Amb els seus fundadors més enllà de l’edat de jubilació, calia trobar un relleu que prosseguís la tasca dels estudis Ghibli. El fill de Miyazaki no havia sortit gaire ben parat amb «Contes de Terramar» de 2006 i per «Arrietty» de 2010 es va confiar en el jove col·laborador (36 anys) Hiromasa Yonebayashi, que va debutar així en la direcció de llargmetratges. Els resultats foren notables, tant comercialment com artísticament, tot i que no assoleixen el plus de personalitat afegida que s’espera de la productora.
«Arrietty» es basa en una novel·la juvenil de Mary Norton, «The Borrowers» (1952), adaptada sovint al terreny audiovisual: abans de l’anime que va estrenar Ghibli el 2010, hi va haver dues pel·lícules i una sèrie de televisió amb actors de carn i os; posteriorment hi ha hagut un nou film de la BBC i està en marxa una sèrie animada de 52 capítols. Aquests «manllevadors» (perquè això és el que vol dir «borrower») són uns éssers diminuts que conviuen secretament amb els humans i són els responsables de totes les pèrdues domèstiques que patim. Si trobes a faltar algun petit objecte —una ploma, un didal, una navalla—, tingues per segur que algun «borrower» te l’ha pres per cobrir alguna necessitat. Es tracta la versió infantil del «Paràsits» de Bong Joon-Ho.
Al guió, en el qual va intervenir Miyazaki, es va eliminar l’ambientació britànica per convertir-la en japonesa, tot i que sense abusar del color local. Arrietty és una noia «borrower» que viu amb els seus pares al soterrani d’una casa de camp, a la qual arriba Sho, el net de la propietària, amb el propòsit de fer repòs abans d’una intervenció important. Els dos joves, de desigual grandària, es troben accidentalment i estableixen una relació que els infon confiança mútua (atès que l’enamorament queda fora de lloc per raons òbvies). Mentrestant, el món es confabula per fer la vida impossible als minúsculs «squatters».
«Arrietty» és un film de trama força convencional, almenys pels paràmetres que solen córrer a Ghibli, i fins i tot compta amb una figura antagonista (la minyona Haru), fet també inhabitual. La pulcritud visual, que llueix especialment a l’exuberant jardí i la decoració bigarrada de la llar lil·liputenca, potser es passa de «bonica». És, a més, una història d’incidències escasses i poc dramàtiques, narrada amb una tranquil·litat que frega el sopor. Els seus 95 minuts es fan decididament llargs. Sense tenir res que sigui específicament condemnable, aquest és un dels títols de Ghibli que menys m’han distret, i encara menys inquietat.
«Arrietty» es basa en una novel·la juvenil de Mary Norton, «The Borrowers» (1952), adaptada sovint al terreny audiovisual: abans de l’anime que va estrenar Ghibli el 2010, hi va haver dues pel·lícules i una sèrie de televisió amb actors de carn i os; posteriorment hi ha hagut un nou film de la BBC i està en marxa una sèrie animada de 52 capítols. Aquests «manllevadors» (perquè això és el que vol dir «borrower») són uns éssers diminuts que conviuen secretament amb els humans i són els responsables de totes les pèrdues domèstiques que patim. Si trobes a faltar algun petit objecte —una ploma, un didal, una navalla—, tingues per segur que algun «borrower» te l’ha pres per cobrir alguna necessitat. Es tracta la versió infantil del «Paràsits» de Bong Joon-Ho.
Al guió, en el qual va intervenir Miyazaki, es va eliminar l’ambientació britànica per convertir-la en japonesa, tot i que sense abusar del color local. Arrietty és una noia «borrower» que viu amb els seus pares al soterrani d’una casa de camp, a la qual arriba Sho, el net de la propietària, amb el propòsit de fer repòs abans d’una intervenció important. Els dos joves, de desigual grandària, es troben accidentalment i estableixen una relació que els infon confiança mútua (atès que l’enamorament queda fora de lloc per raons òbvies). Mentrestant, el món es confabula per fer la vida impossible als minúsculs «squatters».
«Arrietty» és un film de trama força convencional, almenys pels paràmetres que solen córrer a Ghibli, i fins i tot compta amb una figura antagonista (la minyona Haru), fet també inhabitual. La pulcritud visual, que llueix especialment a l’exuberant jardí i la decoració bigarrada de la llar lil·liputenca, potser es passa de «bonica». És, a més, una història d’incidències escasses i poc dramàtiques, narrada amb una tranquil·litat que frega el sopor. Els seus 95 minuts es fan decididament llargs. Sense tenir res que sigui específicament condemnable, aquest és un dels títols de Ghibli que menys m’han distret, i encara menys inquietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada