Vatican cancan

Vam conèixer el periodista Frédéric Martel amb aquell «Global gay» de 2013 que pretenia fer un retrat de l’estat de les qüestions LGTB al planeta a principis del segle XXI. Ara retorna amb «Sodoma» (Roca editorial, març de 2019), una mena de superproducció editorial —quatre anys de feina d’investigació, desenes de col·laboradors, publicació simultània en vuit idiomes i una vintena de països…— sobre la presència homosexual entre les files del clergat catòlic.

Segons la tesi d’aquest llibre l’esmentada presència hauria de ser entre alta i altíssima, amb una incidència creixent a mesura que ens acostem a les més altes jerarquies. Si hem de fer cas a Martel, el percentatge de gais al Vaticà supera de bon tros el corresponent a barris tan emblemàtics com Castro a San Francisco o Chueca a Madrid. Evidentment es tracta d’apreciacions difícilment contrastables, ja que l’autor, més que oferir casos i noms concrets, opta per donar un vague quadre sistèmic on predomina la insinuació i el comentari «off the record».

…mi propósito no es «sacar del armario» a sacerdotes vivos, sino describir un sistema. Por eso no diré los nombres de esos prelados. Creo que esos cardenales, obispos o sacerdotes tienen todo el derecho a echarse amantes y dar salida a su inclinación innata o adquirida. Como no soy católico, me da los mismo si quebrantan el voto de castidad o están en regla con la Iglesia. En cuanto a la prostitución, tan frecuente en este grupo, en Italia es legal ¡y al parecer muy bien tolerada por el derecho canónico aplicado en zona extraterritorial y de la santa sede! Lo único cuestionable es su hipocresía abismal, y ese es el propósito de este libro, que confirma que la infabilidad del papa se convierte en impunidad cuando se trata de las costumbres de su entorno.

Per descomptat ja sabíem que l’església catòlica, amb l’exigència del celibat pels seus ministres, era el destí natural de tots aquells que de forma conscient o inconscient percebien les seves inclinacions sexuals com a problemàtiques. Els moviments d’alliberament gai dels anys 70 i la progressiva acceptació del col·lectiu LGTB a les societats occidentals expliquen en gran mesura la persistent crisi de vocacions que pateix l’església apostòlica i romana, salvada en part per seminaristes procedents de països d’homofòbia recalcitrant.

El panorama descrit per Martel el formen sobretot homes ancians, una mica desconnectats del món, una anomalia pròpia d’un país tan anòmal com és el Vaticà. «Sodoma» no fa projeccions de futur i per tant no preveu encara l’extinció de tots aquests dinosaures, que el llibre classifica en diverses categories. L’espectre s’inicia amb els heterosexuals «permisius», els homòfils castos (i previsiblement turmentats o d’inclinació sublimada), els homosexuals practicants que exerceixen només dins del gremi clerical (sigui als seminaris i els convents, o emparellant-se amb un altre religiós), per acabar amb els clients de prostituts i els que freqüenten els locals d’ambient. Per regla general, observa Martel, els jerarques més homòfobs solen ser els més sospitosos de dur una doble vida, mentre que els més tolerants amb les febleses sexuals acostumen a ser heterosexuals.

Encara que el reportatge posa noms propis a alguns casos flagrants, degut a les intencions explicitades per l’autor, la major part dels fets s’embolcallen d’una certa vaguetat boirosa que acaba sent contraproduent. Això resulta particularment greu en aquelles figures —venen al cap Pau VI o Benet XVI—, on a falta de proves concloents sobre actes homosexuals es fantasieja, a partir de gustos i actituds, sobre una hipotètica tendència reprimida.

Frédéric Martel exhibeix els pitjors vicis que caracteritzen el seu país de naixement, això és el xovinisme —tots els membres de la cúria romana semblen ser admiradors fervorosos de Maritain, de Mauriac, de Bernanos, de Gide i de Verlaine—, i la cursileria pretensiosa literària més exacerbada, impròpia d’un text que es presenta com un treball periodístic seriós. Així sobre Benet, el bavarès:

…siento ternura por este hombre autocensurado, bloqueado, reprimido, por esta figura trágica cuyo anacronismo me obsesiona. Ese intelectual de primer orden reflexionó sobre todo, excepto tal vez sobre la cuestión más importante para él. Un hombre de otro tiempo, al que no le ha bastado una vida para resolver su conflicto interno…

Pura Corín Tellado.

Ho reconeixeré, «Sodoma» té moments de «morbo» malsà força sucosos, especialment quan descriu el luxe babilònic que envolta alguns porprats o els seus deliris vestimentaris; però aviat se’ns apareix com una obra desordenada, prolixa i truculenta, que promet molt més del que ofereix. Quedeu-vos amb la idea (jo la compro) que el Vaticà és un niu de marietes (i que el papa Francesc s’hi ha hagut de conformar amb resignació diuen que liberal) i estalvieu-vos les 627 pàgines d’aquest totxo prescindible.