Claudette (1)

Va ser mirant dues comèdies clàssiques de Hollywood («The Palm Beach Story» i «Midnight») que vaig adonar-me com m’agrada l’actriu Claudette Colbert, actualment força oblidada fora de la cinefília més militant. Nascuda als afores de París el 1903 i morta 92 anys més tard, després de seixanta-dos anys de carrera que desenvolupà quasi sempre a Hollywood, aquesta francesa fou una de les actrius més ben pagades a les dècades dels 30 i els 40. De cara rodona, boca de pinyó i celles que semblaven dibuixades, Colbert contrastava una falsa aparença menuda amb una gran capacitat per mostrar autoritat. Les seves dones fortes i independents eren ideals per protagonitzar comèdies sornegueres, on ella sempre semblava tenir un acudit a flor de llavis, acudit que no tenia cap intenció d’explicar.

Decidit a revisar la seva filmografia, el primer que he trobat és «The Smiling Lieutenant» («El teniente seductor» a Espanya), una opereta de 1931 dirigida pel gran Ernst Lubitsch al servei del jovial Maurice Chevalier. En una Viena de conte de fades un militar trapella (Chevalier) es fica en problemes quan insulta sense voler una princesa que està en visita oficial (Miriam Hopkins). Colbert fa de violinista d’una orquestra de senyoretes, veritable amor del tinent. Li toca cantar alguna cançó i ja es nota que no és lo seu; però, a banda d’això, ja demostra bones maneres de comedianta. El film sencer és una anacrònica delícia, on Lubitsch treu or de la permissivitat de l’època amb dobles sentits completament procaços (el llum que s’encén i després s’apaga per visualitzar un coit), moltes portes que s’obren i es tanquen i una cançó dedicada a la roba interior femenina.

«The Sign of the Cross» («Bajo el signo de la cruz») de 1932 té la trama d’un pseudo «Quo Vadis» i és la mostra arquetípica de les virtuts i defectes del seu director Cecil B. DeMille. Les seves dues hores pesen bastant, sobre tot quan es dediquen als tediosos amors del prefecte Marcus Superbus (Fredric March) i la bleda cristiana Mercia (Elissa Landi). Però la funció s’anima d’allò més al principi i al final. Primer, amb el vivaç incendi de la ciutat de Roma, que permet al Neró interpretat per Charles Laughton lluir-se en mode «reina desfermada»; després, amb els jocs del circ on, apart d’espectaculars escenes de masses, hi ha de tot el que es pot demanar en aquesta classe d’espectacles: gladiadors, púgils, baralla de nans, verges seminues devorades per caimans, ossos, goril·les, toros i cristians, és clar, compartint l’arena amb els lleons. Colbert té aquí un paper més aviat decoratiu d’emperadriu consort, però el seu bany en llet de burra és inoblidable.

«It Happened One Night» («Va succeir una nit») de 1934 és un cim indiscutible que va dirigir Frank Capra, quan encara no es dedicava a alliçonar el públic (a menys que el missatge del film sigui que l’amor no es pot comprar amb diners). La rica hereva Ellen Andrews (Colbert) fuig del iot del seu pare per reunir-se amb el caçafortunes del que està enamorada. Diverses circumstàncies l’obliguen a compartir un accidentat viatge a Nova York amb el periodista Peter Warne (Clark Gable) amb conseqüències que es veuen venir de lluny. La pel·lícula és una combinació irresistible de comèdia esbojarrada i comèdia romàntica, que es beneficia a més de la franquesa sexual prèvia al codi Hayes. L’escena en la que Colbert ensenya la cuixa per fer autoestop, es consideraria inapropiada un any més tard. En un to més personal, era una de les pel·lícules favorites del meu pare. Li feia molta gràcia el gag de les trompetes de Jericó.