El cinema no és el que era

Shawn, Gershon, Garrel i Sert

Woody Allen em comença a fer patir una mica. Empestat per a gran part dels seus companys de professió per motius més d’aparador que no pas de consistència real, s’ha vist obligat a continuar treballant allà on bonament l’accepten. En el cas de «Rifkin’s Festival», el seu darrer film, el patrocini l’ha trobat en la coproducció hispano-italiana, mentre que per a la interpretació ha hagut de confiar en actors americans de segona línia (Gena Gershon, Steve Guttenberg) o en estrelles europees (Louis Garrel, Sergi López, Elena Anaya, Christoph Waltz). Fins i tot per dissenyar el cartell ha calgut acudir al talent local de Jordi Labanda.

El festival del títol és el de cinema de Sant Sebastià, on Rifkin (Wallace Shawn), teòric cinematogràfic aspirant a novel·lista acudeix en companyia de la seva esposa relacions públiques (Gershon). Mentre ella flirteja amb un pretensiós director francès (Garrel), ell —en mode «alter ego» d’Allen— lamenta la deriva frívola del cinema actual, es deixa caure en la hipocondria i se sent atret per la cardiòloga Anaya. Res gaire substancial en definitiva, narrat a més amb total absència de ritme. Per il·lustrar la convicció de Rifkin que el cinema d’ara no té res a pelar davant dels clàssics d’antany, s’insereixen unes recreacions matusseres d’escenes de Fellini, Buñuel, Bergman o Welles en rigorós blanc i negre.

El que no pot dissimular «Rifkin’s Festival» és la seva condició de propaganda promocional: no hi ha escena on algun personatge no afirmi que el festival és meravellós, que San Sebastián és molt bonica i que es menja de conya. Per arrodonir l’efecte, Vittorio Storaro ho fotografia tots amb colors càlids i gairebé caribenys. No em queixaré, el nivell general és inofensiu i no pas desagradable: com a distracció de jubilat i per a jubilats, ja està bé.