Crisi? Quina crisi?

Des que es va estrenar a Amazon ara fa quatre anys, la sèrie «Crisi en sis escenes» de Woody Allen va rebre totes les clatellades del món. Aparentment no va agradar a ningú, com ho testimonia el 18% d’aprovació del que gaudeix(?) a Rotten Tomatoes. I això que va sortir a la llum quan encara no havia esclatat ni l’escàndol Weinstein ni el moviment «#metoo», no vull pensar quina recepció hauria tingut dos anys més tard, quan van ser reviscolades les velles acusacions de Mia Farrow.

Però és realment tan dolenta la sèrie? Jo diria que no, que sense ser gran cosa es deixa mirar. Potser el seu problema principal és que parteix d’una situació única que és insuficient per omplir els sis capítols de mitja hora. Som als revolucionats anys 60, el publicista Sidney Munsinger (Woody Allen) i la seva esposa psicòloga (Elaine May) acullen amb reticència a la seva casa dels afores de Nova York a la beatnik radical Lennie Dale (Miley Cyrus). La convivència és problemàtica i capgira la vida del vell matrimoni i la d’un jove, fill d’uns amics, que també s’hi està allotjat.

Per suplir la falta d’argument, els diàlegs s’allarguen més minuts del que és necessari fins a semblar inacabables. Aquest efecte és especialment greu en els soporífers primers capítols i, per fortuna, s’arregla força en el desenllaç. Una altra cosa que no m’ha convençut gaire és la inclusió de Miley Cyrus, a qui trobo que el paper de revolucionària no li va. Però la sèrie, encara així, conté bones rèpliques còmiques, alguna situació francament hilarant (com la del club de lectura sobre el Llibre Vermell de Mao) i representa l’última oportunitat fins el moment de veure actuar Allen en pantalla.