El filantrop letal

A diferència del pobre Juan Marsé, crec que John le Carré va poder morir satisfet per l’alt percentatge d’encerts en l’adaptació de les seves obres als mitjans audiovisuals. Part de l’èxit d’aquestes versions es deu al control que va exercir sobre moltes d’elles, tot fent de guionista o productor executiu. A partir de 2010 dos dels seus fills van crear la companyia The Ink Factory, dedicada a produir noves adaptacions, de la qual han sortit els films «A Most Wanted Man» i «Our Kind of Traitor» i les sèries «The Night Manager» i «La noia del tambor».

Precisament acabem de veure «The Night Manager» (o «El infiltrado», que és també com van traduir aquí la novel·la en la qual es basa) a Amazon, una luxosa producció de la BBC de 2016 que ens ha deixat plenament satisfets. La novel·la «The Night Manager» de 1993 va ser la primera que le Carré va publicar després de l’acabament de la Guerra Freda i tracta sobre el magnat Richard Roper, suposadament dedicat a les causes solidàries, que és en realitat un traficant d’armes a escala planetària. Jonathan Pine, ex-soldat britànic i mànager d’un gran hotel al Caire és reclutat pel Foreign Office perquè s’infiltri al cercle íntim del fals filantrop. En l’adaptació de David Farr l’acció s’ha actualitzat lleugerament, de manera que s’hi enquibeix la Primavera Àrab sense causar cap desperfecte.

Tot a «The Night Manager» respira aires de gran producció, començant per una directora de prestigi com és Susanne Bier i uns escenaris naturals a Egipte, Mallorca, Istambul i Síria on tot s’esdevé en mansions i locals per a nous rics, uns indrets on segurament no hi posarem mai els peus. El repartiment també és ple d’al·licients, començant pel magnètic atractiu visual de Tom Hiddleston i Elizabeth Debicki. Però el que destaca de debò és la interpretació de Hugh Laurie qui, contra el que ens té acostumats, es posa en la pell de «l’home més dolent del món». Amb recursos molt control·lats i sense caure en histrionismes fàcils aconsegueix oferir una sensació d’amenaça veritablement inquietant. La gran Olivia Colman fa, d’un paper que podria ser merament funcional, una gran ocasió per robar totes les escenes (encara que el seu avançat embaràs també ajuda). Molt bé també Tom Hollander, fent de gai pervers per enèsima vegada. Com a curiositats: fa gràcia veure Antonio de la Torre (esforçant-se en anglès), Hovik  Keuchkerian («Bogotá» a «La casa de papel») o Tobias Menzies (el Duc d’Edimburg de «The Crown», on la Reina és Colman).

Potser «The Night Manager» falla en la versemblança i no reflecteix cap situació veritablement real, però ho té tot com a entreteniment de primera: suspens, amor, sorpresa, traïció, bellesa i poder. En acabar el trepidant capítol final he hagut d’aplaudir de satisfacció. 

L’amenaça fantasma

Encara que l’escàndol fa anys que s’arrossega, haurem de sentir durant molt de temps històries d’abusos de poder sexistes en entorns laborals i acadèmics. Sense haver d’anar més lluny, aquesta setmana ha esclatat la notícia del comportament humiliant i despòtic d’alguns professors de l’Institut del Teatre de Barcelona, un comportament que d’una manera o d’una altra era conegut per tothom, tant alumnes com professors. També ahir publicava Tina Vallès un article imprescindible on detallava diversos comportaments discriminatoris que havia hagut de patir en l’exercici de la seva professió de traductora, editora i escriptora, tot reconeixent que havia tingut sort per no haver-se trobat amb cap experiència denunciable davant la llei. 

S’afegeix a aquest debat la pel·lícula «The Assistant» (2019) de la documentalista australiana Kitty Green que s’acaba d’estrenar a Filmin. El film se centra en una jornada laboral de la jove Jane en una productora cinematogràfica del centre de Manhattan. Jane, que viu als afores i ha de matinar per arribar la primera a l’oficina, s’ha d’ocupar de les feines més ingrates en la seva qualitat d’empleada de recent incorporació: fer i repartir fotocòpies, anar a buscar esmorzars, endreçar els despatxos quan s’acaba una reunió o atendre les trucades més compromeses que ningú no vol respondre.

Green mostra aquest entorn laboral encapsulat opressivament, amb una llum somorta i una contínua remor de fons, com si tothom estigués murmurant d’amagat. Els despatxos són contemplats des del llindar o més ençà, vistos parcialment, amb una buidor que sembla enganyosa. És una visió gèlidament infernal, empitjorada per una relació entre els companys que no podria ser més insolidària i distant (reconec que tal manca de cordialitat seria difícil trobar-la aquí). I de mica en mica, mentre passen les hores ocupades en tasques sense ànima, Jane va adonant-se —pels comentaris atrapats al vol i per la particular agenda del seu cap— que darrera d’algunes d’aquestes portes tancades s’estan produint abusos sexuals coneguts per tothom. Intentarà posar-hi remei, però la seva capacitat de maniobra es revelarà limitada.

El to (tret d’uns primers plans de la protagonista) és minimalista: no hi ha res explícit, res no es mostra i fins i tot el cap abusador és una figura invisible de la qual només sentim la veu. El film funciona doncs pel contrast entre el que es veu i el que es suggereix, una tensió insuportable ancorada en el gran treball de Julia Garner. Garner, que ja ens havia admirat a «Ozark», aquí empra recursos més interioritzats, però capaços de suportar perfectament el pes de la pel·lícula.

Potser els ajustats 88 minuts de «The Assistant» li semblaran tediosos a algú, encara que fins i tot els seus moments d’aparent inacció continguin detalls significatius. La meva principal reticència envers el film és que, sense necessitat de donar noms, tingui tanta similitud amb el cas Harvey Weinstein. Potser el negoci de la producció cinematogràfica té uns característiques massa específiques i els seus vicis resulten per tant menys universals. En tot cas estem parlant d’una obra de visió clara i molt vàlida a l’hora de prosseguir el debat. 

Liquidació per tancament

Durant les dècades dels 70 i els 80 del segle passat la televisió, que havia sigut tradicionalment el mitjà d’usar i llençar per excel·lència, va començar a aspirar a l’ambició i el prestigi del gran art. Quan el que firmava era algú com Ingmar Bergman es podia aconseguir una de les millors sèries de la història, com ho van ser «Escenes d’un matrimoni» (1973) o, ja amb molt més pressupost, «Fanny i Alexander» (1982). En general, però, la televisió de qualitat es reservava sobre tot a l’adaptació de grans obres de la literatura. És molt recordada la «Guerra i pau» (1973) amb Anthony Hopkins, en la qual la BBC va tirar la casa per la finestra per enquibir en 20 capítols d’una hora tot el novel·lot de Tolstoi, des de les batalles fins les escenes íntimes més irrellevants; i encara més, el «Jo, Claudi» segons Graves que feia sucós safareig amb la coartada de la història dels romans. Potser la culminació d’aquesta tendència la trobarem amb «Brideshead Revisited» (1981) l’adaptació d’una novel·la no precisament trepidant d’Evelyn Waugh, que compensava la sofisticació dels seus temes amb una producció plena d’atractius escenaris naturals i un repartiment de luxe (Laurence Olivier, John Gielgud, Claire Bloom, Stéphane Audran…)

Una altra sèrie tan respectada com admirada fou «The Jewel in the Crown» (1984) («La joia de la corona», que es pot contemplar ara en versió restaurada a Filmin), una adaptació de la tetralogia de Paul Scott «The Raj Quartet» sobre l’estada dels britànics a l’Índia en els temps previs i posteriors a la seva independència. Encara que les novel·les en les que es basa no segueixin un ordre estrictament cronològic i visitin una vegada i una altra els mateixos fets des de diversos punts de vista, i malgrat la barreja de tècniques narratives —diàlegs, notícies de premsa, cartes…—, el guió segueix un plantejament més convencional amb una única línia temporal. Tot i això, s’intercalen fragments de noticiaris de l’època i algunes imatges repetides que funcionen com una mena de «leit motiv».

La trama comença amb la violació d’una noia britànica per part d’una «manada» de joves indis (un incident que recorda una mica el que centra «A Passage to India» d’E. M. Forster) i, encara que els personatges d’aquests dos primers capítols pràcticament ja no tornen a aparèixer a la resta de la sèrie, se’n fa referència de forma constant i fins i tot una mica exagerada per poc natural. Aquest canvi constant de personatges protagonistes és un dels trets més distintius i interessants de «The Jewel in the Crown» amb el que s’aconsegueix una visió polièdrica d’una qüestió tan complexa com és el de la relació entre els colonitzadors britànics i els seus colonitzats indis. S’intenta representar tots els posicionaments d’un i altre bàndol des de l’explotador racista en un extrem fins a l’activista violent que no veu el moment que l’invasor toqui el dos; i entre tots ells destaca la figura tràgica de Hari Kumar, l’indi educat a Anglaterra que se sent desarrelat a tots dos mons.

Rodada en gran part a l’Índia en escenaris naturals d’Udaipur, Mysore, Shimla i Caixmir, l’esforç de producció va ser molt notable per l’època, encara que vista avui no ho pugui semblar. El molt nombrós repartiment reunia il·lustres veterans com Peggy Ashcroft, Rachel Kempson, Eric Porter o Saeed Jaffrey amb pujants actors més joves com Geraldine James, Tim Piggott-Smith o Wendy Morgan. Els desconeguts Charles Dance i Art Malik van saltar a la fama gràcies a aquest programa, tot i que la seva carrera posterior no podria ser més antitètica. A la segona dècada del segle XXI «La joia de la corona» sobta per la parsimònia que es pren per explicar la seva història, quinze hores repartides en catorze capítols on et pots trobar fàcilment dos personatges que dialoguen durant cinc minuts o més. Sí, ja no se’n fan de sèries així, tan feixugament dialogades i amb els seus temes tan poc subtilment subratllats, però de vegades un to adult com el seu es troba a faltar.

