Tal com érem (o no)

L’estrena el 14 d’abril de 1968 de l’obra «The Boys in the Band» de Mart Crowley   provocà una petita revolució a l’Off-Broadway de l’època pel fet que es tractava de la primera peça on tots els personatges eren homosexuals i se’ls mostrava actuant sense filtres en una festa d’aniversari molt carregada d’alcohol. L’èxit fou immediat i l’obra no trigà a expandir-se per tots els teatres d’occident, no tant per les bondats de la seva dramatúrgia com per l’espectacle morbós que implicava veure en escena nou marietes arquetípics i desinhibits. Ja en el seu moment, els espectadors més conscienciats lamentaren que el drama donés una visió tan negativa i depriment de l’homosexualitat, ja que totes les interrelacions que s’hi mostraven estaven regides per l’agressivitat i l’auto-odi. Crowley, obertament homosexual (i amiguíssim de Nathalie Wood), s’escudà per defensar la crueltat de la peça en les seves pròpies experiències al món de la faràndula a Nova York i a Hollywood.

Malgrat les crítiques (o gràcies a elles) «The Boys in the Band» prosseguí la seva carrera d’èxits que es materialitzà en una claustrofòbica versió filmada l’any 1970. La protagonitzaren els mateixos actors (poc coneguts) que l’estrenaren al teatre i la dirigí William Friedkin, poc abans de fer-se famós amb «The French Connection» i «The Exorcist». El film tingué una acollida cautelosament tèbia, com correspon a una temàtica poc usual per l’època, però sembla ser que el seu director encara el contempla amb gran estima.

El 2018 l’obra es reestrenà a Broadway amb un elenc d’actors molt més coneguts i, a més, tots ells obertament homosexuals. Aquesta és la versió que, convenientment adaptada i dirigida per Joe Mantello, acaba d’aterrar a Netflix. L’atractiu popular del seu repartiment queda fora de dubte: Jim Parsons («The Big Bang Theory»), Zachary Quinto («Heroes», «Star Trek»), Matt Boomer («Magic Mike», «American Horror Story»), Andrew Rannells («Girls») o Charlie Carver («Desperate Housewives», «Ratched»). Més discutible és el paper que una obra com aquesta —farcida d’homosexuals neuròtics, viperins i definitivament gens exemplars— pot fer en els temps presents nominalment més il·lustrats. El més raonable seria prendre-s’ho com una crònica de costums cenyida a un moment concret, tot i que el retrat que fa «The Boys in the Band» de la Nova York de 1968 sembla més histriònica que veraç.

Potser és Zachary Quinto com a Harold —jueu no gaire atractiu, conscient del poc afavoridor pas dels anys, emporrat per ofegar les seves inseguretats— el membre més brillant de la funció, tot i que sigui Michael el protagonista «de facto». Però Jim Parsons, que no és que ho faci malament, ha de carregar amb aquell rostre que convida ben poc a l’empatia. Amb tot és una peça que encara funciona bé i que, en general, està interpretada amb competència. Recomanable amb moderació.