Marxa fúnebre

Recordo que la lectura fa poc més de quaranta anys de «Mentre agonitzo» de William Faulkner («As I Lay Dying» en l’original de 1930) em va causar una viva impressió, tant per la poderosa història que s’hi narrava, com per la particular forma com estava narrada. Per a un lector poc bregat, com era jo en aquell moment, el relat coral de 15 personatges diferents, fragmentat en 59 capítols de llargada irregular, em semblava d’una novetat plena de possibilitats. Per això la revisió plantejada pel meu club de lectura, ara basada en la nova versió d’Edicions de 1984 i titulada «Mentre em moria», no em podia venir més de gust. I certament el plaer de l’experiència s’ha repetit, tot i que amb una inevitable disminució de la novetat.

La novel·la va de l’agonia i mort de l’Addie, la matriarca de la família camperola dels Bundren, i el posterior trasllat del cadàver a la seva població natal de Jefferson (Mississippi), on havia expressat el desig de ser enterrada. El viatge dura nou dies i està farcit de tota mena de calamitats —riuades catastròfiques, mules ofegades, incendi, fractura òssia, gangrena, enfolliment sobtat…—, fins a uns extrems tan exagerats que es diria que «Mentre em moria» és la mare de tots els drames rurals. Afortunadament aquest desori tràgic (on també hi apareixen voltors, un fill il·legítim i un embaràs adolescent) queda esmorteït per un desenllaç d’un pragmatisme gairebé còmic.

Com ja he dit, cada capítol és explicat per un narrador diferent, cadascun amb el seu estil particular de discurs. Habitualment són els personatges de fora de la família—els veïns Cora i Tull, el doctor Peabody, el pastor…— els que aporten els monòlegs més estrictament informatius. En canvi els Bundren —pare, mare, i cinc fills— tenen veus més particulars, visionàries, incoherents, que s’acosten sovint al que s’anomena el corrent de la consciència. Cash, el fill gran, sembla obsedit pel bricolatge i s’expressa sovint amb algoritmes; mentre que en Vardaman, el fill petit, diu unes coses que fan de dubtar del seu enteniment. El que més intervé és Darl, el fill segon, qui presenta un llenguatge més elaborat i ens condueix al llarg de tota la trama, malgrat que va perdent el seny gradualment. El més curiós és que de vegades explica fets en present, tot i que ell no podia conèixer-los per estar absent. Encara que més estrany és el capítol en el que parla la mare difunta.

L’edició de 2019 de la novel·la, la titulada «Mentre em moria», l’ha traduïda Esther Tallada, una traductora d’excel·lent reputació, a qui no li negaré la precisió de les solucions lèxiques, encara que de vegades dificulten la fluïdesa de la lectura. Potser diré una barbaritat, però en alguns moments he trobat a faltar la més planera traducció de R. Folch i Camarasa, que el 1968 va titular el llibre «Mentre agonitzo». Per a mi és més entenedor «llampeguejant» que «llambrant», «onades» que «bufolles», «posar-se dret» que «alzinar-se» o «material amb que havien estat tapades les escletxes» que «beurada»; però no negaré que llegint l’opció Tallada en sortirem segurament més savis. Més discutible em sembla que introdueixi girs dialectals («ontes», «vegilar», «allavores»…) en un text que Faulkner va escriure en un anglès força estàndard. I diria que l’expressió «en el temps de dir un credo» és poc apropiada pel «Deep South».

Punyeteries de les meves a banda, «Mentre em moria» és una de les grans novel·les del segle XX, molt més accessible del que la reputació de Faulkner augura, i quasi obligada per qui vulgui familiaritzar-se amb els clàssics moderns.