Rebequeries

 

Gràcies a èxits indiscutibles com «The 39 Steps/Els 39 graons» (1935) o «The Lady Vanishes/Alarma al tren exprés» (1938), Alfred Hitchcock era a finals de la dècada dels 30 un dels cineastes més populars del planeta. Fou llavors, el març de 1939, quan el megalomaníac productor David O. Selznick va atraure el matrimoni Hitchcock a Hollywood amb l’esquer d’un contracte per a rodar set pel·lícules. La primera d’elles fou «Rebecca» (1940), basada en un best-seller recent (1938) de Daphne du Maurier [el darrer film de Hitchcok en territori britànic, i un dels pitjor considerats de la seva carrera, havia sigut precisament «Jamaica Inn», a partir d’un altre llibre de du Maurier] i, malgrat les pèssimes relacions amb el productor, fou un èxit colossal i aconseguí l’Oscar de l’any a la millor pel·lícula, un premi que no va obtenir mai més cap altra obra del director.

Les raons de l’èxit de «Rebecca» no són difícils d’entendre, començant per una història que combina a la perfecció el conte gòtic amb una relació amorosa turmentada, una protagonista anònima i confosa que comparteix el punt de vista desorientat de l’espectador, i sobre tot l’aclaparadora absència d’aquesta Rebecca, que esdevé l’autèntica protagonista encara que no en preservem cap imatge. Per descomptat la producció fou tan luxosa com els diners permetien i Hitchcok aprofità totes les lliçons apreses del cinema expressionista per reflectir una atmosfera exquisidament opressiva dins del casalot de Manderley. Poques pegues s’hi poden posar al bell tenebrós que compongué Laurence Olivier, ni a la pusil·lànime «Segona senyora de Winter» de Joan Fontaine, però la presència més memorable del film recau en la majordoma Mrs. Danvers immortalitzada per Judith Anderson.

Apart de ser un clàssic, en l’actualitat plenament integrat en el canon, «Rebecca» també fou un èxit popular d’aquells irresistibles que acaben impregnant la parla popular. I no només per la lleugera peça d’abric, la «rebeca» que vestia Joan Fontaine a les primeres escenes de la pel·lícula, sinó pel personatge de la senyora Danvers, que esdevingué el patró pel que es mesuraven tots els comportaments amargs i sinistres en les dècades posteriors a l’estrena.

Amb la subtilesa de piconadora que sovint la caracteritza, la plataforma Netflix acaba d’estrenar una nova versió de «Rebecca» dirigida incomprensiblement per Ben Wheatley. Empro aquest adjectiu, perquè fins ara Wheatley havia sigut un director de forta personalitat i obra agressivament incòmoda. Així ho eren al menys «Sightseers» de 2012, sobre les vacances d’uns assassins en sèrie, o «High-Rise» de 2015, cruel adaptació d’una distopia urbana de Ballard. Aquesta «Rebecca» en canvi, és el producte més impersonal que hom pugui imaginar i la seva única excusa per existir és una suposada fidelitat més gran a la novel·la de Daphne du Maurier.

La producció és desmesuradament luxosa, això sí que no es pot negar, i d’una lluminositat i una paleta cromàtica que foragita qualsevol element de misteri i horror que es volgués evocar. Això és especialment escandalós a les escenes inicials a Montecarlo, on excessos com el tern de color mostassa de Maxim de Winter (com pot ser un aristòcrata que es vesteixi dos dies seguits amb la mateixa roba?) o el seu Bentley de color daurat, distreuen de tal manera l’espectador que li fan perdre el fil. Les coses milloren una mica quan l’acció es desplaça a Manderley, encara que per la seva colossal grandària sembli la germana gran de Downton Abbey.

El que no hi ha manera de salvar són els actors protagonistes. Lily James em sol agradar, però té un aire massa despert per interpretar l’esporuguida segona senyora de Winter. I la seva química amb Maxim és nul·la, cosa comprensible, ja que Armie Hammer és tan bell com inexpressiu, un tros de carn americana per interpretar un noble anglès. L’única figura salvable, i l’única raó decent per mirar aquesta versió, és la presència de Kristin Scott Thomas com a senyora Danvers. El seu treball és molt diferent del de Judith Anderson i, on aquesta suggeria una subtil veneració de caire lèsbic, la Scott Thomas opta per una activa discriminació classista que glaça amb cada mirada.

Disposat a rescabalar-me de la visió tan decebedora de Wheatley, aquest matí he tornat a Manderley, és a dir, he tornat a veure la versió de Hitchcock, fet que m’ha confirmat dues coses: que la versió recent és pitjor del que creia i que l’antiga és encara millor del que recordava. Ja des de l’inici, l’evident maqueta de Manderley que passa màgicament d’edifici habitat a runa cremada, és mil vegades més suggeridor que el muntatge digital modern. El guió de 1940 és ple de detalls de geni, com el deliciós suspens que es produeix quan la jove protagonista ha de marxar de l’hotel i tem no poder acomiadar-se de Maxim, o la simplificació d’un desenllaç que a la versió de Wheatley és embolicada i inacabable. No voldria fer més sang amb els actors, però caldrà afegir George Sanders —que domina totes les escenes finals—, o Florence Bates i Gladys Cooper, a les grans presències virtuoses de l’original. I pel que fa a l’admirable Anderson, sorprèn la seva contenció i la impressió tan duradora que deixa amb una presència relativament breu en pantalla.

Enlloc la diferència és més flagrant que en les escenes finals de les dues versions. A la nova, després d’un asèptic suïcidi passat per aigua de la senyora Danvers, la feliç parella apareix en lúbrica abraçada en un hotel oriental que sembla tret d’«El pacient anglès 2». A l’obra mestra de Hitchcock la majordoma perdia la vida sepultada per unes bigues ardents, mentre que l’últim pla es reservava a una camisa de dormir amb el monograma «R», dipositada sobre el coixí, i a punt de ser devorada per les flames. O com, en vuitanta anys hem passat de la màgia del conte gòtic a la publicitat de colònia per a homes.