi profunditat o reflexió: tot sona inconseqüent i superficial. Cada nou desenvolupament es presenta com si fos un esdeveniment crucial i als dos minuts ja s’ha oblidat. Hi ha, per exemple, el personatge de Gwyneth Paltrow, que a la primera temporada era només milionària i pintora diletant, però que ara té aspiracions polítiques i vol ser governadora de Califòrnia, cosa que aconsegueix amb la mateixa facilitat de qui compra unes cortines.
Suposo que la sèrie pretén ser una farsa sobre la política als Estats Units, però és tan desmanegada i tòpica, que no provoca cap interès. Hi ha un personatge que sembla una paròdia de Greta Thunberg, però no té gràcia ni mala llet i apareix tan diluïda com les crítiques a un cert ecologisme d’aparador. Els personatges més sexualment heterodoxes de la primera temporada han llimat les seves arestes i el més escandalós que se’ls acudeix als guionistes és presentar fins a quatre (quatre!) relacions de trio.
Payton Hobart no aconsegueix provocar cap adhesió, sempre fluctuant entre el cinisme ambiciós i la bondat de les intencions; i Ben Platt el representa de la forma menys carismàtica possible, només brillant quan li permeten cantar un parell de cançons al capítol final. De Paltrow, quan menys parlem millor, però és una pena que una diva del teatre com Light o una roba-escenes com Midler hagin de batallar amb papers tan desagraïts.
La temporada acaba apuntant cap a la carrera presidencial. Tot fos així de fàcil! Després d’aquesta catàstrofe prometo no dedicar ni un pensament més a «The Politician», encara que dubto molt que algú hagi quedat amb ganes de ressuscitar aquesta mòmia.
De fet, no hi ha res a «The Politician» que suggereixi profunditat o reflexió: tot sona inconseqüent i superficial. Cada nou desenvolupament es presenta com si fos un esdeveniment crucial i als dos minuts ja s’ha oblidat. Hi ha, per exemple, el personatge de Gwyneth Paltrow, que a la primera temporada era només milionària i pintora diletant, però que ara té aspiracions polítiques i vol ser governadora de Califòrnia, cosa que aconsegueix amb la mateixa facilitat de qui compra unes cortines.
Suposo que la sèrie pretén ser una farsa sobre la política als Estats Units, però és tan desmanegada i tòpica, que no provoca cap interès. Hi ha un personatge que sembla una paròdia de Greta Thunberg, però no té gràcia ni mala llet i apareix tan diluïda com les crítiques a un cert ecologisme d’aparador. Els personatges més sexualment heterodoxes de la primera temporada han llimat les seves arestes i el més escandalós que se’ls acudeix als guionistes és presentar fins a quatre (quatre!) relacions de trio.
Payton Hobart no aconsegueix provocar cap adhesió, sempre fluctuant entre el cinisme ambiciós i la bondat de les intencions; i Ben Platt el representa de la forma menys carismàtica possible, només brillant quan li permeten cantar un parell de cançons al capítol final. De Paltrow, quan menys parlem millor, però és una pena que una diva del teatre com Light o una roba-escenes com Midler hagin de batallar amb papers tan desagraïts.
La temporada acaba apuntant cap a la carrera presidencial. Tot fos així de fàcil! Després d’aquesta catàstrofe prometo no dedicar ni un pensament més a «The Politician», encara que dubto molt que algú hagi quedat amb ganes de ressuscitar aquesta mòmia.
No tenia intenció de mirar-la, però sempre fa gràcia veure com et carregues algun producte.
ResponEliminaUna mica sàdic, no?
Elimina