diumenge, 27 de gener de 2019

Amor i injustícia

Sembla ser que «If Beale Street Could Talk» («Blues de Beale Street») és la primera adaptació cinematogràfica en llengua anglesa d’una novel·la de James Baldwin. Ha escrit el guió i dirigeix Barry Jenkins, el guanyador d’un Oscar amb «Moonlight». Per cert, Beale Street és un carrer de Memphis (Tennessee) considerat un dels bressols del blues i apareix en el títol només com una referència a l’experiència de ser negre als Estats Units, ja que la pel·lícula està ambientada al Bronx en una època indeterminada que podria ser la dècada dels setanta del segle XX.

«Tish» Rivers (Kiki Layne) i «Fonny» Hunt (Stephan James) es coneixen des de petits i comencen a mantenir una relació amorosa tot just sortits de l’adolescència. «Fonny» és falsament acusat d’haver violat una dona porto-riquenya i és empresonat just quan «Tish» descobreix que està embarassada. Familiars i amics faran pinya per defensar la innocència del noi; però a la llarga s’adonaran que per a la raça negra la justícia mai serà imparcial.

Narrada en dos temps —el present de penúries i reclusió, i el passat ple d’escenes idíl·liques— articulats de forma lliurement associativa, la pel·lícula té un inconfusible aroma literari, al que hi contribueixen les intervencions en off de la pròpia «Tish». L’ambientació, el vestuari i la melangiosa banda sonora jazzística de Nicholas Britell són tots superlatius. Jenkins torna a demostrar que és un mestre en la imatge i les formes: una paleta càlida, uns moviments de càmera que acaronen els cossos, una palpable sensualitat i una elaborada posada en escena on es juga sovint amb l’escassa profunditat de camp.

La parella protagonista brilla sobretot per la seva fresca bellesa, d’aquelles que enamoren la càmera (a ell tot just l'hem vist a "Homecoming"); però, com sol ser habitual, és Regina King, en el paper de la mare de «Tish», la que protagonitza les escenes de més voltatge dramàtic. Diego Luna, Dave Franco i Pedro Pascal intervenen amb papers molt per dessota de les seves habilitats, potser per demostrar la seva sensibilitat social.

La pega bàsica que li he trobat a «If Beale Street Could Talk» és que el seu conflicte principal acaba sense resoldre’s, o sigui que l’arc dramàtic tendeix a un saldo final sota mínims. Però com experiència sensorial i filigrana fílmica és incomparable. Aneu-hi, exquisits!

Cap comentari:

Publica un comentari