Com que la música de Queen sempre m’ha produït picors, em vaig negar a contribuir a l’esplendorós èxit comercial del «biopic» «Bohemian Rhapsody». En canvi Elton John, un artista que em va fer molta companyia en la primera joventut (quan va enregistrar els seus millors àlbums, tot sigui dit), ha sigut el motiu principal per anar a veure «Rocketman», la biografia dels seus primers quaranta anys de vida. Curiosament, el seu director Dexter Fletcher va ser el que va haver de concloure el rodatge de «Bohemian Rhapsody», quan Bryan Singer es va veure forçat a plegar a causa del seu historial d’abusos sexuals a adolescents. Curiosament, Taron Egerton, que en el film fa d’Elton John en versió afavoridora, ja havia coincidit amb el músic a la gran pantalla a l’oblidable «Kingsman: The Golden Circle».
«Rocketman» explica una història ben poc original: la de l’artista d’èxit precoç i fulgurant, que s’enfonsa en totes les addiccions possibles (sexe, alcohol, drogues, bulímia i rock & roll) i accedeix a una redempció «in extremis». El fet diferencial en aquest cas és que el protagonista és un aneguet lleig, i homosexual de propina; pel que fa a la resta, ja ho hem vist un munt de vegades. La secció dedicada a la infantesa i a l’harpia de la seva mare (una excessiva Bryce Dallas Howard) és la part més immediatament prescindible.
Després la cosa agafa color, perquè Egerton és un actor competent i té un timbre de veu que pot fer recordar a l’autèntic Elton. Jamie Bell, en el paper del lletrista constant Bernie Taupin, torna a destacar malgrat la seva minsa presència física (per a quan un salt definitiu a la fama, Jamie?) I tota pel·lícula que contingui una intervenció de Gemma Jones pot comptar amb el meu vot assegurat.
Però el que fa de «Rocketman» un espectacle agradós són els seus números musicals, tan fantasiosos i coloristes, com propulsors de la trama. Aquí hi ha idees, coreografia i vestuari extravagant. Una bona manera d’entomar els clixés i dur-los una passa més enllà.
Tot i així, el film conté una mena de lliçó moral, i una sanció positiva de l’homosexualitat d’Elton. A Rússia han censurat la rebolcada d’Elton amb el seu productor (Richard Madden a la gran pantalla), o sigui que aquesta producció d’alt consum encara conté elements possiblement subversius en parts del món dit civilitzat. Viure per veure.
«Rocketman» explica una història ben poc original: la de l’artista d’èxit precoç i fulgurant, que s’enfonsa en totes les addiccions possibles (sexe, alcohol, drogues, bulímia i rock & roll) i accedeix a una redempció «in extremis». El fet diferencial en aquest cas és que el protagonista és un aneguet lleig, i homosexual de propina; pel que fa a la resta, ja ho hem vist un munt de vegades. La secció dedicada a la infantesa i a l’harpia de la seva mare (una excessiva Bryce Dallas Howard) és la part més immediatament prescindible.
Després la cosa agafa color, perquè Egerton és un actor competent i té un timbre de veu que pot fer recordar a l’autèntic Elton. Jamie Bell, en el paper del lletrista constant Bernie Taupin, torna a destacar malgrat la seva minsa presència física (per a quan un salt definitiu a la fama, Jamie?) I tota pel·lícula que contingui una intervenció de Gemma Jones pot comptar amb el meu vot assegurat.
Però el que fa de «Rocketman» un espectacle agradós són els seus números musicals, tan fantasiosos i coloristes, com propulsors de la trama. Aquí hi ha idees, coreografia i vestuari extravagant. Una bona manera d’entomar els clixés i dur-los una passa més enllà.
Tot i així, el film conté una mena de lliçó moral, i una sanció positiva de l’homosexualitat d’Elton. A Rússia han censurat la rebolcada d’Elton amb el seu productor (Richard Madden a la gran pantalla), o sigui que aquesta producció d’alt consum encara conté elements possiblement subversius en parts del món dit civilitzat. Viure per veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada