Què fem amb els vells?

Leo McCarey va ser un sòlid professional de l’època daurada de Hollywood, recordat sobre tot per la comèdia romàntica «Tu i jo», que va filmar dues vegades al llarg de la seva carrera i que va inspirar «Sleepless in Seattle» de Nora Ephron, per les comèdies religioses «Seguint el meu camí» i «Les campanes de Santa Maria» amb Bing Crosby fent de capellà i molt especialment per «Duck Soup», la millor pel·lícula dels Germans Marx, tot i que amb una troupe tan anàrquica com la seva el concepte de direcció s’hauria de posar entre cometes.

De totes maneres, la favorita del director i una obra mestra mig desconeguda (o de la que no se’n parla prou) va ser «Make Way for Tomorrow» (Deixeu pas al demà) de 1937, una modesta història familiar amb guió de Viña Delmar (coi, quin portent de nom!) Barkley i Lucy Cooper són un vell matrimoni que perd la seva casa de tota la vida per un problema d’insolvència. Reuneixen quatre dels seus fills (el cinquè viu a Califòrnia) per exposar el problema i, mentre no troben una solució definitiva, el pare se’n va a viure amb una filla i la mare amb el fill gran. Malgrat la bona disposició dels vells, la convivència no acaba de rutllar. Finalment els fills s’ho fan venir bé per enviar el pare (per motius de salut) amb la filla californiana, mentre que a la mare la ingressen a una residència.

La meravellosa mitja hora final del film està dedicada exclusivament a la jornada que passen els dos iaios a la ciutat el dia de la seva separació que probablement serà definitiva. El vell matrimoni de 50 anys reviu la seva lluna de mel i es deixa mimar per l’amabilitat dels estranys que troben al seu pas. És un moment devastador que fàcilment podria caure en el melodrama més excessiu, però que McCarey tracta amb púdica sobrietat. Els veritables responsables però de fer-nos arribar tota l’emoció i la complicitat que sol acompanyar un llarg matrimoni feliç són els actors, Victor Moore i Beulah Bondi. Bondi, que es va passar tota la carrera fent papers de vella, aquí està molt convincent, tot i que només tenia 48 anys (Thomas Mitchell, que feia del seu fill, en tenia 45).

«Make Way for Tomorrow» és una de les coses més tristes, boniques i depriments que he vist mai —Orson Welles deia que faria plorar una pedra—, i també de les més gloriosament humanes. Malgrat tot la seva tristor, és la pròpia de la vida, i en darrer terme la sensació que queda és més reconfortant que desoladora.

El llegat de «Make Way for Tomorrow» ha sigut especialment fructífer, amb menció d’honor a «Històries de Tòquio», l’obra mestra de Yasujiro Ozu, però també el film indi «Baghban» de 2003 i la versió gai «Love is Strange» que va filmar Ira Sachs el 2014.