Un jove prometedor

«Nicholas Nickleby» o «La vida i aventures de Nicholas Nickleby» (1838 - 1839) fou la tercera novel·la de Charles Dickens i el seu tercer èxit consecutiu de públic, tot i que la posteritat no ha sigut tan generosa amb ella com amb les seves predecessores. Mancada de la cordial humanitat de «Pickwick» o del potent drama i denúncia d’«Oliver Twist», «Nickleby» pateix d’una trama i uns protagonistes que són pur arquetipus melodramàtic: el jove heroi romàntic, la verge innocent casada amb el vell ric, el fill bastard secret… Per això, pel seu caràcter episòdic, i per la profusió de personatges que intervenen a la trama, mai no ha estat de les novel·les de Dickens més  versionades. Perquè us feu una idea de la complexitat de fer-ne una translació fidel, la mítica versió que va fer la Royal Shakespeare Company l’any 1980 durava vuit hores i mitja (més les pauses necessàries).

La versió cinematogràfica clàssica és la d’Alberto Cavalcanti de 1947 i, la veritat, no és que sigui per tirar coets. Els seus 108 minuts obliguen a fer-ho passar tot molt ràpid i, més que una història fluida és una col·lecció d’estampetes més o menys reeixides. D’això se’n deriva la impossibilitat de dibuixar uns personatges sòlids. Només Sir Cedric Hardwicke, com el malvat oncle Ralph Nickleby, té una certa possibilitat de desenvolupar la seva personalitat. En canvi, Derek Bond, malgrat comptar només 27 anys, queda massa vell per fer de Nicholas i Mary Merrall (Mrs. Nickleby) no fa justícia a un paper que és un dels més còmics sortits de la ploma de Dickens.

Per fortuna queden algunes vinyetes memorables a partir dels secundaris més divertits: la ridícula Fanny Squeers, la modista Mantalini i el seu marit calavera, les cinc nenes Kenwigs de trenes disparades i sobre tot Vincent Crummles (el gran Stanley Holloway) amb la seva troupe teatral, inclosos l’Infant Fenomen i el pony equilibrista. Incidentalment, Jill Balcon que fa de Madeline Bray, interès amorós del protagonista, seria més endavant la mare de l’actor Daniel Day Lewis.

Mitjanament entretingut i amb l’encantador aroma del cinema britànic clàssic, aconsellaria aquest «Nicholas Nickleby» sobre tot als dickensians més convençuts.