Quan només queda la memòria

Andrea Camilleri (1925 - 2019) va gaudir d’una vida tan llarga com prolífica. Es diria que fins a l’últim minut va estar produint llibres de tota mena, i ni tan sols el fet de quedar cec als 91 anys li va impedir prosseguir amb la seva obra. Fou així que durant les vacances d’estiu del 2016 l’autor va dictar a la seva amanuense Isabella Dessalvi una col·lecció de records dispersos que s’han publicat en castellà com «Ejercicios de memoria» (Salamandra, novembre de 2020, traducció de Carlos Mayor) i en català com «Exercicis de memòria» (Edicions 62, novembre de 2020, traducció de Pau Vidal).

En gairebé 100 anys Camilleri va exercir un munt de professions relacionades amb el món de les lletres —periodista, professor, director teatral, guionista, dramaturg, novel·lista— que li van permetre relacionar-se amb moltes de les figures més importants del seu temps. Aquests relats sense cap ordre cronològic que formen «Ejercicios de memoria» recullen històries de tot tipus i de totes les èpoques de la vida de Camilleri. Diria que no hi ha ni un sol relat d’aquests que no sigui interessant, tant pel que revelen de trets íntims d’algunes celebritats com (sobre tot) per la gràcia fabuladora de l’autor.

Llegeixin per assabentar-se així de l’atzarós destí de les despulles de Luigi Pirandello, de les activitats nocturnes dels bandolers sicilians, de les particulars manies del dramaturg Eduardo de Filippo, d’un gat que va heretar milions o del mal perdre que té Ian McEwan. Però també d’uns dies d’estada a una platja que s’assemblava molt al paradís, d’una experiència quasi fatídica en un pou d’aigües fecals o de l’existència d’un parent, el comissari Camilleri, que podria haver inspirat el comissari Montalbano.

Y resultaba que, con mucha frecuencia, tenía que entrar, acompañado de un alguacil, en algún piso cuyo propietario había pasado, como suele decirse, a mejor vida apenas unas horas antes. Y a menudo me contaba las sorpresas con que se encontraba.

Por ejemplo, en el altillo de la cocina de una casa donde había vivido un señor chino, descubrió ni más ni menos que doscientos pares de zapatos todavía dentro de sus respectivas cajas. Se trataba de  ese tipo de zapatos conocidos en Italia como «duilio», de piel blanca y negra, muy de moda en los años treinsta. En otra ocasión se encontró una habitación completamente llena de cajitas de madera, cada una con una etiqueta que describía su contenido, con indicaciones del tipo «Contiene chapas de botellas de cerveza abiertas», «Contiene trozos de cuerda absolutamente inservibles» o «Contiene botones». Tengo que confesar que esta última historia me sirvió de inspiración para escribir un relato de Montalbano que titulé «Unos trozos de cuerda absolutamente inservibles».

«Exercicis de memòria» té tota la pinta d’obra amb vocació de pòstuma i innecessària, però costa molt poc descobrir-hi una joiosa font de plaer lector.

Filmoteca forçosa (33)

Fahrenheit 451 (François Truffaut, Regne Unit 1966 (Filmin))

Desconec el clàssic de Bradbury, però aquesta adaptació no acaba de rutllar, entre ingènua i matussera. Julie Christie sembla un error de càsting. (6)

El extraño viaje (Fernando Fernán Gómez, Espanya 1964 (Filmin))

Un dels retrats més delirants sobre l’Espanya negra i les seves repressions. Inoblidables Rafaela Aparicio i Jesús Franco. (8)

Bajocero (Lluís Quílez, Espanya 2021 (Netflix))

Thriller d’acció sobre l’assalt a un furgó policial. Un guió de construcció impecable i bones interpretacions de Javier Gutiérrez, Karra Elejalde i Luis Callejo. Molt recomanable com a film de gènere. (8)

Popstar: Never Stop Never Stopping (Akiva Schaffer, Jorma Taccone, USA 2016 (DVD))

Fals documental sobre un ex-membre d’una boy band (Andy Samberg) que intenta fer carrera en solitari. Parodiar el món de la música pop contemporània, que ja és una paròdia de si mateixa, no porta gaire lluny. Un munt de sucosos «cameos»: Mariah Carey, Ringo Starr, Seal… (6)

Donnie Darko (Richard Kelly, USA 2001 (Filmin))

El film «indie» de culte per antonomàsia. Sembla escrit per un adolescent, no s’entén gaire, però deixa algunes escenes pel record. Cal agrair-li que presentés els germans Gyllenhaal en societat. (6) 

Rear Window/Finestra indiscreta (Alfred Hitchcock, USA 1954 (Filmin))

Un assaig sobre estructura narrativa i una apoteosi de la tafaneria. Plena d’humor, d’originalitat i de suspens. Un Hitchcock major. (9)

Història callada (i 2)

«Red, White and Blue», el tercer episodi de l’antologia «Small Axe», se centra en la figura històrica de Leroy Logan, qui quan era nen va presenciar com la policia humiliava el seu pare i que va decidir ingressar en el cos per lluitar contra la discriminació des de dins. Es tracta d’una història que mereixia ser explicada pel xoc dramàtic que representa l’enfrontament de la justícia i les bones intencions amb la inèrcia dels prejudicis del status quo. Steve McQueen, fidel a uns postulats realistes, evita que a l’argument hi hagi cap clímax que impliqui una epifania, de manera que el film es mou més en el camp del detall subtil que en el dels gestos contundents.

