Covardia i omertà

"Grâce à Dieu", el film més recent de François Ozon, toca la qüestió desgraciadament actual dels abusos fets a infants per capellans de l'església catòlica. El guió del propi Ozon es basa en fets escandalosos que es van produir a la diòcesi de Lyon i que encara estan pendents de judici, però els personatges són versions de ficció dels seus veritables protagonistes.

La història que explica és en si bastant arquetípica d'aquests casos de pederàstia. Alexandre Guérin (Melvil Poupaud), banquer d'uns quaranta anys, catòlic practicant, feliçment casat i amb cinc fills, després d'una trobada amb un antic camarada escolta, rememora els abusos que li va infligir el pare Preynat. Decidit a rebre una resposta per part de l'arquebisbat, l'únic que obtindrà seran falses excuses, protecció corporativista del perpetrador i cap intenció de demanar perdó. Malgrat tot, la denúncia de Guérin activarà l'aparell investigador de la policia i aviat els testimonis de víctimes de Preynat es multiplicaran exponencialment.

Pel·lícules com "Grâce à Dieu" són necessàries, perquè retraten una realitat escandalosa sobre la que sovint s'ha alçat un silenci còmplice i on rarament ha caigut el pes de la llei. Alguns catòlics de bona fe addueixen que encara més casos de pederàstia es produeixen a l'entorn familiar; però de Tolstoi ençà ja sabem que cada família és un món, i que és impossible generalitzar sobre els usos impropis d'aquest concepte sociològic. En canvi l'església catòlica és una institució de llarga història i estructura ferrenya que se suposa que ens ha de marcar un model de conducta. No sembla assenyat que protegeixin aquells clergues que porten fins a les darreres conseqüències allò de "Deixeu que els infants s'acostin a mi".

Sí, les intencions són bones, però l'execució és francament millorable. Tot el primer tram de la pel·lícula, basat en la lectura (en off) de correus electrònics que s'intercanvien els personatges, és la cosa menys cinematogràfica del món. També és encomiable la voluntat de presentar formes diverses d'intentar superar un abús infantil, fins i tot quan es descriuen els danys colaterals —i la veritat és que els actors que representen totes les víctimes, Melvil Poupaud, Denis Ménochet, Swann Arlaud, Éric Caravaca estan molt bé—; però el fet que el punt de vista canvii cada mitja hora, i que el potencial melodramàtic no sigui una prioritat, acaba desinflant el suflé.

Cal tenir arguments millors per defensar un film de 137 minuts.