Memòries d’ultratomba

 

En el segle XIX, el segle clàssic de la novel·la, la majoria de nacions poden presumir d’un, dos o tres exponents cabdals de l’art; noms com els de Tolstoi i Dovstoievski, Balzac, Stehdhal i Flaubert, Dickens, Eça de Queiroz, Galdós o Clarín… De tots ells, el més extraordinari per insòlit és el que li va tocar al Brasil, en Machado de Assis, un mestís de Rio de Janeiro que va viure entre 1839 i 1908 i que va escriure la raresa absoluta que són les «Memòries pòstumes de Brás Cubas» (1881) (Quaderns Crema, desembre de 2001). A diferència de Chateaubriand, que les seves «Memòries d’ultratomba» les va escriure en vida i després se les va reservar perquè les publiquessin quan fos difunt, les de Brás Cubas són pòstumes de debò, perquè han estat escrites amb el protagonista ja traspassat. Perquè no quedi cap dubte, el llibre comença amb la següent dedicatòria:

AL CUC

QUE

PRIMER VA ROSSEGAR LES FREDES CARNS

DEL MEU CADÀVER

DEDICO

COM A NOSTÀLGIC RECORDATORI

AQUESTES

MEMÒRIES PÒSTUMES

I ja admet l’autor al pròleg: «És una obra de difunt. L’he escrita amb la ploma de la facècia i la tinta de la melancolia, i no és difícil preveure què pot sortir d’aquest connubi. D’altra banda la gent seriosa hi trobarà una aparença de simple novel·la, mentre que la gent frívola no es trobarà amb la novel·la  que està acostumada; de manera que no comptarà ni amb l’estima dels seriosos ni amb l’amor dels frívols, que són les dues columnes màximes de l’opinió pública.» 

Les memòries comencen precisament pel final, per la mort del personatge, tot i que aviat es redrecen i prenen un ordre més convencional: naixement, infantesa, estudis, amors… L’avantatge de narrar-les des de l’altre món rau en que Brás es pot permetre riure-se’n sense conseqüències tant del mort com de qui el vetlla. No obligat per cap pacte tàcit amb el lector, el memorialista explica només el que li ve de gust i se salta els episodis que no l’interessen, o no li convenen. Per tant no espereu aquí ni continuïtat, ni un pla general de l’obra, ja que tot està presidit per l’arbitrarietat i per un cert aire d’improvisació. No us estranyi doncs que, en acabar un capítol, Brás Cubas comenci el següent afirmant que el capítol anterior potser sobrava.

Malgrat tot, sota aquest aparent desordre lúdic, la novel·la encara té temps d’oferir-nos informació sobre el Brasil Imperial i el seu clima polític, sobre l’esclavatge, la vida quotidiana de la burgesia de Rio, l’estat de les arts i els costums amorosos. I tot amb un estil libèrrim, que s’enfronta a les convencions i interpel·la directament el lector com poques obres ho havien fet abans. Vegeu, per exemple, com en Brás Cubas parla de la Virgília, la que seria el gran amor de la seva vida: 

No diré que ja posseís la primacia de la bellesa entre les noies de l’època, perquè això no és una novel·la on l’autor oripella la realitat i tanca els ulls a les pigues i als grans; ara bé, amb això tampoc vull dir que a ella li enlletgís el rostre cap piga ni cap gra; de cap manera. Era agraciada, alegre, acabada de sortir de les mans de la naturalesa, plena d’aquell encís, efímer i etern, que l’individu transmet a un altre individu per als propòsits secrets de la procreació. La Virgília era això, i era de pell blanca, molt blanca, presumida, ignorant, pueril, plena d’impulsos misteriosos; amb molta mandra i una mica de devoció (devoció, o potser por; jo diria que por).

Aquí té el lector, en quatre ratlles, el retrat físic i moral de la persona que temps a venir tindria tanta influència en la meva vida; era allò amb setze anys. Tu que em llegeixes, si encara ets viva quan aquestes pàgines surtin a la llum… Tu que em llegeixes, Virgília estimada, ¿no perceps la diferència entre el llenguatge d’avui i el que primer vaig fer servir quan et vaig conèixer? Creu que era tan sincer aleshores com ara; la mort no m’ha tornat rondinós ni injust.

Defugiran de «Memòries pòstumes de Brás Cubas» els lectors més convencionals, que busquin arguments ben travats i trames tancades, però aquest llibre digressori i singular, fill reconegut del «Tristram Shandy de Sterne, és un joiós experiment que prefigura moltes de les modernitats del segle XX. La traducció de Xavier Pàmies és, faltaria més, excel·lent.