divendres, 12 d’abril de 2019

Ànima en lluita


Si l’altra dia vaig veure la pel·lícula, ara llegeixo el llibre en el que està basada, «Boy Erased (Identidad borrada)» de Garrard Conley, editat per Dos bigotes el març de 2019 i traduït per Bruno Álvarez Herrero y José Montserrat Vicent.

Us recordo la història, que segurament ja heu oblidat. El jove Garrard de dinou anys, fill únic d’un concessionari de cotxes Ford que aspira a presidir la comunitat baptista en un poble de l’Arkansas profund (si és que això no és redundant), és denunciat com a gai al primer any de carrera universitària. El seu pare l’enfronta al dilema: o es sotmet a una teràpia de conversió o haurà de renunciar tots els lligams amb la família. El noi opta per la teràpia i no s’ho passa gaire bé, la veritat.

Tot això, llegit des de Barcelona i al segle XXI, sona tan incomprensible com les regles del futbol americà; però és inútil negar que tenim contemporanis que creuen que la solució a qualsevol conflicte és llençar-hi una bomba i que interpreten la Bíblia d’una forma literal, especialment l’Antic Testament (que és el que té més «likes»). Per tant, benvinguda sigui qualsevol denúncia contra els fètids que s’autodenominen ex-gais i que només propaguen nocius sentiments de culpa i tendències suïcides finals; encara que a la llarga ens revelin que la seva homosexualitat ha perviscut, com mala herba, a qualsevol tractament.

En comparació amb la crònica escrita per Conley, la pel·lícula sembla inventar detalls per afegir dosis puntuals de dramatisme que en el llibre no hi són, també intenta tancar ferides i concloure conflictes que en el text queden ambiguament oberts. No em sorprèn gaire, ja se sap que el cinema comercial americà s’adreça a un públic d’ampli espectre, més favorable al drama que a la introspecció. Per això mateix detecto aquí una apreciable (i reeixida) voluntat literària, que escapa dels detalls escabrosos i se centra en una identitat que lluita per no ser engolida per l’«status quo».
Quería aferrame a ese momento: el glamur secular, el brillo de nuestros ojos. Love in Action me aseguraba día tras día que la pérdida de uno mismo significaba que me estaba acercando a Dios y, por lo tanto, a mi verdadero yo celestial. Pero los medios que conducían a ese fin —el autodesprecio, los pensamientos suicidas y los años de intentos fallidos— podían hacerte sentir más solo y menos tú mismo que en toda tu vida. Durante el proceso de purificación, te arriesgabas a eliminar cada mínimo detalla que alguna vez te hubiera importado. Te convertías en alguien que contaba, pero no mostraba: ya no eras el extra extraordinario, sino el actor de reparto con un arpa y un halo. Fui a terapia pensando que mi sexualidad no importaba, pero descubrí que cada parte de mi personalidad estaba estrechamente conectada. Eliminar una parte perjudicaba a las demás. Recé para ser purificado, pero en cuanto sentí que el agua bautismal helada quemaba todo lo que había querido, empecé a abrirme, en su lugar, a una posibilidad anterior: el amor incondicional, la llama original que me había acercado a Dios, a mi familia y al resto del mundo.
De vegades, quan t’esperes un document de salacitat reprimida, et topes amb coses molt més interessants. Només per això no hauríeu de passar per alt aquest «Boy Erased (Identidad borrada») que Dosbigotes ha editat amb tant de carinyo evident.

Cap comentari:

Publica un comentari