Malgrat que Leroy Logan va jubilar-se amb honors molts anys més tard, «Red, White and Blue» deixa clar que els seus esforços no van aconseguir eradicar el racisme incardinat a la policia. Aquesta manca de conclusió fa una mica coix aquest episodi per altra banda encomiable. El que no admet discussió és el lluït treball que hi fa John Boyega després de massa anys de vagar per les galàxies sense propòsit conegut. 

«Alex Wheatle» parla d’una altra figura real, en aquest cas un guardonat novel·lista britànic de raça negra que en la seva joventut es va veure implicat en els aldarulls de Brixton de 1981 i va passar una temporada a la presó. En Wheatle, tal com l’encarna l’actor Sheyl Cole, és un jove escanyolit i abúlic que es veu abocat a la petita delinqüència del tràfic de drogues. Un cop empresonat, un vell negre li fa de mentor i el convenç sobre la importància de l’educació. L’episodi acaba sense que es resolgui cap conflicte i només un d’aquells còmodes rètols en blanc sobre negre expliquen l’èxit futur del protagonista. Explicat de forma desordenada i mancat en gran part d’escenes d’interès (si exceptuem els moments de redempció a la presó), «Alex Wheatle» li ha tocat ser el fragment més fluix de la pentalogia, encara que mereix igualment la visita.

Amb 63 minuts «Education» és el capítol més breu i, encara que tingui un protagonista fictici, denuncia una pràctica habitual a les escoles angleses durant els anys 70, quan els alumnes de color eren desviats a escoles d’educació especial per ser tractats com subnormals. És el que li passa al petit Kingsley Smith (Kenyah Sandy) que, davant de les primeres dificultats d’aprenentatge, és traslladat a una escola on teòricament rebrà atenció personalitzada, però que en realitat és un aparcament de casos difícils. Kingsley serà rescatat de l’abandonament del sistema (i del fracàs acadèmic) per un moviment de voluntariat que li oferirà classes extra-escolars.

«Education» està narrada impecablement i exposa amb claredat el problema d’unes institucions educatives d’un racisme sovint inconscient. Si se li pot posar alguna pega, és la de ser més informativa que no pas dramàtica. És en tot cas una digna conclusió a una antologia excel·lent, el problema més greu de la qual és que els millors episodis es troben tots dos al principi.

Història callada (1)

L’obra del cineasta Steve McQueen —«Hunger», «Shame», «12 Years a Slave», «Widows»— ens ha acostumat a un considerable nivell mig de qualitat que el seu debut a la televisió amb la pentalogia «Small Axe» no defrauda. Les cinc pel·lícules, produïdes per la BBC (i que es poden veure a Movistar+), expliquen cinc històries independents sobre les experiències recents de la població antillana que habita els barris de Londres, una crònica que sovint roman amagada de les pàgines de la Història Oficial i que afecta McQueen molt directament com a descendent d’immigrants de Grenada i Trinitat. El nom «Small Axe» (Destral petita) que empara l’antologia s’origina en el proverbi «Si tu ets un arbre gros, nosaltres som la destral petita».

Amb els seus 128 minuts de durada «Mangrove», el primer títol de la sèrie, és el que més s’assembla a un film convencional. Narra com el restaurant de cuina antillana «Mangrove» va esdevenir el centre social de la comunitat afro-caribenya a Notting Hill a finals de la dècada dels 60 i com aquest fet va originar un injustificable assetjament policial, la resposta del qual foren seriosos aldarulls. Nou persones foren detingudes i jutjades, però després de 55 dies de sessions el tribunal les declarà innocents dels càrrecs principals. Fou la primera sentència que reconegué comportaments motivats per l’odi racial dins de la policia londinenca.

«Mangrove», amb guió modèlic d’Alastair Siddons i el propi MCQueen, funciona amb summa eficàcia en dues parts ben diferenciades: una hora primera en la que s’exposen els antecedents fins arribar als aldarulls i una segona dedicada exclusivament al procediment judicial. Quan es fa bé, no hi ha res més cinematogràficament excitant que un judici, i aquest està filmat de forma superlativa. Hi ha a més una col·lecció d’interpretacions de gran categoria encapçalades per les de Letitia Wright i Shaun Parkes. Cal reconèixer que en general tota la sèrie «Small Axe» és una bona mostra de la quantitat de grans actors britànics de raça negra que potser ens solen passar desapercebuts. 

El següent film, «Lovers Rock», és un projecte molt més modest: 68 minuts de durada i un marc temporal d’unes poques hores. A principis dels 80 dues joves amigues s’escapen de casa per anar a una «house party». Durant la nit, beuen, ballen i coneixen uns nois, res de gaire especial. Amb l’arribada del nou dia han de dissimular la seva sortida nocturna i anar a missa com cada diumenge.

Aquest argument mínim i costumista, escrit per McQueen amb Courttia Newland, funciona perfectament com una càpsula de temps, on hi ha lloc per retratar tant la política sexual del moment com el racisme estructural que es palpava als carrers. Però el que fa més extraordinari «Lovers Rock» és com capta l’essència de la festa, el seu crescendo musical, la sensualitat dels cossos (que la càmera imita), fins arribar a un clímax on les pulsions dionisíaques esclaten en un crit de rebel·lió política. Poques vegades he vist tan ben reflectides la comunió dels sentits que és el veritable secret de les festes.

La tia heretada

 

D’un temps ençà, o així m’ho sembla si he de refiar-me dels blogs amics, tothom s’ha posat d’acord per llegir Maggie O’Farrell, de manera que he decidit satisfer la meva curiositat manllevant una novel·la seva que tenien a la biblioteca. Es tracta de «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» de 2007, que La Campana va editar el 2009 i que L’Altra Editorial va recuperar el 2020 en la mateixa traducció de Josep Alemany.

Inicialment la novel·la ens parla de dos temps distants: per una banda, una família amb tres fills a l’Índia encara colonial de mitjans del segle XX, per l’altra l’Iris, una jove de l’Edimburg contemporani que és propietària d’una botiga de roba de segona mà. No rebentaré cap misteri (se sap des de la pàgina 18) si dic que els dos temps aviat es connecten, quan Iris rep una carta que l’informa que té una bestia —l’Esme Lennox del títol—, que ha estat vora de seixanta anys ingressada a una institució psiquiàtrica i que ara es trobarà al carrer pel tancament de les instal·lacions. A partir d’aquest moment, el llibre anirà alternant els temps i els punts de vista entre Esme, Iris, i Kitty, la germana d’Esme que pateix Alzheimer i es troba internada a una residència.

La trama s’anirà propulsant pel misteri que suposa descobrir tard a la vida l’existència d’una tia-àvia de la qual ningú no t’havia parlat i el descobriment gradual dels motius que induïren el confinament de l’Esme al psiquiàtric. Per transcendir la mecànica una mica primitiva que implica l’ús de la intriga, el llibre utilitza recursos més complexos com la barreja de punts de vista i de marcs temporals, com ja s’ha dit, i de notes impressionistes de situacions i ambients, ben resolts, però que a la llarga només funcionen com a dilacions davant de la resolució del misteri. Una cosa similar succeeix amb les trames que impliquen exclusivament Iris, el seu amant Luke i el seu germanastre Alex, que queden irresoltes i sonen a pur farciment.

Un personatge tòpic de la narrativa gòtica i victoriana era el de la dona boja que vivia tancada a les golfes, oblidada pel món, i «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» sembla homenatjar-la amb aquesta noia d’actituds poc convencionals que es resisteix a assumir el paper que la societat li té adjudicat. Tanmateix O’Farrell, que s’escuda en una certa ambigüitat en els detalls, es queda curta a l’hora de justificar una clausura de durada tan inhumana. Amb altres paraules, no m’he acabat de creure que el comportament d’Esme fos suficient per explicar el seu ingrés a la clínica i l’oblit posterior de la família: això implica una crueltat que requereix més explicacions, unes explicacions que he trobat a faltar.

Per tant, un llibre que es llegeix d’una tirada, amb alguns punts interessants sobre el paper que s’atribuïa a les dones en la societat tradicional i una factura formal superior a les meres obres de gènere; però també una mica trampós, no us enganyaré.

Filmoteca forçosa (32)

Palm Springs (Max Barbakow, USA 2020 (Movistar+))

Encara que tingui pinta de collonada insubstancial, aquesta variació sobre el Dia de la Marmota té la seva gràcia. Hi ajuda la química entre els sempre agradables Andy Samberg i Christin Milioti. (7) 

Matrimonio all’italiana (Vittorio de Sica, Itàlia 1964 (Filmin))

El clàssic «Filumena Marturano» d’Eduardo de Filippo amb una mà de pintura i la participació infal·lible de Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Un cim del teatre popular convertit en un cim del cinema popular. (8)

Boccaccio 70 (Diversos directors, Itàlia 1970 (Filmin))

Típica cinta d’esquetxos, gènere que es va posar de moda als anys 60. Aquesta manté un molt bon nivell mig, però tots els episodis es beneficiarien amb un metratge menor.

Mario Monicelli dirigeix «Renzo i Luciana» sobre una parella que ha de dissimular el seu matrimoni per mantenir el lloc de treball. Ecos neorealistes i una Torino plena de neons i solars urbanitzables. (7)

La felliniana «Les temptacions del Doctor Antonio» presenta un purità obsedit per la censura (Peppino de Filippo) a qui un cartell publicitari d’Anita Erkberg treu la son. Delirant i divertidíssim. (8)

Luchino Visconti dirigeix «El treball» basant-se en Maupassant. Quan es descobreix que el jove comte Ottavio és un putero, la seva esposa decideix venjar-se. Fragment massa llarg i amb sobredosi de bibelots. Romy Schneider està preciosa. (7)

Sophia Loren és el gran premi de «La Rifa», dirigida en vena popular per Vittorio De Sica. (7)

The Dig/L’excavació (Simon Stone, Regne Unit 2021 (Netflix))

Inusual barreja de melodrama i arqueologia. Grans treballs de Carey Mulligan i Ralph Fiennes. Manipuladora però estèticament exquisida. (8)

Mamà d’artista

Hem tornat al cinema després d’un mes i mig en el qual sembla que no s’hagi estrenat res gaire atractiu, tret de la reposició d’alguns clàssics indiscutibles («In the Mood for Love», «The Kid», «E.T.»…) De fet, aquesta «Mrs Lowry & Son» ha sigut repescada del 2019. Dirigeix Adrian Noble, veterà director teatral, que debuta darrera de la càmera amb l’adaptació d’una peça de Martyn Hesford sobre el pintor Laurence Stephen Lowry (1887 - 1976).

En el film Laurence és un home de mitjana edat que viu en un suburbi de Manchester amb la seva anciana mare, permanentment prostrada al llit. Laurence treballa de cobrador de lloguers i pinta per afició, encara que la seva mare —obsessionada per les bones formes i el prestigi social— no ho aprova. Un drama de cambra (gran part de la pel·lícula té lloc al dormitori matern) que, malgrat esporàdiques sortides a l’exterior, delata per la seva claustrofòbia l’origen teatral. El principal motiu per veure aquest «Mrs Lowry & Son» és el meritori treball dels seus protagonistes, un Timothy Spall que fa perfectament de fill obedient i esporuguit (encara que és massa gran pel paper) i sobre tot una espectacular Vanessa Redgrave com la mare esnob, controladora i finalment castrant. Mencionaré, per la part que ens toca, la lluminosa fotografia de Josep Maria Civit; mentre que la banda sonora de Craig Armstrong m’ha semblat ensucrada i massa present.

Encara que l’acció del film conclogui abans que Lowry iniciés la seva carrera pública com a pintor, un epíleg informatiu mostra suficients exemples del seu art com per agafar ganes de visitar el museu que li és dedicat als «docks» del vell port de Manchester. Aquest també és un bon motiu per veure la pel·lícula. 

Àngels i bruixes

Prossegueix a HBO l’adaptació de la trilogia de Philip Pullman «His Darks Materials»/«La materia oscura» amb una segona temporada dedicada a passar a imatges el volum central, «The Subtle Knife». Marca aquesta temporada la trobada de Lyra la protagonista amb en Will Parry, un noi de la seva edat que prové del nostre propi món i que esdevindrà el seu principal company d’aventures. Resumir alguna cosa més sobre la trama, depassa les meves facultats, ja que l’univers (o universos) ideat per Pullman és d’una ambició fora de tota norma, capaç de barrejar sense despentinar-se el Llibre del Gènesi i la mecànica quàntica.

No són només els diversos universos paral·lels pels quals els personatges es desplacen amb perícia de «jetsetters», ni l’aparició de científics que estudien les lleis físiques del pecat original, la presència d’una cúria que fa passar per bo el Vaticà o els esquadrons de bruixes que volen sense escombra; sinó també els particulars equilibris morals que estableixen entre si els protagonistes, començant per la mare de Lyra, que mai no queda clar si és una lleona protectora o una hidra viperina.

Els paisatges, les arquitectures i els efectes especials mantenen l’excel·lent nivell de la primera temporada i fan de «His Dark Materials» una de les sèries més ben «vestides» de la televisió actual. Els «daemons» o animals protectors que acompanyen a tots els habitants de l’univers de Lyra constitueixen un altre gran atractiu de la sèrie, mentre que el treball dels actors resulta molt més irregular, des de la solidesa de Ruth Wilson, Andrew Scott o Terence Stamp, fins a la insignificança de Lin-Manuel Miranda. Afortunadament Dafne Keen és una protagonista totalment convincent, un avantatge que no s’ha de donar per descomptat quan es tracta d’actrius juvenils.

És probable que el progressiu deliri de l’argument de la saga foragiti els espectadors que prefereixin ficcions més convencionals. I els pocs valents que quedin seran posats a prova quan es vegin sobrevolats per brillants estols angèlics en formació de combat celestial. Aquests són els desafiaments que suposen la lleialtat a l’obra de Pullman. 

Utopies orientals

«Lost Horizon» (1933) és una novel·la de James Hilton sobre la qual Frank Capra va fer l’any 1937 una pel·lícula del mateix títol («Horitzons perduts»). Tracta sobre un grup d’americans que, fugint d’una revolta a una ciutat de la Xina, acaben en una vall secreta de l’Himàlaia anomenada Shangri-La. En aquest idíl·lic indret (imaginari) regna un agradable microclima que protegeix del fred de les muntanyes, la malaltia ha estat eradicada, la joventut és quasi eterna i els seus habitants confraternitzen amb cristiana alegria. Alguns dels refugiats s’adapten bé a aquestes condicions paradisíaques, però d’altres volen tornar a la civilització d’enllà de les muntanyes, incrèduls de les propietats miraculoses d’aquest Shangri-La.

Amb aquesta sinopsi ja es veu que el material poc té a veure amb les pel·lícules habituals de Capra; es tracta d’una cinta d’aventures amb missatge incorporat, a més d’una superproducció caríssima, que va trigar anys a ser amortitzada. Bona part dels seus 132 minuts es fan notar dolorosament, en especial quan el Gran Lama de pacotilla (Sam Jaffe) llença els seus discursos bonistes de «Tot a un euro». No negaré que té algunes coses salvables, especialment les escenes de revoltes del principi i el «trekking» per les muntanyes nevades previ a l’arribada a Shangri-La, que són convenientment espectaculars. A més, l’arquitectura «art déco» dels palaus fa una patxoca monumental, encara que sigui més pròpia de Beverly Hills que del Tibet. En canvi, el repartiment, que sol ser un dels punts forts de Capra, queda francament coix, amb un Ronald Colman protagonista que és més de cartró que molts dels decorats. Les tres actrius principals no passen de decoratives i sort en tenim de Thomas Mitchell i Edward Everett Horton que una vegada més no defrauden. 

