dilluns, 22 de juny de 2020

Ghibli (15): reparant el passat

Amb «El turó de les roselles» de 2011 Ghibli va aconseguir que un director que no fos ni Hanao Miyazaki ni Isao Takahata firmés un segon treball sota l’empara dels estudis. Aquesta promesa de continuïtat queda una mica devaluada pel fet que el reincident fos Gorō Miyazaki, el fill de l’amo i responsable de «Contes de Terramar», un dels títols menys estimats de la casa. En descàrrec de Miyazaki Jr. el seu segon intent en tasques de direcció, sense ser res de l’altre món, representa una evident passa endavant.

Umi Matsuzaki és una estudiant de batxillerat que, mentre la seva mare completa uns estudis de medicina als Estats Units, es responsabilitza del funcionament de la petita dispesa familiar. El vell casalot de fusta que alberga totes les activitats culturals i científiques de l’institut està en perill d’enderroc i Umi esdevé líder entre els estudiants d’un moviment per restaurar i salvar l’edifici. Ran de la campanya, comença a relacionar-se amb Shun Kazama, el redactor en cap del diari del centre, i com que al principi no s’entenen gens, és lògic que acabin enamorats.

Es tracta d’una història clàssica i perfectament innòcua sobre un grup juvenil i benintencionat, unit ens els seus esforços per una empresa lloable i altruista. Només a l’últim terç de la pel·lícula la trama s’embolica amb un conflicte de paternitats canviades tan summament envitricollat que fins i tot els novel·listes victorians menysprearien. Abans de culpar al director, caldrà aclarir que el guió és en part responsabilitat de Miyazaki Sr., cosa que demostra que ningú no és perfecte.

Visualment aquesta història no presenta cap tret especialment remarcable, però és francament més interessant en l’ambientació que en el disseny de personatges. L’acció s’esdevé a Yokohama l’any 1963 i les visions del seu port emboirat o l’arquitectura de fusta de principis de segle tenen el seu particular encant. Una excursió a Tòquio permet un curiós retrat de la metròpoli preparant-se per les olimpíades del 64. «El turó de les roselles» és un producte perfectament acceptable, però un espectador inadvertit difícilment l’identificaria amb un dels estudis d’animació més personals del planeta.


Cap comentari:

Publica un comentari