dimecres, 22 de juliol del 2020

Sitcom (6): retorn a les aules

«Community» és una «sitcom» de Dan Harmon, que es va emetre entre 2009 i 2015 durant sis temporades i que ara es pot repescar a Netflix. L’acció té lloc en un «community college», una institució educativa típicament americana que ocupa una posició intermèdia entre l’institut i la universitat. Per tant els seus protagonistes són un grup d’estudi del Community College de Greendale (un poble fictici de Colorado), format per una colla heterogènia de genteta de tots els orígens i edats, els quals malgrat tot acaben entenent-se força bé.

«Community» és una sèrie amb prou personalitat com per haver accedit a la categoria de «sèrie de culte», el que es pot considerar una altra forma de dir que no és un títol adequat per a tots els públics. Em consta, i ho he viscut en carn pròpia, que no tothom ha sigut capaç d’entendre a la primera els seus particulars encants, i en molts casos ha calgut la reincidència per no plantar-se després de dos episodis. També cal dir que aquesta sèrie no mostra plenament el seu potencial fins arribar a la segona temporada, o sigui que la persistència serà degudament premiada.

Dit això he de confessar que, després d’empassar-me tres temporades senceres, m’he hagut de rendir a l’evidència que aquest programa no està fet per a mi. I les raons són moltes, però la principal és que els personatges —el pal de paller de tota «sitcom»— o no em fan gràcia o em semblen repel·lents. Ja vaig exposar recentment la meva teoria que els actors i les actrius massa guapos no combinen bé amb la comèdia i això és el que trobo que passa amb Joe McHale i Gillian Jacobs. A Chevy Chase el trobo inaguantable; el fet que el seu personatge sigui arrogant, poc empàtic, masclista, homòfob i racista, no hauria de ser motiu suficient per detestar-lo —els personatges odiosos poden ser tota la sal d'una sèrie—, o sigui que he acabat pensant que tinc un problema de química amb ell. El mateix em passa amb Ken Jeong qui, apart de semblar-me un actor mediocre, el trobo visceralment repulsiu.

Podria salvar Danny Pudi i Donald Glover, emparellats per motius de guió, si no fossin la personificació d’una de les raons per la qual «Community» em resulta tan aliena, que és (per simplificar) la seva veneració per la cultura «nerd» (videoconsoles, jocs de rol, Star Wars, superherois, Doctor Who…) fins a nivells metalingüístics només aptes per conversos. Queden per tant Yvette Nicole Brown i, sobre tot, Alison Brie per defensar el pavelló de les bones comediants.

Encara tinc un altre problema amb la sèrie i és que la percebo obsessionada pel pànic homosexual. Abunden molt més del necessari les acusacions que es fan els uns als altres d’actuar com a gais i els aclariments que hom no és gai (encara que ho sembli). I llavors hi ha el personatge del degà que fa Jim Rash i que és un còctel estrident de tots els tòpics marietes. No sé perquè m’ofèn tant, ja que segons quina ploma la trobo summament divertida. ¿Serà potser perquè aquí el personatge l’han creat des de fora, tot superfície i cap vida interior? Compareu-lo amb Titus Andromedon (ja hi arribarem), aquest sí, gai, histriònic i tridimensional.

Per tot el que antecedeix, sol·licito no continuar veient «Community»; crec que ja m’he esforçat prou per aconseguir que m’agradi. Anar més enllà seria un sacrifici.

4 comentaris:

  1. Es la meva comèdia preferida d’aquest segle! Compte amb el què dius! Tot i que et compro en part la teoria dels actors guapos, al cap de pocs capítols els deixes de veure com una cara bonica i fins hi tot treuen profit de la seva fama com a guapos per fer-se autoparodia.
    Estic d’acord que Chevy Chase es el pitjor del grup, però no pateixis, a molta gent també li semblava i per això desapareix en la temporada quatre. També coincideixo que Ken Jeong es bastant fluix, lamentablement aquest no perd protagonisme.
    Danny Pudi i Donald Glover son els meus preferits! Serà que em trobo més còmode en aquest rotllo freak. I el personatge de Alison Brie també m’agrada molt.
    Per ser una “sitcom” es molt diferent, els capítols de les batalles de paintball son brutals, el capítol de les possibilitats alternatives al llençar un dau es fantàstic, el capítol del videojoc per l’herència d’en Pearce es molt original, el capítol de la investigació criminal del sabotatge del experiment està molt bé. El capítol de la lluita de fortins de coixins, una altra genialitat. La partida de Dungeon & Dragons també està bé. Tots els homenatges que fan a diferents sèries i pel·lícules es una meravella, no paren de fer referències constants.

    Però bé, si has vist 3 temporades i no fa per tu estàs més que disculpat per abandonar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots els exemples de bons capítols que em poses no podrien ser més "nerd", o sigui que vens a les meves.

      Elimina
  2. Dit sigui d'inici que tot el que dius és cert. Com sempre, analitzes bé les sèries o qualsevol altre entreteniment, aquest cop no és l'excepció. Ara bé, jo he de reconèixer que m'ho passava molt bé amb la sèrie. Molts tòpics, costa una mica d'entrar, però em feia riure, són tan esbojarrats que no es pot evitar. I els capítols temàtics, almenys alguns, són magistrals. Comparteixo idea sobre en Pearce, se suposa que és un provocador perquè té idees molt retrògrades i les defensa, però acaba sent això, un retrògrad i prou. Sobre preferències, el meu cor està en l'Ahmed i l'Annie. Per si un cas t'ho repensessis i volguessis continuar, no et diré una cosa que passa més endavant que per mi va desembocar en una conclusió sorprenent. Hi ha un personatge que no em deia massa, ni em feia especial gràcia ni res. A partir de la cinquena temporada (diria), la sèrie comença a perdre força, i penso que aquest personatge hi té molt a veure. Jo em vaig empassar les 6 temporades a gran velocitat, un capítol rere l'altre, tot i que cap el final fluixejava. En guardo tan bon record que fa poc vam fer un intent amb la companya, si a ella li feia gràcia jo estava disposat a tornar-la a mirar. Però no va anar bé la cosa, ni li vam donar l'oportunitat de convèncer. Només mirant la cara a la companya també es veia que no era per ella, així que almenys de moment, un segon visionat de Community haurà d'esperar. Per cert, em sembla que la sèrie va ser una recomanació d'en Pons. De vegades li faig cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ja sabia, i en Pons m'ho confirma, que és una de les seves sèries favorites. Jo no crec que insisteixi: si una cosa no et fa gràcia, tampoc s'acaba el món. No tot és per a tothom, i per això existeixen els gustos.

      Elimina