«Horitzons perduts» perdura doncs com una andròmina feixuga i curiosa de la qual hem heretat sobre tot el topònim Shangri-La, freqüent en cocteleries i prostíbuls de carretera. També són dignes de menció The Shangri-Las, un quartet de noies de Queens que durant el seu apogeu als anys 60 van ser considerades les més perilloses de la colla.

I ja que som per les rodalies de la Xina, mencionaré aquí la ciutat de Zanadu, Shangdu o Shang-tu, la capital d’estiu de l’emperador mogol Kublai Khan, situada a 275 quilòmetres al nord de Pequín. A Shangdu però la coneixem sobre tot com Xanadú gràcies a un poema de Samuel Taylor Coleridge que es titula «Kubla Khan» i és un dels més famosos de la literatura anglesa. Per això mateix s’associa tradicionalment aquest nom amb llocs que convidin a la calma, el luxe i la voluptat, com és el cas del casalot de Charles Foster Kane a «Citizen Kane».

Més prosaicament també dona nom a una sala de ball a «Xanadu» (1980) de Robert Greenwald, una pel·lícula de reputació pèssima de la que tothom recorda que va ser la principal inspiradora dels premis Razzies que s’atorguen als pitjors films de l’any. Jo no l’havia vista fins ara i la veritat és que m’ha sorprès favorablement. No, he d’aclarir-ho d’entrada, t’ho miris com t’ho miris no és una bona pel·lícula, però pels que vam ser joves als anys 70 i 80 no deixa de ser una magnífica càpsula del temps amb tots els seus significants (la música disco, els sintetitzadors, els neons, els colors —«fosforito», salmó i turquesa—, la lycra…)

Cert que la història de la musa que baixa a la Terra i s’enamora d’un mortal és insignificant (però no més que a qualsevol altre musical), que les coreografies sobre patins són inaguantables, i que Gene Kelly, en el seu últim paper al cinema, pràcticament no balla i sembla sortit de la Bodega Bohèmia. Però per compensar hi ha l’eixerida Olivia Newton-John (qui pot odiar aquesta dona?), un vestuari kitsch difícil de creure i uns efectes especials deliciosament tronats. Conté a més una seqüència animada per Don Bluth i la cançó «Magic» que no està gens malament. Si «Xanadu» s’ha convertit amb els anys en un  títol de culte, no seré jo qui ho discuteixi.

Oportunitats perdudes

"A Suitable Boy"/"Un bon partit" de Vikram Seth ha de ser una de les meves novel·les favorites. Dec haver llegit el seu miler de pàgines un parell de vegades i no descarto fer-ho una tercera vegada abans de fer mutis. De la seva adaptació al format visual (cinema o televisió, no em posaré exigent) feia anys que se'n parlava sense que el projecte arribés a bon port, res d'estrany tractant-se d'un llibrot d'aquesta envergadura. Finalment l'adaptació va arribar a les pantalles televisives britàniques l'estiu passat a través de la prestigiosa BBC. Les credencials no podien ser millors: la versió corria a càrrec d'Andrew Davies, responsable ja d'una meritòria "Guerra i pau" televisada, i dirigia "Mira Nair", que havia estat davant de títols com "Mississippi Masala", "La boda del monsó" o "Salaam Bombay!" Del repartiment, format per actors exclusivament indis, és normal que no ens sonés ningú, però calia esperar un bon nivell de qualitat (quedava a prop l'excel·lent impressió que ens havia causat "The White Tiger"). I, malgrat tot, els sis capítols que hem pogut veure recentment a Netflix no podien ser més decebedors.

Darrera de l'epopeia domèstica d'una mare que busca el millor pretendent per casar-lo amb la seva filla, "Un bon partit" amaga una novel·la riu sobre els primers temps de la independència de l'Índia on s'hi veuen afectats desenes de personatges de totes les extraccions socials. No dubto que sigui complicat extractar el molt particular encant de les seves mil pàgines, on el detall ben observat es combina amb l'amplitud del fresc històric; però el que aquesta fidel adaptació demostra és que la gràcia de "A Suitable Boy" no es trobava precisament en l'argument. La reducció televisiva resulta superficial i amb un to de serial sentimental més propi d'una tele-novel·la brasilera. Una pena.

"Cambridge Spies" (a Filmin) és una vella (2003) sèrie de la BBC sobre uns personatges i uns ambients que han alimentat desenes de pàgines de novel·les d'autors com Graham Greene, John LeCarré o Evelyn Waugh: joves estudiants de bona família, rebels i sovint sodomites, que durant els anys 30 van flirtejar amb l'espionatge al servei de Rússia i que gairebé tots ells van acabar els seus dies en un exili niquelat a Moscou.

A la història d'aquests cèlebres traïdors (Guy Burgess, Kim Philby, Anthony Blunt i Donald MacLean) no li falten precisament peripècies apassionants, però el guió de Peter Moffat no ho podria explicar pitjor: amb freqüència no s'entén què és el que fa moure els personatges i del visionat se'n deriva un avorriment colossal. Ni la presència de quatre bons actors joves (Tom Hollander, Toby Stephens, Samuel West i Rupert Penry-Jones) que farien carrera en el futur, ni la solvent producció de la BBC són suficients per salvar l'honor. Una Sevilla durant la guerra solucionada al Raval de Barcelona i una Gernika que sembla Castellterçol acaben d'enfonsar la poca credibilitat de l'empresa.

Per acabar d’una vegada amb l’autoajuda

L’èxit de la sèrie de Fran Lebowitz a Netflix ens ha empès a buscar amb delit els dos títols seus que Tusquets va editar a mitjans dels anys 80 i que vivien des de llavors als beatífics llimbs dels llibres descatalogats. Gràcies a una de les meves biblioteques de capçalera he recuperat «Breve Manual de Urbanidad» (o «Social Studies», Tusquets 1985), el que sembla un recull d’articles seus publicats qui sap on (l’edició no ho indica). Els textos adopten un to divulgatiu que pretén aconsellar els cosmopolites habitants de Nova York sobre els secrets de la moderna vida urbana. Per descomptat les intencions són humorístiques ja que, com diu la breu biografia de la solapa «Fran Lebowitz vive en Nueva York, donde con frecuencia hace chistes a expensas de los demás».

BREVE GLOSARIO DE VOCABLOS EMPLEADOS POR LOS POBRES

Carne: tipo de paté maravillosamente tosco. A veces se sirve caliente.

Exceso de trabajo: una abrumadora sensación de fatiga, agotamiento y hastío, similar al «jet lag».

Alquiler: tirar el dinero. Resulta mucho más barato comprar.

 

El término «niño actor» es redundante. No hay por qué animarle más todavía.

Si quieres que el niño tome clases particulares, dale clases de conducción. Es más fácil que acabe siendo propietario de un Ford que de un Stradivarius.

Nunca permitas que tu hijo te llame por el nombre de pila. No te conoce lo suficiente.

No consientas a tus hijos que preparen las bebidas. Es indecoroso y echan demasiado vermut.

Permitir que tu elija los muebles de su dormitorio es como permitirle a tu perro elegir veterinario.

Pregunta a tu hijo lo que quiere para cenar únicamente si invita él.

Un perro que se cree el mejor amigo del hombre es un perro que no conoció nunca a un abogado especialista en la deducción de impuestos.

Piensa antes de hablar. Lee antes de pensar. Eso te dará materia de reflexión sobre tus limitaciones -una sabia iniciativa a cualquier edad, pero más a los diecisiete años, cuando corres mayor riesgo de llegar a conclusiones preocupantes.

Si eres un adolescente agraciado con una atractiva apariencia física, documenta esta situación con fotografías. Es la única forma de que te crean en el futuro.

Recuerda que, como adolescente, estás en la última etapa de tu vida en la que te sentirás feliz cuando te digan que te llaman por teléfono.

Mantente firme en tu rechazo a premanecer consciente durante la clase de álgebra. Estoy en condiciones de asegurarte que el álgebra no existe en la vida real. 

Oi que recorda Woody Allen? És el que té ser humorista jueu a Nova York, suposo. Alguns fragments m’han fet gràcia, d’altres no tant; potser perquè la traducció del crític de cinema José Luis Guarner és molt millorable. Aprofitant la nova fama de la que gaudeix Lebowitz, seria hora de reeditar aquests llibres en noves traduccions.

Filmoteca forçosa (31)

The White Tiger (Ramin Bahrani, USA 2021 (Netflix))

Excel·lent adaptació de l’excel·lent novel·la d’Arvind Adiga sobre un criat emprenedor en una Índia contemporània plena de desigualtats. Gran treball del protagonista Adarsh Gourav en un conte d’humor negríssim. (8)

Julie and Julia (Nora Ephron, USA 2009 (Netflix))

Comèdia totalment «feelgood» sobre una de les primeres cuineres mediàtiques i sobre una pionera dels blogs de cuina. Meryl Streep es posa les botes sobreactuant per a diversió de tothom. (6)

Pride and Prejudice (Joe Wright, Regne Unit 2005 (Netflix))

Amb una direcció i una ambientació molt imaginativa Wright demostra que encara es pot adaptar Austen sense haver de repetir-se. Bones interpretacions de Donald Sutherland, Brenda Blethlyn i, sorprenentment, Keirah Knightley. (8)

Stroszek (Werner Herzog, Alemanya 1977 (Filmin))

Herzog se’n va a fer les amèriques amb el seu actor fetitxe Bruno S. i li surt una comèdia desesperada. El seu delirant final justifica que sigui la favorita de David Lynch. (8)

El xeic blanc (Federico Fellini, Itàlia 1952 (Filmin))

En el seu debut en solitari Fellini ja hi aboca tot el seu món (inclosos Nino Rota i Giulietta Masina). Un sainet divertidíssim sobre fantasia i realitat. (8) 

Dial M for Murder/Crim perfecte, USA 1955 (Canal Hollywood))

Palesament basada en una obra de teatre. Mecànica, distreta, però no gaire interessant. (7)