«The Sisters Brothers» (horrible títol que no deixa d’evocar La Trinca) és la primera incursió del sempre sòlid Jacques Audiard en el cinema americà; també és la seva primera adaptació d’una història que no li és pròpia, en aquest cas la novel·la homònima del canadenc Patrick deWitt, que firma amb el seu coguionista habitual Thomas Bidegain. Es tracta d’un peculiar western que barreja elements arquetípics amb algunes sortides de to que desconcerten i estimulen al mateix temps.
Charlie i Eli Sisters (Joaquin Phoenix i John C. Reilly) són dos pistolers a sou que es mouen per la Costa del Pacífic en plena febre d’or californiana. Contractats per un misteriós personatge conegut com el Comodor perquè trobin i eliminin a Hermann Kermit Warm (Riz Ahmed), l’encàrrec es complicarà quan el seu còmplice John Morris (Jake Gyllenhaal) s’alii amb Warm per dur a terme un projecte idealista que aspira a un món menys violent.
La trama es va desenvolupant de forma episòdica, sense gaires indicis de cap a on es dirigeix. Conté, això sí, moments quasi còmics, girs irònics, converses sorprenentment introspectives i, sobretot, una sensació de fi de cicle. Els homes de la frontera comencen a mostrar signes de fatiga, s’han adonat de l’esterilitat final de l’ús de les armes, i busquen una sortida digna, encara que sigui fent de botiguers.
A «The Sisters Brothers» hi ha també paisatges esplendorosos (la fotografia va a càrrec de Benoît Debie), alternats amb fosques escenes nocturnes, només puntejades per l’esclat dels trets; i una banda sonora prodigiosament complexa d’Alexandre Desplat, que combina els elements tradicionals del «western» amb una sensibilitat de jazz contemporani. Hi ha, a més, quatre actors de primera, en ple ús de les seves facultats, actuant per a benefici del públic amb total generositat. Phoenix, amb el seu personatge rampellut i violent, és el que més respon a les expectatives que ens havíem fet, mentre que Reilly és indubtablement «Best in Show».
Deixeu-me postil·lar que al film hi tenen papers petits, però no irrellevants, actors i actrius com l’Allison Tolman de la televisiva «Fargo», la transsexual Rebecca Root, l’emblemàtic (i mut) Rutger Hauer, i l’entranyable Carol Kane.
De vegades cal que el talent vingui d’Europa per il·luminar i aportar variacions als gèneres típicament americans. «The Sisters Brothers» és una invitació inusitada a la pau interior, i el seu elaborat final és un dels més satisfactoris que em permet la meva pobra memòria de la darrera dècada. Poseu-la al calaix de «joies de la temporada amb vocació de durar».
Charlie i Eli Sisters (Joaquin Phoenix i John C. Reilly) són dos pistolers a sou que es mouen per la Costa del Pacífic en plena febre d’or californiana. Contractats per un misteriós personatge conegut com el Comodor perquè trobin i eliminin a Hermann Kermit Warm (Riz Ahmed), l’encàrrec es complicarà quan el seu còmplice John Morris (Jake Gyllenhaal) s’alii amb Warm per dur a terme un projecte idealista que aspira a un món menys violent.
La trama es va desenvolupant de forma episòdica, sense gaires indicis de cap a on es dirigeix. Conté, això sí, moments quasi còmics, girs irònics, converses sorprenentment introspectives i, sobretot, una sensació de fi de cicle. Els homes de la frontera comencen a mostrar signes de fatiga, s’han adonat de l’esterilitat final de l’ús de les armes, i busquen una sortida digna, encara que sigui fent de botiguers.
A «The Sisters Brothers» hi ha també paisatges esplendorosos (la fotografia va a càrrec de Benoît Debie), alternats amb fosques escenes nocturnes, només puntejades per l’esclat dels trets; i una banda sonora prodigiosament complexa d’Alexandre Desplat, que combina els elements tradicionals del «western» amb una sensibilitat de jazz contemporani. Hi ha, a més, quatre actors de primera, en ple ús de les seves facultats, actuant per a benefici del públic amb total generositat. Phoenix, amb el seu personatge rampellut i violent, és el que més respon a les expectatives que ens havíem fet, mentre que Reilly és indubtablement «Best in Show».
Deixeu-me postil·lar que al film hi tenen papers petits, però no irrellevants, actors i actrius com l’Allison Tolman de la televisiva «Fargo», la transsexual Rebecca Root, l’emblemàtic (i mut) Rutger Hauer, i l’entranyable Carol Kane.
De vegades cal que el talent vingui d’Europa per il·luminar i aportar variacions als gèneres típicament americans. «The Sisters Brothers» és una invitació inusitada a la pau interior, i el seu elaborat final és un dels més satisfactoris que em permet la meva pobra memòria de la darrera dècada. Poseu-la al calaix de «joies de la temporada amb vocació de durar».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada