diumenge, 4 d’octubre de 2020

L’hivern del patriarca

 


«Falling» significa el debut en la direcció cinematogràfica del per tantes coses admirable Viggo Mortensen (aquí també guionista, protagonista i compositor (i intèrpret al piano) de la banda sonora). És la història de WIllis Peterson (Lance Henriksen), un vell granger que comença a mostrar signes de demència, fet que empeny el seu fill John (Viggo Mortensen) a traslladar-lo a Los Angeles, perquè visqui prop seu i del seu marit Eric (Terry Chen). Willis és un home irascible, homòfob, racista, sexista i ultradretà que no perd ocasió durant les vint-i-quatre hores del dia de fer la vida impossible a tothom que té a prop. Una sèrie de «flash-backs» de la seva vida anterior demostren que les carallotades de Willis ja venen de lluny. El seu fill entoma aquesta actitud amb estoïcisme digne d’un sant i màrtir durant les dues hores que dura la pel·lícula i només es rebota un moment cap al final en el que vol ser el clímax del drama.


No cal dir que el monòton espectacle d’un home vell insultant i humiliant els seus familiars més propers no té res d’agradable ni d’exemplar. I l’excusa del seu estat de decadència física i mental difícilment el fa perdonable, quan hi veus tanta contumàcia i un nul penediment. «Falling» conté doncs una situació única, en la qual ni un sol dels personatges modifica la seva forma d’actuar, un tipus de film del que no sé justificar l’existència. Cert que Mortensen, que dedica la cinta als seus germans i que s’ha avingut a protagonitzar-la per facilitar-ne el finançament, ha confessat que aquest és un projecte molt personal i molt proper a experiències que ha viscut; però no em basta la veracitat d’una situació per sostenir tot un projecte.


Queda la interpretació de Henriksen —etern secundari en pel·lícules d’acció, horror i ciència ficció—, que aquí es pot esplaiar a cor que vols, amb tota l’exageració biliosa que requereix el paper. Mortensen exhibeix el seu habitual carisma sobri i la breu intervenció de Laura Linney (com la seva germana) és potser el més proper a un ésser humà comprensible que trobareu al film. Molt graciós David Cronenberg, amb el que Viggo ha treballat en tres ocasions, fent un tacte rectal.

Cap comentari:

Publica un comentari