Després de l’agradable però una mica sobrevalorada «Get Out», el comediant Jordan Peele retorna amb «Us», una obra molt més ambiciosa, intrigant i original; que potser no serà tan ben valorada d’entrada a causa de l’estranyesa del seu quart acte, però que m’ha semblat absolutament estimulant.
En un pròleg situat el 1986 la petita Adelaide Thomas és de vacances amb els seus pares a la platja de Santa Cruz (Califòrnia). Perduda en el laberint de miralls d’un parc d’atraccions es topa amb una nena que és la seva doble exacta. Quan els seus pares la retroben, l’Adelaide és incapaç de parlar.
Saltem al moment present en el qual una Adelaide adulta (Lupita Nyongo), el seu marit Gabe Wilson (Winston Duke) i els seus fills Zora Wilson (Shahadi Wright Joseph) i Jason Wilson (Evan Alex) es dirigeixen a aquella mateixa platja de Santa Cruz per passar-hi les vacances d’estiu. Després d’un grapat d’escenes de normalitat costumista, on també hi figura un matrimoni amic (Elisabeth Moss i Tim Heidecker), arriba aquell moment nocturn en el que es fonen els ploms i entrem de ple en el gènere del terror, varietat invasió domèstica. En aquest cas els intrusos que assetgen la intimitat dels Wilson són un quartet vestit amb granotes vermelles, imatge especular, brutal i poc articulada d’ells mateixos.
Segueix a continuació un «thriller» bastant convencional en la seva evolució, però brillant en la seva execució (bravo per la imaginativa i enervant banda sonora de Michael Abels!), que de totes maneres proporciona una mitja hora força entretinguda i unes interpretacions formidables de tot el repartiment protagonista. Lupita Nyongo està immillorable, en un paper que li exigeix molt i que ella serveix a la perfecció; però no deixa de fascinar-me tota aquesta colla d’actors que interpreten els seus imperfectes Doppelgänger amb una passió capaç de fer-te veure dues persones allà on només n’hi ha una.
Encara hi haurà un tercer i un quart acte que us estalviaré, perquè les sorpreses continuen formant part del màgic món del cinema. La pel·lícula «Us» conté una lectura política, no tan evident com ho era la de «Get Out», però més rica en interpretacions, no tant racistes com classistes. La seva conclusió és boja i fins i tot absurda, però ofereix algunes de les imatges més vibrants i coreogràfiques de la cartellera. Com ho és aquesta màscara roja de la foto (pur Pluto).
En un pròleg situat el 1986 la petita Adelaide Thomas és de vacances amb els seus pares a la platja de Santa Cruz (Califòrnia). Perduda en el laberint de miralls d’un parc d’atraccions es topa amb una nena que és la seva doble exacta. Quan els seus pares la retroben, l’Adelaide és incapaç de parlar.
Saltem al moment present en el qual una Adelaide adulta (Lupita Nyongo), el seu marit Gabe Wilson (Winston Duke) i els seus fills Zora Wilson (Shahadi Wright Joseph) i Jason Wilson (Evan Alex) es dirigeixen a aquella mateixa platja de Santa Cruz per passar-hi les vacances d’estiu. Després d’un grapat d’escenes de normalitat costumista, on també hi figura un matrimoni amic (Elisabeth Moss i Tim Heidecker), arriba aquell moment nocturn en el que es fonen els ploms i entrem de ple en el gènere del terror, varietat invasió domèstica. En aquest cas els intrusos que assetgen la intimitat dels Wilson són un quartet vestit amb granotes vermelles, imatge especular, brutal i poc articulada d’ells mateixos.
Segueix a continuació un «thriller» bastant convencional en la seva evolució, però brillant en la seva execució (bravo per la imaginativa i enervant banda sonora de Michael Abels!), que de totes maneres proporciona una mitja hora força entretinguda i unes interpretacions formidables de tot el repartiment protagonista. Lupita Nyongo està immillorable, en un paper que li exigeix molt i que ella serveix a la perfecció; però no deixa de fascinar-me tota aquesta colla d’actors que interpreten els seus imperfectes Doppelgänger amb una passió capaç de fer-te veure dues persones allà on només n’hi ha una.
Encara hi haurà un tercer i un quart acte que us estalviaré, perquè les sorpreses continuen formant part del màgic món del cinema. La pel·lícula «Us» conté una lectura política, no tan evident com ho era la de «Get Out», però més rica en interpretacions, no tant racistes com classistes. La seva conclusió és boja i fins i tot absurda, però ofereix algunes de les imatges més vibrants i coreogràfiques de la cartellera. Com ho és aquesta màscara roja de la foto (pur Pluto).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada