El prolífic François Ozon sol exhibir una saludable varietat estilística, però a totes les seves obres no hi falta un element d’heterodòxia sexual. Vist el cartell i les fotografies es diria que la seva darrera pel·lícula «Été 85» («Estiu del 85») és una agradable i nostàlgica cinta sobre un idil·li estival entre adolescents. Per desmentir-ho, en els primers minuts un dels dos nois protagonistes ens anuncia que l’altre noi morirà abans que acabin les vacances. La intriga augmenta quan l’acció es desdobla amb la introducció d’una investigació policial amb abundor de cares serioses i amenaces de llargues condemnes a presó.
De fet, permeteu-me el mig espoiler, es tracta d’un miserable engany: a l’hora de la veritat el suposat crim queda reduït a un delicte molt menor i la trama es redueix en el fons a l’idil·li que ja havíem imaginat al principi. Poca cosa queda doncs: uns bonics paisatges de la costa normanda, un parell de xicots atractius i les gracioses intervencions de Valeria Bruni Tedeschi. El film es basa en una novel·la i no puc imaginar-me-la més avorrida. Tampoc he entès la necessitat que passi durant l’estiu del 85, encara que l’«In Between Days» de The Cure és el millor que té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada