Sospito que el director de cinema Florian Henckel von Donnersmarck va tocar sostre amb «La vida dels altres», que li va proporcionar premis a dojo els anys 2006 i 2007, incloent-hi el de millor film en llengua estrangera als Oscar. Després de la desastrosa «The Tourist», ha recuperat un cert reconeixement amb «Werk ohne Autor» (literalment «Obra sense autor», encara que aquí l’hagin titulada de forma totalment oblidable «La sombra del pasado»). És una pel·lícula ambiciosa, com ja ens ho adverteixen els seus 188 minuts de durada, que abasten més de 30 anys d’història alemanya, des dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans dels anys 60 en ple miracle econòmic.
El guió se centra en la vida del fictici pintor Kurt Barnert (Tom Schilling) i en la relació que s’estableix entre la seva obra i la societat que la inspira: primer sota el nacional-socialisme que condemnava el «degenerat» art modern, més tard amb el realisme social del règim comunista, finalment amb les avantguardes pop del capitalisme. És una qüestió interessant i que crec que no s’ha tocat prou al cinema. Malauradament, les més de tres hores de projecció s’han d’omplir d’alguna cosa més i els ingredients afegits són una mica més convencionals: els desastres de la guerra, la maquinària letal de l’eugenèsia nazi, les arbitràries depuracions de la postguerra, o el ferreny control ideològic darrera del teló d’acer.
Com a figures principals d’aquest teatrí hi ha una bellíssima tieta amb desgavells mentals i tràgica fi (Saskia Rosendahl), una enamorada amb problemes de fertilitat (Paula Beer) i un sogre ginecòleg de passat nazi i remordiment variable (Sebastian Koch). Florian Henckel von Donnersmarck, ara en paper de guionista, fa el que pot a l’hora de conjuminar-ho tot, però és inevitable que el conjunt li quedi irregular, descompensat i amb llacunes que un muntatge més àgil haurien pogut evitar (i de pas ens haurien evitat una hora de metratge, com a mínim).
A «Werk ohne Autor» no hi ha res que desentoni especialment, tret de la monstruosa durada, i el tot presenta una certa categoria sense llustre: les interpretacions de Schilling, Beer i Koch, la fotografia de Caleb Deschanel, la banda sonora de Max Richter, són mitjanies indiscutibles però de digestió sense problemes i faciliten un espectacle cinematogràfic força distret.
Al darrera, en segon terme, aquest imaginari pintor Kurt Barnert s’inspira en la biografia de Gerhard Richter, amb tota seguretat un dels cinc artistes vius més cotitzats d’aquest planeta. La barreja d’aparença i realitat d’aquest guió m’inquieta, perquè utilitza el trampolí de dades certes (l’exili consecutiu per tres societats diverses del seu actor principal, el sogre nazi, els problemes conjugals de fertilitat), per construir una ficció truculenta plena de coincidències inquietants i «significatives», del tipus "tot passa per algun motiu". En tot cas, "Werk ohne Autor" és contempla la major part del temps de forma absorbent i els seus encerts superen els seus errors. Notable.
El guió se centra en la vida del fictici pintor Kurt Barnert (Tom Schilling) i en la relació que s’estableix entre la seva obra i la societat que la inspira: primer sota el nacional-socialisme que condemnava el «degenerat» art modern, més tard amb el realisme social del règim comunista, finalment amb les avantguardes pop del capitalisme. És una qüestió interessant i que crec que no s’ha tocat prou al cinema. Malauradament, les més de tres hores de projecció s’han d’omplir d’alguna cosa més i els ingredients afegits són una mica més convencionals: els desastres de la guerra, la maquinària letal de l’eugenèsia nazi, les arbitràries depuracions de la postguerra, o el ferreny control ideològic darrera del teló d’acer.
Com a figures principals d’aquest teatrí hi ha una bellíssima tieta amb desgavells mentals i tràgica fi (Saskia Rosendahl), una enamorada amb problemes de fertilitat (Paula Beer) i un sogre ginecòleg de passat nazi i remordiment variable (Sebastian Koch). Florian Henckel von Donnersmarck, ara en paper de guionista, fa el que pot a l’hora de conjuminar-ho tot, però és inevitable que el conjunt li quedi irregular, descompensat i amb llacunes que un muntatge més àgil haurien pogut evitar (i de pas ens haurien evitat una hora de metratge, com a mínim).
A «Werk ohne Autor» no hi ha res que desentoni especialment, tret de la monstruosa durada, i el tot presenta una certa categoria sense llustre: les interpretacions de Schilling, Beer i Koch, la fotografia de Caleb Deschanel, la banda sonora de Max Richter, són mitjanies indiscutibles però de digestió sense problemes i faciliten un espectacle cinematogràfic força distret.
Al darrera, en segon terme, aquest imaginari pintor Kurt Barnert s’inspira en la biografia de Gerhard Richter, amb tota seguretat un dels cinc artistes vius més cotitzats d’aquest planeta. La barreja d’aparença i realitat d’aquest guió m’inquieta, perquè utilitza el trampolí de dades certes (l’exili consecutiu per tres societats diverses del seu actor principal, el sogre nazi, els problemes conjugals de fertilitat), per construir una ficció truculenta plena de coincidències inquietants i «significatives», del tipus "tot passa per algun motiu". En tot cas, "Werk ohne Autor" és contempla la major part del temps de forma absorbent i els seus encerts superen els seus errors. Notable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada