En pocs dies han passat per les meves mans dues obres de la il·lustradora i pintora castellonenca Paula Bonet (Vila-real, 1980), que fins ara només havia contemplat de lluny, com un fenomen de moda assimilable a l'èxit que tenen les cucades més superficials entre el jovent. Reconec que era una visió simplista pròpia de persona gran que constata que ja ha perdut el tren de la contemporaneïtat; però alguns dels meus prejudicis s'han acabat confirmant.
El primer d'aquests llibres du un títol propi d'Albert Espinosa, "Qué hacer cuando en la pantalla aparece THE END", i el va publicar Lunwerg el 2014). Es tracta d'un volum de gran format i editat esplèndidament per realçar les bondats de l'art de Bonet. El seu domini del traç és innegable, així com el de la tècnica de l'aquarel·la i l'acrílic. Es percep també el seu control narratiu de les imatges, on potser no són aliens els seus anys com a professora de literatura en un institut. Potser em fa una mica de ràbia que tots els humans que retrata —suposadament els seus amics i amants— siguin tan refotudament atractius. Es diria que Paula Bonet viu dins d'una pel·lícula, no se sap si realment la viu o se la imagina.
Els textos que acompanyen les il·lustracions són vinyetes —entenc que autobiogràfiques— que documenten ruptures, canvis de domicili, viatges per carretera o postals des de països estrangers. Malgrat el prestigi de les citacions que els acompanyen —Milan Kundera, Jeff Buckley (en realitat Leonard Cohen), Wim Wenders, Montserrat Roig, Eels...—, em semblen banals enfilalls de paraules, d'aquells que hom escriu a la taula d'una cafeteria, borratxo (encara que només sigui de cafeïna). Vosaltres mateixos decidireu si una cosa així us emociona:
Él robaba frases que le entregaba cuidadosamente empaquetadas, y ella abría el envoltorio, se las ponía en la boca y las saboreaba con satisfacción: le encantaba pensar que sí, que por ella C. se transformaría en ese buen chico con el que le convenía estar, que él era quien le iba a dar todo lo que ella merecía. Todo y más.
L'experiència amb "813" (editada per Bridge/La Galera el febrer de 2015) ha estat inversament oposada. Aquí el text guanya clarament a la imatge. Bonet, admiradora confessa de François Truffaut, li fa un homenatge amb tots els ets i uts. Després d'entretenir-se amb els detalls autobiogràfics que configuren el triangle Truffaut, Antoine Doinel, Jean-Pierre Léaud (amb "Les quatre cents coups" com a buc insígnia), descriu els principals triangles amorosos de la seva filmografia ("Jules et Jim", "La peau douce", "La femme d'à côté"). És un relat tendre, perspicaç i viscut, que salva unes il·lustracions francament millorables on la Bonet es va endinsar momentàniament en el món problemàtic de les galtones Heidi i els nassos vermells i pitofs.
Malgrat tot, Françoise Dorléac sempre tindrà un lloc de preferència als nostres cors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada