divendres, 14 de juny de 2019

La bèstia i la bèstia

Fi de curs del club de lletracremats amb «La senyora Caliban» de Rachel Ingalls, editada per «minúscula» tant en català com en castellà. Precisament l’autora va morir aquest març passat a l’edat de 78 anys, i potser només ho menciono per afegir una mica de dramatisme a una lectura que m’ha produït més fred que calor.

Dorothy, una mena de «desperate housewife» californiana que ha patit la pèrdua dels dos fills i a qui el marit tampoc fa gens de cas, inicia una relació eròtica i sentimental amb un apol·lini monstre de les profunditats que s’acaba d’escapar d’un Institut d’Investigació Oceanogràfica proper. Mentre explora les peculiaritats de la civilització de provinença del seu nou amant, Dorothy prosseguirà en paral·lel la seva vida quotidiana habitual, amb visites freqüents a la seva amiga Stella, promíscua i bevedora, però amb els peus ben plantats a terra.

El relat, una nova variació del vell tema de la bella i la bèstia, té indubtable potencial —només cal pensar en la recent pel·lícula «La forma de l’aigua» de Guillermo del Toro, per no parlar de la molt superior novel·la «Oso»—; però es desgrana amb morosa mediocritat. No vull mirar ningú, però la traducció a quatre mans de Marta Hernández i Zahara Méndez no provoca cap espurna. I, quan ni la llengua ni les idees t’estimulen, el que s’ha de fer és plegar.

Alguns dels membres del club, que s’han informat millor que jo a Internet, proposen una versió alternativa de «La senyora Caliban», en la qual el monstre es limita a ser una creació mental de la Dorothy. L’amfibi verd com a invenció! És una solució senzilla, però que requereix masses explicacions per fer quadrar tot plegat. No m’agraden les explicacions on cal forçar el sentit dels seus trets constitutius. No m’agraden, en definitiva, els contes simbòlics.

El que més m’agrada del món és discutir si Dickens parlava d’un nap i Carner el traduïa en forma de pastanaga.

4 comentaris:

  1. Em quedo amb la teva última frase, potser perquè no puc evitar llegir amb ulls de pepita de síndria la transformació d'un nap amb una pastanaga..la natura sempre ens sorprèn! :)

    ResponSuprimeix
  2. Doncs mira que bé que l'he començat avui mateix... No hi ha com llegir una ressenya així el dia que comences un llibre. Trobo faltar aquí la icona de whatsapp del confeti per posar. Potser fins i tot alguna flamenca.

    ResponSuprimeix